Aquest divendres, la banda d'electropop vallesana Minova publica el quart treball —i probablement el darrer en una temporada—, Adéu (La Cúpula Music): un disc llarg replet de col·laboracions i del qual ja n'han descobert un bon grapat de senzills. Avui n'avancem el darrer, "Demà començo", que amb la participació de White Pèrill ens fa reflexionar a través de l'humor sobre els propòsits de Cap d'Any que, ben sovint, es perden pocs mesos més tard. De tot plegat, en parlem amb el cantant i compositor de la banda, Esteve Puig. 


“Demà començo” és una cançó que parodia les falses promeses que la gent s’acostuma a fer per Cap d'Any. Volíeu fer-ne el contrajoc? Creieu que són realment fútils aquesta mena de propòsits?
Sí, de forma molt irònica, inclús còmica, parlem de totes aquestes promeses que ens fem, sobretot abans que acabi l’any, però que un any més tard, no has complert ni n’has fet cap seguiment. Són reflexions o mogudes internes que encaixen molt amb el que estem fent últimament.
 
Com va sorgir la col·laboració amb White Pèrill en aquesta cançó?
La col·laboració ve de lluny. Vaig conèixer White Pèrill quan encara era Red Pèrill, amb una cançó que es deia “La clau” i que va ser la cançó d’estiu a iCat. Recordo que era al cotxe quan la vaig sentir per primera vegada; em va semblar molt singular, i vaig pensar que si hi havia un tio capaç de fer allò, l’havia de conèixer. I un dia, per casualitat, jo era a una fira on ell tocava i em vaig quedar a veure tot el seu concert. Em va encantar, i quan va acabar m’hi vaig anar a presentar. Des d’aquell moment, vaig veure que hi havia connexió, feeling, i poc temps més tard ja vam dir de fer alguna cosa junts. Quan vaig tenir uns quants temes fets per aquest disc, n’hi vaig passar dos o tres molt embrionàries, i va triar col·laborar a “Demà començo”. Crec que és la que més li va encaixar a nivell rítmic, perquè té un punt més funky, i crec que hi va empatitzar, i penso que s’identifica amb la lletra tant com jo. De fet, ell va fer la seva pròpia estrofa. Per això va sortir d’aquesta manera tan fresca.
 

Aquest és el darrer senzill abans de la sortida d’’Adéu’: què podem esperar o què podem trobar divendres en el disc?
Crec que a nivell sonor és el disc en què més ens hem esplaiat quant a producció i que més hem trigat a fer. D’alguna manera, combina els dos primers treballs: té la part orgànica del primer, La sort dels principiants (Discmedi, 2015) i l’electrònica de La inèrcia del Big Bang (U98 Music, 2019). El tercer, l’EP Haters (U98 Music), era més radical i fosc, i potser aquí no encaixava tant. I Adéu és la fusió perfecta del primer i el segon disc, però alhora hem volgut provar estils i coses noves, com l’autotune o el tropical beat. Per un costat, perquè t’acabes cansant de fer sempre el mateix, i perquè... Al final, és renovar-se o morir.
 
I a nivell argumental, que volíeu transmetre-hi?
Del que volíem parlar en aquest disc és el que intentem transmetre sempre, les mogudes internes que tenim: el nostre ‘pop llunàtic’. És un disc bastant autobiogràfic, i recull quatre anys de la meva vida, de com jo veig el món i com el món m’afecta a mi. Crec que tothom s’hi pot sentir identificat, però, perquè tots tenim dies llunàtics i tots treballem per moments tan divertits com profunds i transcendents, o tristos... Al final, això és el que ens fa humans. És un disc amb què volem fer ballar tant per dins com per fora.
 

Abans de publicar l’àlbum, ja n’heu descobert, amb aquesta, nou cançons al llarg del darrer any. Per què l’heu volgut anar compartint per píndoles?
Parlant-ne amb en Joan Sordé de la discogràfica La Cúpula Music ens va dir que havia canviat molt la manera de promocionar un disc i ens va recomanar provar alguna cosa diferent. Com la majoria de temes ja estaven fets, vam decidir anar provant la reacció del públic penjant cançó per cançó. I això també ens ha donat temps per crear els quatre videoclips, que és una cosa que ens agrada molt.
 
Aleshores, fa molt temps que esteu treballant aquest disc?
El vaig començar a compondre durant la pandèmia, que tenia més temps lliure, i vaig fer moltes cançons. I durant aquests anys les he anat perfeccionant, polint, passant el disc a amics perquè me’n diguessin l’opinió, tancant les col·laboracions...
 

De fet, el disc està replet de col·laboracions! Per què heu volgut rodejar-vos de tants músics?
Des d’un principi sabíem que era un disc que no volíem fer com sempre. Així que vam pensar de fer un disc de col·laboracions per crear una mica de sinèrgia i gaudir del procés, perquè la música, si no la comparteixes,  no té pas massa sentit. Per a mi ha estat tota una experiència rodejar-me d’amics i coneguts que he anat fent al llarg de tots aquests anys. ALl final, el que t’endús és això, el que comparteixes. Per això quasi totes les cançons del disc tenen col·laboracions. Una anècdota bonica és que també hi participa un amic amb qui vam fer la primera banda, amb 15 anys, i amb qui hem fet la versió de “Mad World” dels Tears for Fears (”Món boig” amb Franky and The Modes).
 


I per acabar: com hem d’interpretar aquest ‘Adéu’ del títol?
És una bona pregunta! No sabem si serà l’últim disc de Minova, però sí que farem una parada —d’aquestes que diuen les bandes— indefinida... Fa molts anys que estem amb Minova, i hem viscut moments molt xulos, i ens n’emportem coses molt maques, però també requereix molta dedicació. A nivell personal, és molt difícil combinar-ho amb altres projectes paral·lels i d’altres que vull començar i que és molt difícil de fer pensant en un altre disc, preparar directes, etc. Aquest àlbum és un punt i a part de la banda. A nivell personal, necessitava aquesta parada, agafar aire i forces i focalitzar-me en altres coses. Tinc projectes amb amics músics dels quals encara no puc parlar, però que per mi tenen molt futur i els vull agafar amb moltes ganes. Estic també a un projecte amb en Miquel Abras i l’Àlex Bace de MorphiuM, Artico Surf, a un altre, Zuell, amb qui estic des de fa molts i molts anys... però sobretot també tinc ganes de reiniciar el meu projecte personal.