Tota aquesta aventura de ‘The Beatles, en blanc i negre’, comença per un encàrrec. Com va ser?
Sí, va ser un encàrrec de Ramon Moreno, el director del festival Beatles Weekend a l’Estartit. Em va proposar fer un espectacle a piano sol de les cançons dels Beatles, i em va donar total llibertat per enfocar els temes de la manera que jo volgués. La proposta em va entusiasmar i engrescar.
Com t’ho vas fer teu?
Sincerament, dedicant-hi moltes hores, escoltant molt les versions originals i escoltant molt el meu cor. A partir d’aquí, de la barreja dels originals, el meu cor i l’instrument que ho havia de versionar, van anar sortint les propostes de cadascun dels temes.
Quina connexió has tingut, o tens, amb el grup de Liverpool?
El primer disc que vaig tenir de vinil, quan tenia 8 o 9 anys, va ser el Come Together / Something (Odeon, 1969). Pràcticament, des que vaig començar a estudiar música, els Beatles han estat a la meva vida. He de reconèixer, però, que en el primer moment, per un nano tan petit escoltar el Come Together no va ser excessivament agradable. Però és clar, amb el temps i amb els coneixements que vaig anar agafant, em vaig adonar que el que varen fer aquests quatre no ho ha fet ningú més. I personalment dubto que algú ho torni a fer, tant musicalment com social, i a tots els nivells.
Adaptar els Beatles, i peces tan recognoscibles, t’ha generat certa ‘por’?
Doncs sí. En primer lloc, perquè tractar material original dels Beatles, que potser és el més versionat de tota la història, sempre fa respecte, perquè hi ha gent que n’ha fet adaptacions fantàstiques. I a més, remenar aquesta matèria primera tan bona sempre et genera molt respecte. En segon lloc, també ha estat perquè aquest és el meu primer treball a piano sol i en què jo ho controlo tot, i és molta responsabilitat.
Com t’ho has fet per dur aquests temes de pop a un terreny més jazzístic?
No tots són de jazz, però sí que en tots hi ha influències jazzístiques. “Can’t Buy Me Love” potser és la que ho és més, tot i que és un vals amb algun component de flamenc. Però jo sempre dic que, més que un pianista de jazz, soc un pianista de música moderna. Les meves primeres influències van ser precisament del pop d’Elton John, Billy Joel, els Beatles, per suposat... Per això, més que passar-ho al jazz, diria que he passat les cançons pel meu sedàs; i això vol dir influències jazzístiques, del blues, o del pop i coses que surten directament de mi.
Tot el disc és a piano sol excepte “Can’t Buy Me Love”, amb Anna Luna. Per què i com va néixer aquesta col·laboració?
Quan vaig fer l’espectacle complet a l’Estartit, vaig pensar de portar-hi quatre cantants de primera, i que cadascuna en cantés una cançó: Txell Sust, Anna Luna, Susana Sheiman i Mone Teruel. Quan vàrem plantejar de fer el disc, vam pensar amb el meu mànager Carles Gómez que estaria bé que un dels quatre temes fos cantat. Vam pensar que el que encaixava millor a l’EP era “Can’t Buy Me Love”, perquè el disc tingués diversos estils, i aquesta cançó la cantava l’Anna Luna. Les versions que van fer la Txell, la Susana i la Mone són també fantàstiques, però aquesta encaixava molt bé amb la resta del repertori.
Per què vas decidir que “For No One” en fos el senzill?
És un tema que sempre m’ha entusiasmat. La senzillesa que té i com de directe va al cor. Tot i que de les quatre de l’EP, m’agraden totes.
A xarxes havies compartit altres versions de Beatles, com “With a Little Help From My Friends” o “Hey Jude”: per què no al disc?
L'espectacle complet consta de 16 temes i nosaltres volíem fer un EP, i em vàrem haver de triar quatre. Tot i que tenim la idea de segurament fer-ne més volums...
En la tria final hi ha més composicions de McCartney que de Lennon. Et suggereix més?
No ha estat buscat, però sí que és cert que jo sempre he sigut més de McCartney que de Lennon, encara que he de confessar que amb el temps la cosa s’ha anat igualant. Potser l’estil de McCartney m’agrada més, però en molts temes trobo molt més original i trencador en Lennon.
Com comentaves, aquest és el teu primer espectacle a piano sol. Com ho vius?
Per una banda, amb molta responsabilitat, amb la sensació d’estar trepitjant mines. Hi ha una mica de por, però tot plegat queda enterrat per molt d’entusiasme, perquè l’aventura d’anar a piano sol feia molts anys que la tenia al cap. Alhora, tenir aquesta responsabilitat m’ha donat molta trempera i estic gaudint molt: des de la primera nota que vaig idear per versionar els temes fins a l’aventura discogràfica. Ho estic gaudint moltíssim. I ara, tinc ganes d’ensenyar-ho a tot arreu, a tots els teatres i locals que vulguin, perquè crec que ha quedat molt digne, la veritat.
Tens ja alguna data confirmada per presentar el disc en directe?
Just hem tret el disc, i estem començant el procés de promoció, però em consta que hi ha molt d’interès. El concert serà molt senzill: un pianista, un piano, i els Beatles! I a partir d’aquí, una interrelació molt privada i molt personal entre jo, els Beatles i el públic. En principi l’espectacle està molt dirigit a piano sol, però potser algun dia també hi haurà la participació de quatre veus.
.gif)
.png)
