El passat 24 de gener, el cantautor Remigi Palmero va morir al seu poble Alginet. Nascut el 1950, acabava de complir el dia anterior 76 anys. Abans del seu debut en solitari, Remigi Palmero va formar part d'Els Cinc Xics, un grup de pop-rock que entre les seves peces tenia un sol tema en català: una versió del clàssic “Quan un home vol una dona”, de Percy Sledge. També va passar per Els Pavesos i va liderar, amb Juli Bustamante, el grup In Fraganti. Amb motiu del seu traspàs, recuperem una de les darreres entrevistes que va concedir: la que li va fer Josep Vicent Frechina, originalment publicada al número 360 d'Enderrock, el febrer de 2024.
 

PLE DE SOL DE BON MATÍ

El nom de Remigi Palmero desperta en els melòmans més ben informats un sentiment enfrontat. D’una banda, evoca algunes de les cançons més lluminoses i captivadores del pop català de tots els temps, i de l’altra evidencia les dificultats de mantenir una carrera musical contra corrent allunyat de les tendències del moment. En repassem la trajectòria musical coincidint amb el 60è aniversari del seu debut cantant en públic al seu poble, Alginet.


 
No hem sabut res de tu des que vas presentar el darrer treball, 'Sense comentaris' (La Casa Calba, 2009).
La publicació del disc va coincidir amb el meu darrer canvi de domicili. Jo vivia a l’Eliana, després d’haver estat a València molt de temps. I per raons familiars vaig tornar a Alginet, el meu poble. Ma mare s’havia quedat sola en faltar el meu germà i mon pare. I, d’altra banda, jo també necessitava un canvi. Estava cansat, pensa que des dels 16 anys que faig bolos... Són molts anys de carretera i tot plegat. Volia entrar en una altra fase. Ara surt a passejar al solet, o me’n vaig tot el dia a la muntanya.
 
Has seguit fent cançons en aquest temps de retir?
Sí. Fer cançons és una cosa que he fet tota la vida, és la meua addicció principal, almenys una de les més potents [Riu]. És la cosa que millor solc fer i en això em passen moltes hores. Em resulta difícil renunciar-hi, tot i que des de principi dels noranta, que vaig tindre una crisi per una lesió entre el coll i l’espatlla esquerra durant unes mudances, he tingut problemes per a poder tocar moltes hores seguides la guitarra, el meu instrument de treball. També des dels anys noranta m’he dedicat a l’ensenyament del ioga, he fet estudis d’orientalisme i budisme, i això m’ha fet canviar la consciència del cos. La guitarra és un instrument molt dur, més del que la gent es pensa. 
 
De molt jove ja feies cançons?
Des que vaig decidir deixar Els 5 Xics i començar una carrera en solitari. La majoria dels músics amb els quals coŀlaborava tocaven covers del pop llatí i del pop anglès. Primer amb Riverson’s i després amb Els 5 Xics, una banda del Cabanyal que tenia molta agenda. Això devia ser a principi del 1967. Jo vaig eixir d’Alginet i em vaig traslladar a la ciutat en una època en què hi havia actuacions quasi cada dia. València tenia una pila de llocs on feien programacions interessants. Recorde tocar amb Els 5 Xics com a teloners de figures de la música mundial (francesos, italians, espanyols…) a la platja de les Arenes. Tinguérem la sort de pillar un temps en què hi havia una continuïtat de treball que ara és molt més complicada.
 


Com havies començat en la música?
La meua era una família de carnissers, però vaig tindre la sort que tenien sensibilitat per l’art. Ma mare cantava, mon pare cantava flamenc, però mai va voler dedicar-s’hi professionalment, encara que era molt bo. Jo em quedava amb la boca oberta mirant-lo fer palmes i volia que me n’ensenyara. Tenia una cosa molt especial rítmicament i ara crec que el ritme és la característica més important que tinc. El meu germà, que tenia cinc anys més que jo, es va apuntar als 17 al Conservatori de València i va fer uns cursos de guitarra clàssica. Jo no havia pensat mai dedicar-me a la música. Estava enganxat al grup de teatre que hi havia a Alginet, amb el meu germà. Havia anat aprenent a tocar la seva guitarra, i en el grup de teatre de tant en tant l’agafava i cantàvem tots junts.
 
Com vas passar de pujar a l’escenari amb el grup de teatre d’Alginet a fer-ho per cantar i tocar?
Va ser quan tenia 14 o 15 anys, en una vetlada benèfica que feren a Alginet el 1964 o el 1965, que alternava el teatre amb l’actuació de cantants novells, i va fallar un dels que havien de cantar. Cantàrem jo i una amiga. Recorde que vam tocar una versió de Bruno Lomas, “Guantanamera”, “La bamba”..., i varen tindre molt d’èxit: tot el teatre en peu aplaudint. L’endemà estava fent embotit a la carnisseria i aparegueren uns quants membres de Riverson’s, una banda de la Ribera, i m’oferiren cantar amb ells perquè deien que el meu estil, més modern, era el que estaven buscant. I vaig començar a fer bodes, batejos, festes de Cap d’Any… No eren professionals però tenien furgoneta i equip propi i férem una gran quantitat de bolos.
 
Vares estar molt de temps amb ells?
No massa. Un dia vàrem anar a la Fira de Juliol, al Pavelló del Twist de l’Albereda, a substituir Ethel y Los Drackers, que feien de teloners d’Els 5 Xics i havien tingut un accident amb la furgoneta. Va coincidir amb el fet que Els 5 Xics estaven buscant músics perquè dos d’ells havien d’anar a fer el servei militar. Vaig deixar Riverson’s, vaig entrar a tocar i cantar amb Els 5 Xics i vaig començar a dedicar-me professionalment a la música.
 
Amb Els 5 Xics vares estar molt més temps i vares enregistrar un bon grapat de discos.
Sí, i férem moltíssimes actuacions. A València hi havia moltes bandes rockeres com Huracanes o Yann d’Eduardo Bort, però Els 5 Xics ens tiràvem més a un rotllo llatí, amb boleros, txa-txa-txàs..., i això m’interessava molt.
 
Les úniques cançons signades per tu i publicades amb Els 5 Xics varen aparèixer en un disc de llarga durada editat pòstumament, 'Els 5 Xics' (Valdisc, 1983): “Sola”, “Cuando no esté contigo”, “Lo mío no es el rock però me gusta”...
Aquestes cançons venien d’un producció que férem per a un productor centreamericà a qui Juan Bau havia parlat de nosaltres, i anaven adreçades a aquell mercat. Fins i tot n’adaptàrem el llenguatge. Les gravàrem a uns estudis de Madrid. Després, quan va eixir la possibilitat de publicar aquest àlbum, es varen incloure juntament a alguns èxits que havia tingut el grup abans d’entrar-hi.
 

LA CARRERA EN SOLITARI

Per què vas deixar el conjunt Els 5 Xics per iniciar la carrera en solitari?
El 1975 vaig anar a fer el servei militar i quan el vaig acabar estava un poc saturat. Amb Els 5 Xics havíem guanyat molts diners, i acabada la mili podia haver continuat amb ells, però tenia l’instint de fer alguna cosa més personal, que no foren sempre els estàndards i cançons dels altres. En aquella època Josep Lozano Lerma, un escriptor també d’Alginet amb qui érem molt amics des de nanos, em va passar el seu primer poemari, Poemes home-terra (L’Eixam, 1971). Vaig musicar alguns textos d’ell i altres que havia escrit jo, i em va enganxar la idea de fer alguna història pel meu compte. 
 
Aleshores hi havia altres col·legues a València en la línia de la cançó d’autor en què et vas acabar situant?
Només hi havia Pep Laguarda, amb qui ja ens coneixíem. I Juli Bustamante també estava fent alguna cançó en valencià, amb una línia de pop més oberta, diguem-ne, no en el so majoritari de la Nova Cançó, de cançó compromesa o política. Nosaltres fins aquell moment havíem fet només música divertida per ballar.
 
Com vares conèixer Bustamante?
Vaig conèixer el seu germà, el percussionista Tico Balanzà, que havia tornat a València després d’haver tocat amb Gualberto a Sevilla i amb Pau Riba a Barcelona. I també havia participat al disc Brossa d’ahir (Ocre-Belter, 1977), de Pep Laguarda i Tapineria. A final dels setanta i principi dels vuitanta vivia a Altea. I va ser allí, per mitjà d’amics comuns, que vaig coincidir per primer cop amb ell.
 
Formaves part d’algun col·lectiu artístic?
Al mateix poble coneixíem un personatge que es deia Rafael Samper, que tenia una sala al costat de l’església anomenada El Local dels Artistes. Allí fèiem els nostres assajos i fins i tot alguna jam session... I precisament d’aquelles trobades varen eixir els repertoris dels nostres primers discos, el meu Humitat relativa (Pu-put!/Zafiro, 1979) i el seu Cambrers (Ànec / Dial Discos, 1981).



'Humitat relativa' va ser la primera producció que es va gravar a Tabalet, un estudi professional pioner obert a València.
Tot el que va envoltar Humitat relativa va ser accidental. Tico Balanzá coŀlaborava amb Joan Monleón en el nou espectacle d’Els Pavesos, El pardal de Sant Joan... i la bolseria (Movieplay, 1978). Tico em presentà Monleón i jo li vaig ensenyar les maquetes que havia gravat d’algunes cançons. Li van agradar molt i passà la maqueta a Lluís Miquel, que llavors estava començant a muntar els Estudis Tabalet. Quan començàrem a gravar encara hi havia allí els operaris cablejant i portant material de Londres. Durant els assajos gravàvem proves per veure com s’anava ajustant la instal·lació. El nostre plantejament inicial era treballar primer els repertoris d’Humitat relativa i Cambrers i enregistrar després com a trio, Bustamante, Tico Balanzá i jo.
 
Però aparegueren els músics guineans...
Exacte! Va arribar a València una família de Guinea Equatorial refugiada de la dictadura: Lito Boricó i els germans Pepe i Louis Dougan. Es van incorporar a la producció i la seua participació canvià molt el que estàvem fent i donà lloc a un potent mestissatge de música europea i africana que va canviar les coses rítmicament.
 
'Humitat relativa' també conté una musicació d’un poema de Vicent Andrés Estellés, “Plens de sol de bon matí”, que amb el temps ha esdevingut icònica.
Va venir sobre la marxa. A través de Joan Monleón havia conegut també Toni Mestre, que tenia la llibreria Ausiàs March. Un dia vaig anar-hi i només entrar ja m’esperava amb el poemari Festes de la novençana inclòs a Primera audició (València, 1971), obert per la pàgina on hi havia el poema. El vaig llegir i allí mateix ja em va sonar la música en el cap. És una mostra del que volia fer, deixar d’imitar la música anglosaxona i fer una cosa més genuïna i més nostra.
 
Alguna vegada t’hem sentit lamentar perquè no estaves satisfet amb les mescles que es publicaren.
És que eren unes mescles, podríem dir, de taller. Gravàvem els assajos i després en fèiem una mescla sense pensar-la massa perquè consideràvem que era provisional. Guardàvem el material per veure cap on aniríem. Un dia vingué la gent de la discogràfica Zafiro de Barcelona i els posaren diversos talls del que estàvem gravant per mostrar-los com sonava l’estudi. Però els va agradar tant el que escoltaren que varen decidir publicar-ho. Jo ara ho sent i encara pense que estava a mig fer, però mirat des d’una altra perspectiva... Potser això és el que li donava caràcter, la frescor, les imperfeccions, l’espontaneïtat amb què ho tocàvem i gravàvem sense donar-hi més importància. La veritat és que va ser un treball molt valorat pels coŀlectius creatius i per la crítica, més que pel públic. Tampoc hi havia ningú més a València que treballara en la nostra línia, fent aquell pop quotidià i obert. Només ho fèiem nosaltres i Pep Laguarda, i va durar molt poc per diverses històries.
 

PROVISIONS A PRIMERA LÍNIA DE FOC

Bustamante, Tico Balanzá i tu us vàreu decantar per una línia més new wave i en castellà amb el grup Infraganti.
La idea era publicar els nostres dos discos en solitari mentre organitzàvem un grup de música en castellà que va ser Infraganti. El que passa és que després en directe ho barrejàvem tot. Vàrem tindre tres o quatre anys molt bons. S’hi va interessar Joan Bibiloni de Mallorca i gent de Barcelona, i vàrem editar dos discos senzills amb Blau. El trio era absolutament nutritiu, molt ric. Cantàvem un repertori molt obert, en italià, francès, anglès, valencià, castellà... Però Bustamante i jo teníem una eixida en solitari que va marcar la direcció. Mirant-ho amb perspectiva, ho veig lògic perquè ell era llicenciat en Filosofia pura per la Universitat de València i jo venia del camp... Laguarda deia que jo feia agropop. La mescla amb Bustamante, de la cultura de la plaça de l’Ajuntament de València i la de les afores, de l’Horta, va donar una combinació molt incisiva i interessant.
 


L’any 1987 vas presentar un nou disc en solitari, 'Provisions' (Xiu Xiu Records), que igualava o superava 'Humitat relativa' però que ja no va tindre la mateixa recepció.
Va ser un encàrrec de Rafa Xambó quan estava en la Conselleria d’Educació. Era un projecte destinat als instituts i anava acompanyat d’un llibre fet per les professores Maria Josep Albert i Gemma Lluch amb propostes didàctiques basades en les lletres de les cançons. Un any després se’n va fer una edició comercial. 
 
En 'Provisions' les lletres no són tan directes i extravertides com en 'Humitat relativa' sinó que sonen més poètiques i esquives…
Humitat relativa va ser una estrena poc pensada. Érem una mena de franctiradors. De fet, ni corregírem els textos, que quedaren apitxats, poc normatius. A Provisions tot està molt més treballat. A més ja havíem corregut molt per Barcelona, les Illes… La visió de la llengua per part meua va evolucionar i vaig començar a buscar una sonoritat pròpia. M’interessava molt també buscar el ritme des de les lletres, una cosa molt poc treballada aleshores.
 
'Provisions' és, de fet, un disc protagonitzat sobretot pel ritme...
És un disc que gravàrem en unes condicions molt ajustades però que artísticament encara m’enganxa. Hi ha una calor de base. Lito Boricó i Carles Barranco feren un gran treball amb percussions.
 
Algunes cançons de 'Provisions' les reprengueres en castellà en el següent disc, 'Afuera adentro' (PDI, 1988).
Sí, i “L’habitació desmuntable” va tindre més èxit en la versió tecno-dance en castellà del nou disc. Va sonar tot un estiu a Ràdio Color a València. Afuera adentro va ser un disc que no va tindre pràcticament distribució. Es va fabricar, es va enviar a les ràdios i allí va acabar. La companyia tenia un contracte de coŀlaboració amb l’Olimpíada de Barcelona i va deixar frenats un munt de productes. 



Tampoc va circular massa el teu següent treball, la casset 'Emparín' (Difusió Mediterrània, 1992), per a públic familiar.
Va ser un encàrrec per a una campanya de promoció del valencià als instituts. No va tindre cap transcendència de crítica ni de directe. De fet, ara estic recopilant algunes peces en valencià inèdites o que no varen tindre una edició normal, i n’he seleccionat dues cançons, “Amb tu en la distància” i “Emparín”.
 
Era un disc només amb veu i guitarra, però les cançons tenen una estructura clarament pop, com es va poder comprovar quan reprengueres “Deu de ser amor” i “T’estimo” a 'Línia de foc' (EGT, 1994), el teu treball més pop-rock.
Va ser fruit de les circumstàncies. Sense comentaris el tenia pràcticament acabat en format de trio amb baix, percussió i guitarra. Però després, amb la situació tan crua per a organitzar una banda, ho vaig descartar. Una banda no podia fer més assajos que directes i l’esforç no compensava. No m’abellia posar ningú en la moguda.
 


La Casa Calba va reeditar 'Provisions' (2014) i 'Humitat relativa' (2018), però tu et vares desentendre de la iniciativa.
Realment, jo no volia reeditar res. Pensava que el meu treball ja havia fet el camí que havia de fer i que el que havia donat no ho superaríem. Perquè sé que en l’àmbit creatiu hi ha una valoració del que he fet, però pel que fa al mercat no hi ha res a fer. I no jo, molta altra gent. Això sí, sé que hi ha molta gent que encara disfruta de les meues cançons i que, com deia aquell, tot no va ser un error.
 
Veurem alguna nova publicació en un futur no gaire llunyà?
Ara em costa situar-me. M’estan convidant a fer alguna coŀlaboració, algun directe. Però de directes de moment no en vull fer. De coses d’estudi sí que és possible que en faça alguna història, si trobe el moment i la gent adequada. Vivim en un país on ser artista és un suïcidi; no hi ha estabilitat ni continuïtat, i així és molt difícil tirar un projecte endavant.