A cavall del jazz i la música de cambra, la pianista i compositora vilanovina Elisabet Raspall ha enregistrat l’àlbum Aletheia (Raspall Records, 2025), el quinzè de la seva carrera en solitari, en formació de quartet amb Dani Pérez (guitarra), Pepi Izquierdo (viola), Gilbert Bernadó (violoncel) i ella mateixa al piano. Aletheia és tot un repte estilístic, i també un exercici d’introspecció.



La paraula 'Aletheia' és un concepte filosòfic vinculat a la ‘veritat’. Què té a veure amb el teu àlbum?
Quan vaig decidir gravar el disc volia fer un homenatge a la música clàssica, que és com una veritat que sempre m’ha acompanyat. Vaig començar estudiant clàssica i, després, la meva evolució em va portar a estudiar jazz i altres músiques. Però la clàssica sempre ha estat allà, forma part de la meva formació i del meu dia a dia, perquè sempre toco clàssica com a escalfament i com a preparació per tocar el que sigui, el que vingui, i molts altres músics també ho fan. És una cosa molt bàsica, molt de veritat. El concepte, diguem-ne, filosòfic era intentar homenatjar aquesta veritat que sempre m’ha acompanyat. Buscava un terme que resumís aquesta idea, que fos una mica clàssic, i tinc entès que l’aletheia forma part de la Grècia Antiga. 
 
Parmènides establia una oposició entre l’opinió i l’’aletheia’, entre allò que es considera eteri i el que és immutable. Té a veure amb la idea que tens sobre la música i la vida en general?
 Una mica sí. Des de sempre, amb la música i amb la vida intento buscar la veritat, és un concepte que m’atreu. I la sinceritat és una de les coses que més valoro a la vida.
 
El fet que hagis compost apel·lant a la teva essència és per algun motiu en especial?
He fet aquest treball introspectiu per saber realment qui soc i què faig en aquest món. I m’agradaria animar tothom a fer-ho, perquè l’autoconeixement és la base de tot. Si no saps qui ets ni què vols, el món es complica molt, i ja ho és prou. De fet, la recerca personal sempre ha estat amb mi, sempre m’ha acompanyat. Fa temps que practico la meditació i m’interessen els temes de l’autoconeixement. Els artistes, la gent que componem i ens dediquem a la música, fem sempre un treball introspectiu. No és que ara sigui un moment més especial que un altre, sinó que forma part de la meva evolució personal i musical. De la mateixa manera que vaig gravar un disc com I Love Jazz (Raspall Records, 2020), ara tenia ganes d’introduir més la corda a la meva música.


Com vas muntar la formació actual?
Són dues formacions paral·leles que s’han ajuntat. D’una banda, tenia ganes de treballar amb el guitarrista Dani Pérez; ja havíem gravat un disc a duet –Present (Raspall Records, 2015)–, un dels més macos, i volia tornar a fer alguna cosa. I de l’altra, volia potenciar el tema de les cordes. Vaig fer un parell de cursos amb Joan Albert Amargós i Lluís Vergés a El Musical, a Bellaterra, per escriure per a quintet de corda, que és el quartet típic i un contrabaix. Vaig veure que suposava molta feina, però amb els coneixements i les ganes que tenia de reflectir-ho, vaig pensar que ho podria resumir. Ho vaig comentar a l’Amargós, i em va respondre que endavant, que quedaria bé. Llavors, vaig pensar que no hi hauria un violí, sinó una viola i un violoncel, que en el fons s’assemblen, però que vindria a ser com ajuntar la guitarra i el piano. Per tant, he buscat dues parelles d’instruments que s’assemblen, i m’agrada, perquè llavors es barregen més. L’un s’alimenta de l’altre i, al final, m’agrada que no es distingeixin tant, és a dir, que el resultat s’acabi unificant molt més.

El repertori abasta vint temes, per algun motiu en especial?
De temes n’hi ha pròpiament tretze, i després hi ha set improvisacions. Ho va gravar Sergi Felipe i ha quedat tal qual. El productor Jordi Mestres i jo mateixa vam pensar que ja teníem el material i el podíem intercalar entre les composicions.
 
És el primer cop que fas improvisacions?
Sí, i és una tendència que m’agradaria explotar encara molt més. No ho havia fet mai i m’ha agradat molt. Espero que a la gent també li agradi. Amb el productor dèiem l’altre dia que sembla un disc a piano sol, que també és un projecte que voldria fer, i de cop i volta, quan entren els altres instruments provoquen un cert impacte. 
 
A banda de les improvisacions, també hi ha una 'suite'.
La suite té aquest nom, però no té les parts com una suite clàssica. Són cinc temes amb personalitat pròpia que sempre tocava enllaçats, tal com estan al disc. No és una suite típica, sinó una suite personal, que em permeto anomenar així perquè són temes amb subtítols que tenen a veure amb l’Aletheia, com l’alegria o l’esperança.
 
Fins a quin punt l’emoció és un factor rellevant en la teva música?
Totalment! El sentit de tot plegat és reflectir l’emoció humana en la meva música. A algú potser li pot semblar que un treball es fa en un pim-pam, però en aquest disc hi ha molta emoció, i molta vida. La vida és plena d’emocions i això és el que m’agrada transmetre, i sobretot que la gent també les visqui mentre l’escolta. Hi ha una pel·lícula sobre un empresari que es diu Barnum, titulada El gran showman, on la frase final em va agradar molt: l’art més noble és el que vol fer feliços els altres. I, en realitat, és això el que perseguim. 


 
‘Aletheia’ és el teu quinzè disc, i del primer, ‘Triangles’ (Fresh Sound New Talet, 1996), en fa tres dècades. Com valores la teva trajectòria?
Tot i les dificultats, perquè n’hi ha hagut moltes, em sento una persona feliç i realitzada. Musicalment em considero lliure. Hi ha dos conceptes que adoro, la veritat i la llibertat, i em considero prou lliure per compondre i fer el que em dona la gana. Agraeixo molt el meu destí i penso que és bonic, perquè m’ha permès conèixer molta gent, molts llocs i sobretot treballar amb persones increïbles. Si penso en la meva trajectòria, també penso en l’agraïment, i en la llibertat de la qual he pogut gaudir, tot i ser dona. Tot i això, he hagut de superar moltes dificultats, perquè les dones sempre hem de fer notar que també hi som.

T’ho anava a preguntar...
Sí, també hi som. I no som totes cantants, ni tampoc cal que siguem joves i boniques per fer coses interessants. Vull dir les que no som tan joves, però encara som boniques. Es tracta d’anar definint una carrera que té la seva consistència i la seva personalitat, perquè tot és fruit d’un treball d’autoindagació. En el fons, sempre estic buscant-me a mi mateixa. Crec que ja m’hi vaig trobant. I amb la maduresa encara més, perquè aprenc a dir el que vull, a saber molt millor el que vull, i no estic per tantes punyetes. Crec que ara estic més a prop de la veritat.
 
Abans d’acabar, voldria citar la pianista barcelonina Mercedes Rossy (1961–1995). Enguany ha fet 30 anys de la mort d’una artista que ha estat un referent per a tu. Per què?
La Mercedes és molt important en la meva trajectòria perquè, quan vaig començar, no hi havia dones com a referents. Ara potser soc referent per a algú altre més jove, però ella era la meva contemporània, tenia cinc anys més que jo i la seguia sempre. Veia una noia que sortia a tocar a les jam sessions, tota valenta davant els músics i sense cap por, que tocava millor que cap altre i que tenia un talent impressionant.