Els compositors de música clàssica i contemporània es poden estructurar per generacions. Malgrat les diferències compositives i creatives, els signes dels temps i els nous contextos culturals i econòmics de cada època determinen unes variables clau per al seu desenvolupament professional. Mentre la generació mil·lènnial de Joan Magrané o Raquel García-Tomás ja aconsegueix premis destacats i obté un reconeixement més que notable, s’obre pas una nova generació, al límit entre els mil·lènnials més joves i els primers Z, que han estat instruïts als conservatoris superiors pels baby boomers. La nova fornada de creadors destaca per dos elements principals: el forjament del talent a l’estranger i una vocació interdisciplinària que els fa anar molt més enllà de la clàssica.

MARC MIGÓ

La força de voluntat

L’interès per la música clàssica de Marc Migó (Barcelona, 1993) va néixer després que el seu avi li va regalar una capsa de discos de clàssica que contenia el Rèquiem de Mozart, la seva peça preferida. Després d’estudiar a l’Esmuc amb Salvador Brotons, el 2017 va creuar l’Atlàntic per estudiar a Nova York, on va obtenir el Premi a la Composició Orquestral del 2018. Actualment, Migó viu a cavall de la ciutat dels gratacels i Barcelona i ha publicat obres amb un impacte més que notori. El mes passat va estrenar al Palau de la Música La força de la voluntat, una composició per a soprano, cor i orquestra inspirada en un conte de Quim Monzó. Tot i això, la seva tasca no només té impacte al nostre país sinó que s’expandeix arreu del món. A final de l’any passat, l’orquestra de cambra Metamorphosen Berlin també va estrenar la seva primera simfonia, Conspiranoia, a la Philarmonie de Berlín, seu de la Filharmònica de Berlín. I aquesta mateixa primavera també va dirigir i estrenar a Buenos Aires la seva darrera obra, Carnaval de las Indias, fruit de la col·laboració amb el dramaturg argentí Gonzalo Demaría, que es va estrenar el 22 de juliol al Palau de la Música amb l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona i els dos pianos de Martha Argerich i Alan Kwiek.


 

SERGI PUIG

El talent electroacústic

Els inicis de Sergi Puig (Badalona, 1989) van començar lluny de la música contemporània que compon avui en dia. Després de cursar estudis de jazz al Taller de Músics, la seva aventura compositiva va començar al Conservatori Superior del Liceu amb Ramon Humet i Benet Casablancas i va continuar a Graz. Puig viu actualment a París, on ha estat un dels deu compositors seleccionats pels Cursus de l’IRCAM, que culminarà amb la presentació al setembre d’una peça per a violoncel i electrònica a càrrec d’Alexa Ciciretti. El passat 1 de juny Fabrik Quartet i Ricard Capellino li van estrenar un quartet de corda i saxofon, com a premi del III Artsom de la Mostra Sonora de Sueca. Però no tot són flors i violes, ja que l’obra I tot caminant em va semblar que el temps reculava, inspirada en La mort i la primavera de Rodoreda, havia de ser estrenada el 12 de maig per l’ensemble Zeitfluss a Graz, però les retallades en cultura del nou govern de la regió austríaca de Steiermark han forçat l’ajornament de l’estrena a causa de la manca de finançament. De cara al 2026, treballa en dos obres: una microòpera per al programa Òh!pera del Liceu, i en el cicle de cançons Ce qu’il reste, basat en el llibre Passer l’été d’Irène Gayraud i que treballa amb la mezzosoprano letona Helēna Sorokina.

ARNAU BRICHS

L’explorador de límits

Arnau Brichs (Barcelona, 2000) va formar-se amb Chano Domínguez i Marina Albero en piano jazz i en piano clàssic a l’IEA Oriol Martorell. Gràcies a la beca de l’ABRSM britànica va estudiar a la Royal Academy of Music de Londres. Tot i haver guanyat diversos premis, Brichs s’ha donat a conèixer gràcies al fet de guanyar els tres premis de l’Élan 2024 –per part del jurat, l’orquestra i el públic– amb l’obra Degrees of Presence, que el febrer es va estrenar a Catalunya. El premi està dotat amb 10.000 euros i la difusió de l’enregistrament i la publicació de la partitura. Un altre guardó que va obtenir l’any passat va ser l’Underscore, que li ha permès estrenar Supra temps amalgamat, per a sextet i cantant amb autotune a una de les ciutats bressol del trap: Atlanta. Com Sergi Puig, també estrenarà una microòpera a l’Oh!pera del Liceu i també ha estat un dels compositors residents seleccionats per l’IRCAM de París. L’obra que presentarà gràcies a la residència serà el concert per a oboè, orquestra i electrònica Jocs invisibles, escrit per a Luca Mariani i l’Orchestre National d’Île-de-France. A més, també treballa amb Arnau Bataller en la banda sonora del nou film Un fantasma en la batalla, de J.A. Bayona, i en un nou espectacle que fusiona el minimalisme i l’electrònica experimental. 

MARINA HERLOP

La veu inclassificable

No tots els artistes d’aquesta llista estan intrínsecament lligats al circuit de la música clàssica i contemporània, i un bon exemple és Marina Herlop (Piera, 1992). Després de pausar els estudis musicals a l’adolescència, es va reenganxar al piano i a la veu quan va tornar al Conservatori a la vintena. Els seus dos darrers treballs, Pripyat (2022) i Nekkuja (2023), editats pel segell alemany PAN, els ha concebut fent servir l’ordinador com el centre d’operacions i a partir d’un exercici essencialment estètic. La bona rebuda per part de públic i crítica li ha permès actuar en festivals importants de l’electrònica contemporània com el Sónar. Després de tres anys immersa en una llarga gira sense descans, Herlop ha decidit fer una aturada per compondre amb la calma necessària el seu pròxim disc, previst per al 2026, en què promet tornar a explorar nous horitzons estètics i construir una música que posi en escac les barreres entre gèneres i estils. L’única excepció va ser el febrer passat a la Capella del Macba, quan va interpretar la microòpera Aura, amb música de la pierenca, llibret de Gabriel Ventura i dirigida pel mateix Ventura i Rosa Tharrats. L’obra és un encàrrec del programa Microòperes d’Avui, impulsat pel Macba, el CCCB i el Gran Teatre del Liceu.

POL REQUESENS

L’esperit de l’orgue

El compositor Pol Requesens (Igualada, 1990) es va introduir a la música des de ben petit gràcies a l’àmbit familiar. Als 10 anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat i més tard va cursar el Grau de Composició a l’Esmuc i va estudiar el Màster de Composició a Amsterdam. Al llarg de la trajectòria ha creat peces de tota mena, des de musicació de poemes fins a diverses obres compostes amb l’orgue com a instrument de capçalera. Entre les més destacades per a aquest instrument, cal esmentar la instal·lació per a cinc orgues Woe, estrenada a Amsterdam, i també Expansió, una obra per a orquestra de cordes, orgue i campanes estrenada a l’Església de Sant Esteve de Granollers i dedicada a Wim Henderickx, que va ser professor seu a Holanda i que va traspassar de manera sobtada el 2022. Un altra faceta interessant de Requesens és el seu paper com a arranjador, en el qual destaca l’adaptació a quatre veus de la tonada de capçalera de l’emblemàtic anime Dr. Slump, que va fer el 2013, o l’encàrrec del festival Bachcelona amb l’arranjament per a big band de jazz de la cantata Wachet Auf, Ruft uns Die Stimme, de Johann Sebastian Bach. De cara al futur, treballa en una composició per a conjunt vocal i quartet de trombons, que s’estrenarà a Alemanya i que està en procés de finançament.

CLÀUDIA BAULIES

La creadora sònica

Clàudia Baulies (Barcelona, 1994) va començar a treballar amb la música però ha acabat expandint l’aventura creativa en l’àmbit del so. La seva formació es va cultivar al prestigiós Berklee College of Music de Massachussets, i des de fa uns anys el gran gruix de feina de la creadora s’ha centrat en la música per a cinema. A principi d’any, va compondre la banda sonora original de la pel·lícula Hiedra, d’Ana Cristina Barragan, que l’autora ha descrit com una sensació d’estranyesa i nostàlgia, de vegades eufòrica, que es mou en una corda fluixa entre ambients emocionals indefinibles. El seu interès cinèfil li ha permès ampliar mires i treballar en el disseny sonor dels curtmetratges L’alliberament dels dits, de Clàudia Vernis, que retrata un tendre coming-of-age amb una mirada còmica i crítica, i la falta de flexibilitat i creativitat dins l’ensenyament de la música clàssica; Survival: A Song, de Ben Hindrichs, sobre un sirià segrestat i torturat per Al-Qaeda, i Don Benjamín: Una vida entre llamas, d’Ivan Zahinos, sobre la crema indiscriminada de l’Amazònia boliviana. El passat 12 de juliol va actuar al festival Rite of Summer del Laboratori d’Arts Contemplatives, a Llinars del Vallès, amb la ballarina Emma Villavecchia, una de les poques actuacions en directe que la creadora oferirà enguany.

 

PAU CLADERA

El present balear

Una de les figures més prometedores de la música clàssica a les Illes Balears és Pau Cladera (Andratx, 2004). El pianista i violinista va presentar la seva primera obra als 18 anys, La croada al regne sobre el mar, inspirada en la conquesta de Mallorca per les tropes de Jaume I, que va ser interpretada pel Cor de Veus de Ponent i la Jove Orquestra de les Illes Balears. Tres anys després d’aquella primera interpretació, Cladera ha tingut l’oportunitat d’enregistrar-la i serà editada enguany per Ona Edicions, amb la narració de Miquel Àngel Torrens i la interpretació de l’Orquestra Aprojove, el Cor Pro Musica Chorus de Sóller i el Cor Veus de Ponent. Una altra composició seva, també vinculada al patrimoni històric i cultural de l’illa de Mallorca, és Reminiscències rurals (Ona Edicions, 2024), que va ser finalista de la votació popular dels darrers Premis Enderrock de la Música Balear en la categoria al millor disc de clàssica i contemporània. Amb el suport de la flautista de Tabea Wink, la suite per a piano i flautes de bec fusiona música d’arrel i clàssica a partir de quatre quaderns que representen diferents temàtiques populars de Mallorca. A més, el 30 de maig va estrenar Allegro Bellico, una obra per a violí i piano que explora les sèries dodecafòniques.

 

GUILLEM PALOMAR

L’avantguarda més prolífica

El bagatge de Guillem Palomar (Barcelona, 1997) se cimenta sobre la tradició musical germànica. Establert a Berlín, ha estudiat composició amb Jörg Widmann, electroacústica amb Gilbert Nouno i direcció orquestral amb Michael Wenderberg. Actualment, Palomar intercala projectes i composicions per encàrrec d’entitats i institucions alemanyes amb altres de catalanes i espanyoles. A final de l’any passat, va estrenar l’obra Symeia al Museu Morsbroich de Lerverkusen, interpretada per Aurélie Franck i Zsóifa Bódi, del Cor de la WDR. Així mateix, el gener passat també va estrenar Lucciola per a pierrot-ensemble, un quintet de flauta, clarinet, violí, cello i piano. El compositor també afronta altres projectes, un dels quals és l’estrena de Tessera, una obra orquestral que ha estat treballant durant un any i mig i que veurà la llum al Festival de Lucerna, a Suïssa, el 30 d’agost com a guanyador del Roche Young Comissions Prize. De cara a l’any vinent, ja ha rebut un nou encàrrec per part de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música espanyol per escriure una obra per a tiorba sola per a Tiago Matias. A més, aquest mateix any a Alemanya, un bon amic seu, Alexander Gadijev, interpretarà una obra seva per a piano sol a la sala Pierre Boulez de Berlín.

CLARA AGUILAR

L’empremta d’autora

Clara Aguilar (Sant Just Desvern, 1992) va començar a treballar en l’àmbit del so i de la música de manera una mica inesperada. Tot i haver estudiat música, es va graduar en periodisme i humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. El seu vincle amb la música es va reprendre l’any 2017, quan va entrar a formar part d’Els Malnascuts, el laboratori de creació jove de la sala Beckett de Barcelona. Aquest col·lectiu va ser el punt d’inflexió perquè l’artista comencés a compondre i a fer dissenys sonors per a tota mena d’espectacles i instal·lacions, que ara ja superen la seixantena. Més enllà de la notorietat de les bandes sonores originals de films com Creatura (Elena Martín, 2023) o Selftape (Joana i Mireia Vilapuig, 2023), Aguilar ha participat en projectes amb la companyia de dansa La Veronal, dirigida per Marcos Morau, amb qui està preparant l’orquestració i composició musical d’un nou espectacle per a l’Staatsballett de Berlín, i un altre amb l’òpera de Zuric. També va estrenar al febrer la microòpera El cel no ens guardarà el secret per al cicle Microòperes d’Avui, amb escenografia de Sílvia Delagneau i llibret de Pol Guasch. A més, ha fet el disseny sonor per a l’exposició Naufragis del Caixafòrum i el Museu Arqueològic de Catalunya, sobre arqueologia subaquàtica. 

JOSEP OLLÉ

El referent coral

Si parlem d’un jove referent en l’àmbit de la música coral, no hi ha dubte que cal esmentar Josep Ollé (Tortosa, 1987). Després de rebre les primeres classes de composició de Joan Vidal, va traslladar-se a Barcelona per estudiar pedagogia musical i composició a l’Esmuc, aquesta última amb Bernat Vivancos i Albert Guinovart. Les seves primeres obres corals es remunten al 2008, amb l’arranjament de la cançó tradicional “Baixeu pastors”, i des de llavors acumula un catàleg de prop de cinquanta composicions i arranjaments d’obres sacres, profanes i cançons tradicionals. A final de l’any passat també va impulsar la producció del projecte Cantem Salvat-Papasseit, en què el Cor Pedrell va interpretar obres de deu compositors contemporanis catalans amb textos del poeta barceloní. De cara a la nova temporada 2025-26, Ollé serà nomenat compositor convidat del Palau de la Música Catalana. Al llarg de l’any, l’Orfeó Català cantarà obres seves en el marc del cicle La Casa dels Cants, que inclourà concerts especials com el de la Diada de Sant Esteve. El mateix orfeó també afrontarà el Te Deum que Josep Ollé va escriure per al concert de cloenda del Mil·lenari de Montserrat, i el Trio Fortuny estrenarà un nou trio per a violí, cello i piano el 4 de juny del 2026.