Carmen Consoli: «La tradició ja és modernitat, i agafar un instrument antic, avui sona contemporani»

Amuri Luci (Warner, 2025) és el darrer disc de Carmen Consoli, amb què inicia una trilogia sobre les seves tres ànimes: la mediterrània, la rockera i la cantautora. Per a fer més evident la seva ànima mediterrània, la cantant ha enregistrat el disc en la seva llengua materna, el sicilià. Actualment, està presentant el treball en una gira en què s’acompanya d’una orquestra simfònica. Però per al concert de Barcelona, que tindrà lloc diumenge 22 de febrer al Paral·lel 62 dins del cicle BarnaSants, la formació deixa pas a l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC). És per tant, una ocasió veritablement única per sentit la siciliana amb aquesta formació que té una sonoritat indiscutiblement catalana. En aquesta conversa, i tot parlant del seu disc, Carmen Consoli reflexiona sobre diferents aspectes del món actual.

Aquesta setmana actues a Barcelona. Havies estat abans a Catalunya?
Sí, i tant! Vaig tenir un xicot de Catalunya. I fins i tot vaig aprendre una mica de català, pensant que aprenia el castellà. Vaig ser a l'Estartit i vaig estimar Barcelona. Encara hi tinc un trosset de cor…

Per tant, ja havies tocat a Barcelona?
Sí, he tocat a Sidecar, a la plaça Reial… Un lloc magnífic.

A més de la teva personal, hi ha una història compartida entre Sicília i Catalunya!
Sí. Sicília va estar sota el domini aragonès després de les Vespres Sicilianes. Nosaltres vam fer la revolució contra Carles d'Anjou, un francès, i ens vam convertir en aragonesos…

Potser més en catalans que aragonesos…
Sí, en catalans. Però els aragonesos no són catalans?

Ara, no.
Cert, ara no, però el 1282… Després vam passar al domini castellà amb Carles V.

Què coneixes de la cultura i la música catalana?
De la cultura catalana, segurament el menjar. El pa amb tomàquet m’agrada molt. El pare del meu ex-xicot era enginyer i havia projectat el port i sovint anàvem a menjar al Port Vell. De música, recordo que el meu xicot em feia escoltar grups com El Último de la Fila.



Parlem d’‘Amuri Luci’. Obre una trilogia dedicada a les teves tres ànimes: mediterrània, rock i cantant. Aquest és el primer, sobre l’ànima mediterrània. És la més important?
Els sicilians, com tot el sud d’Itàlia, tenim una identitat molt forta. No som independentistes, però tenim una cultura molt marcada, que és una riquesa per a Itàlia. Aquest any he volgut cantar un disc en la meva llengua, el sicilià. És una llengua de veritat, com el català, amb regles gramaticals molt difícils. Faig molta vida en italià, però el sicilià és la meva arrel. He excavat fons per fer el disc. He partit del grec antic, de Teòcrit de Siracusa, que també era sicilià. La poesia italiana neix a Sicília.

El sicilià és una llengua encara molt viva?
El parlar sí, molt viu. La llengua poètica, menys. En aquest disc m’he reapropiat de la identitat lingüística siciliana i fer-ho ha estat important per mi. La veu sona diferent en sicilià, com una llengua antiga, evoca suggeriments atàvics. Tanco els ulls i em sento en pau.

Al disc hi ha instruments tradicionals i timbres contemporanis. Com l'heu produït per aconseguir aquest equilibri?
Ho hem fet amb el meu grup. La tradició ja és modernitat, i agafar un instrument antic, avui sona contemporani, world music. Com quan decores una casa amb mobles dels avis i disseny modern. La història dialoga amb l'actualitat. És important no eliminar-la, perquè les arrels són identitat i visió del futur.

Aquest equilibri hi és també als textos? Hi trobem personatges històrics com Peppino Impastato, mitologia, poetes…
Tots parlen d'una lluita: autonomia sentimental, orgull, alçar la veu... Des del grec antic, amb Teòcrit. Hi ha la història de Polifem, que és un monstre, i s'enamora de Galatea i esdevé humà i poètic. Però, si ell que és un monstre es transforma en humà amb pensaments nobles, com és possible que hi hagi homes que es transformin en monstres en nom de l'amor? Al segon disc, Polifem matarà Acis, que és l'home que Galatea estima. Perquè Polifem és un monstre i segueix la seva naturalesa. I al tercer disc parlaré de la transformació d’Acis en un riu i com s’uneix per sempre amb Galatea. Teòcrit parla d'aquest amor, d'aquesta forta passió, de l'energia que mou els homes. Més enllà dels límits humans, hi ha l'amor, i fins i tot l'amor pot esdevenir monstruós.

Això, per a tu, té una translació a l'actualitat.
Sí, és el que estem presenciant avui. Veiem guerres insignificants en nom de la democràcia. Jo m'uneixo als manifestants pro-Palestina. Aquest és el resultat: el poble creu que viu en democràcia, però es desenvolupa i es realitza el que volen els governants. D'aquí poc, el poble no podrà expressar cap idea. Els joves que s’han manifestat contra la guerra, contra el genocidi, han estat acusats de terroristes. I aquesta manipulació de la realitat esdevé una amenaça enorme. Al disc, he pres un poeta, Ignazio Buttitta, que en una poesia del 1959, en parla. Diu: 'nois, triem a la plaça, alcem la veu, no siguem indiferents'. I com fem per no ser indiferents? La clau, la veritable revolució —segons Buttitta i Impastato— és la cultura. Francis Bacon diu "la cultura és l'únic domini a les mans de l'home. L'home quan més coneix, més pot". És culpa de la ignorància. I això passa perquè durant anys no s'ha fet altra cosa que destruir la història, i la seva importància. Per això tornen els "ismes" i aquestes coses; escenaris esgarrifosos.

‘Amuri Luci’ demana temps i escolta profunda. Com es tradueix als concerts, per un públic nou com el barceloní?
Fora de Sicília, a la resta d’Itàlia, no m’ha entès ningú, perquè aquesta llengua només l’entenem els sicilians. De vegades em pregunto si per anar a Roma o a Milà hauria de posar subtítols... Però penso que no cal, perquè la força de la cançó arriba més enllà de la llengua. Arriba el missatge que ha d’arribar sense que s’entengui del tot la llengua. I a Barcelona hi vinc de la mateixa manera que vaig a la Pulla o a Nàpols. Jo penso que la música no està només lligada a la llengua, hi ha alguna cosa que supera el límit de l’idioma: la mateixa música. És una cosa que arriba de molt endins, de les nostres arrels. Una cosa que toca, a través del so de la nostra llengua, les arrels de tothom, sobretot de nosaltres, els mediterranis.