El cantautor xativí Feliu Ventura és un dels artistes de referència al País Valencià. Compromès, exigent i independent, no ha volgut plegar-se als dictats de la indústria. Divendres va presentar Tot el que hem guanyat perdent (Propaganda pel Fet!), un recull de set cançons sobre qui som i qui volem ser. En parlem amb ell.



Feia quatre anys que no teníem noves cançons teves.
Més que mai, en els últims anys, li he donat més importància a altres coses de la vida que a les cançons. Per això han arribat més lentament. Soc conscient que això, en el món en què vivim, em perjudica laboralment, però m’és igual; he aconseguit un equilibri entre la precarietat i la felicitat, que per a mi és suficient.

Això vol dir que aquests anys t’has dedicat menys a fer cançons?
No, no he parat de fer cançons. He fet lletres per a altra gent i he participat en direccions artístiques de diversos projectes. I, a més, treballe en una cooperativa, que és el que em permet encarar la part de la música amb més tranquiŀlitat.
 
Quan fas cançons per a altri, són encàrrecs definits, o simplement et demanen una cançó i la fas amb total llibertat?
Hi ha de tot, però el més destacable és que, per a mi, és una faena molt més fàcil. Fer cançons per haver-les de cantar jo és més difícil perquè, com que les he de defensar, les tinc molt mirades i remirades. Quan treballe per als altres, al final estàs fent un guió per a una altra persona, pensant en una altra persona, i ho ha de defensar una altra persona. És posar-me dins del paper d’eixa gent. D’alguna manera em fa estar dins, però al mateix temps estic fent les lletres, que és un treball des de fora. He fet lletres per a Miquel Gil i Pep Gimeno Botifarra. Fer les lletres de Ja ve l’aire (El Mico Entertainment, 2022) del Botifarra va ser molt fàcil perquè, a més de la tradició del cant popular, compartim un univers local, que és el de Xàtiva. En altres casos és una qüestió de mirar l’espai de cada artista, conéixer-lo i poder explicar-se a través d’ell.

I com has treballat les cançons d’aquest nou disc propi?
Han anat arribant. Fins i tot en va arribar una d’imprevista, després del 29 d’octubre del 2024, el dia de la DANA al País Valencià. Va arribar, es va colar al disc i fins i tot va aparèixer en un senzill abans d’hora. Hi ha hagut moments d’aturada, però han anat arribant al llarg del temps.
 

“Quan el cel es tornà negre” és la cançó de la DANA.
És una cançó que no havia d’anar al disc, però que ha acabat explicant-ne la història. És una pèrdua molt gran perquè és una pèrdua de béns materials, però sobretot de vides humanes, causada per una incompetència política. Però la cançó també parla de l’esperança en la gent que agafa una granera i va ajudar el seu veí. Fins i tot en aquesta pèrdua també hem aconseguit guanyar coses i tenir una sèrie de defenses per al futur. Espere que, en el cas del País Valencià, florisca favorablement per als drets de les persones.

A més, la cantes amb col·laboracions si no estel·lars, com a mínim importants.
Sí, per a mi són esteŀlars, perquè són les estrelles del cant popular valencià i de la nova manera d’entendre’l. Hi ha Pep Gimeno Botifarra, La Titana, Miquel Gil, Vicent Torrent i La Maria, que en eixe moment era la veu necessària per explicar-nos des de dins.

En general, tens una manera de fer lletres que permet, de vegades, més d’una interpretació.
Sí, i supose que això deu ser bo, oi? Jo, com deia Salvat-Papasseit, intente mullar la ploma al cor i que d’alguna manera, les lletres parlen de mi, sempre. El que passa és que vull que siga una història que puga ser homologable a les històries d’altres persones i, en aquest cas, també a gent del meu país.

Com, per exemple, a “Tot el que hem guanyat perdent”?
En aquesta cançó parle del concepte de les pèrdues, no només de les derrotes nacionals o socials, sinó de les pèrdues personals. Potser hem perdut algunes vegades, però gràcies a això hem arribat i hem vist coses que els altres no han pogut veure i tenim uns aprenentatges que ens ajudaran a guanyar en algun moment. Al final, la majoria de pèrdues són guanys que serveixen per construir-te, per moblar la teua història.


De “Me’n vaig”, què ens en pots dir?
Aquí m’ha eixit d’esperit fer cançons per a d’altres. No és una cançó que parle de mi, necessàriament. És una història de comiats. Arriba un moment, també, en què hem de fer uns comiats forçosos: amics i amigues que se’n van. Quan estàvem gravant “Quan el cel es tornà negre”, Vicent Torrent, el Botifarra i Miquel Gil la van escoltar i em van dir que era un miserere. Trenca perquè té un arranjament molt cinemàtic. És la banda sonora d’una petita història.
 
No hi podia faltar el ‘Lloc’ a “Tu dona-ho tot (Lloc 7)”.
Bé, aquesta cançó ve d’una altra del disc anterior, que es diu “Cançó de bressol enmig del coŀlapse”, que vam presentar el mateix dia que va nàixer el meu fill. És una cançó que parlava de la paternitat sense conéixer-la pràcticament. “Tu dona-ho tot” és una cançó que en parla ja amb coneixement de causa. És la voluntat de deixar un mestratge a una altra persona, de passar el vincle. Afortunadament, a més de fotos personals i vídeos de mòbil, tinc unes cançons que puc passar al meu fill, en les quals explique coses. I sobretot és un desig: que somie molt i que sàpiga que tot es pot canviar, i que tot el que reba ho done als altres.

El ‘lloc 7’ és un lloc físic, a Xàtiva?
Sí. Per a mi, la paternitat a Xàtiva és un lloc. Igual que era Xàtiva des de l’Horta, i Xàtiva des del Bellveret, i Xàtiva des de la distància. I per a mi ja forma part… Xàtiva des de la meua pròpia infantesa i ara des de la infantesa d’un altre. Jo crec que tot això conforma el meu lloc particular. Tots els llocs que s’han convertit en cançó són llocs físics. Es podria fer una visita per Xàtiva anant passant per tots ells.


Pel que fa a la música, en el disc conviu l’arrel pop-folk de sempre amb noves textures electròniques?
En aquest disc el que ha aparegut és una electrònica de textures, si se’m permet explicar-ho així. No és un disc electrònic, però sí que hi ha electrònica utilitzada per crear capes dins de les cançons. I al mateix temps, tampoc no és un disc estrictament acústic, perquè la part acústica està tractada també de manera electrònica. Hi ha una mescla especial que fa que el concepte de cançons i les textures siguen les mateixes de sempre, però en canvia una miqueta el so respecte a discos anteriors.

Mantens la veu a primer pla perquè s’entengui el missatge.
Sí. És una batalla personal en les mescles i les masteritzacions. Sobretot perquè faig cançó de text. Tot el que passa sonorament en les meues cançons està al servei de les paraules. Pense que és molt difícil de fer i que Genís Ibáñez, el productor, ho ha aconseguit molt bé.

Treballes moltíssim les lletres, però no les has recollit en cap llibre. Has pensat en fer-ho? A banda de lletres, escrius poesia?
Sí, vaig escrivint coses… I tinc clara una cosa: les lletres de les cançons són literatura, sí, però no són poemes. Per a mi, la poesia té unes normes diferents que les lletres de cançó. Jo no faig poemes i els musique, sinó que faig lletres de cançons. I també he musicat poemes d’altri. Les lletres van amb les normes de la poesia, però també amb les normes de la música. Pense que la cançó s’hauria de poder estudiar a les facultats de filologia i a les escoles de música.


Parlem de la situació política del País Valencià. Creus que pot acabar sent un estímul per a la creativitat?
Jo crec que estem a punt d’entrar en un altre cicle. Hi ha nous músics joves molt interessants. De sobte, tornen a aparéixer cançons amb veus crítiques. Comença a haver-hi una generació nova que té un discurs especial. I hi ha moltes veus femenines també que s’han engegat. Crec que necessitaran tota la nostra ajuda perquè la dreta de les institucions no voldrà permetre-ho, com ens va passar als anys 90. No és una cosa només del franquisme: als anys 90 també hi va haver un control de plom, sobretot al País Valencià.

Et sents orgullós de la feina que vau fer la vostra generació?
Nosaltres vam aconseguir obrir un circuit, i espere que aquesta gent que està apareixent ara tinga la nostra generació al seu costat per ajudar en aquesta transformació del circuit. Contra la dreta, però també contra una indústria que està fent un treball de monopoli i que està arrasant el territori amb propostes que no estan arrelades a la realitat, sinó que són productes comercials que no tenen continuïtat més enllà dels interessos comercials de tres o quatre anys.

Malgrat les circumstàncies, hi ha cançons plenes d’esperança. L’esperança i la tendresa són més poderoses que l’odi?
Ho poden ser. Perquè l’esperança es pot defensar prement les dents. No és un concepte fluix o hippie. L’esperança és una cosa que hem de defensar des de l’esperit més combatiu i més punk possible. Perquè volem aspirar a un món amb esperança constant.