Pau Calero és un músic barceloní de llarg recorregut a l’escena musical catalana. Ha format part de la banda de The Tyets i ha tocat amb les cantants Pavvla i Ariana Abecasis, a més de compondre bandes sonores per a sèries com Drama (RTVE) i per a l’espai d’humor Tabús (TV3). Ara surt de la seva zona de confort amb el debut en solitari, L’any de la serp (Luup Records, 2026).



La gent et coneix sobretot per ser el teclista i director musical de gira de The Tyets. Però d’on et ve el vincle amb la música?
La meva feina amb The Tyets ha estat la plataforma on m’ha vist més gent i els estic molt agraït, però ja fa temps que em dedico a la música. Des dels 14 anys he fet cançons en contextos molt diferents, des del primer grup amb amics de l’escola fins a projectes posteriors més seriosos, i també he fet bandes sonores. 

Amb quins altres artistes has estat involucrat?
El 2016 vaig començar a tocar i produir amb la cantautora Pavvla, i també vaig estar en els projectes de Le Nais i Ariana Abecasis. I abans d’iniciar el projecte en solitari tenia el grup de pop psicodèlic TLTXT (Teletexto). Vam començar el 2017 i vam gravar un parell de discos, a més la majoria d’integrants eren també a la banda empordanesa Medusa Box, on cantava Lecocq.

La música t’ha interessat des de petit?
Sí, la passió em ve de molt petit. El meu pare, Xavi Calero, és el cantant i un dels fundadors de Los Manolos, tot i que no és rumber sinó més aviat rocker. Des que tinc ús de memòria i raó, els Beatles són la religió de casa meva i amb ells vaig créixer. Després vaig estudiar a l’escola d’ensenyaments artístics integrats Oriol Martorell, on vaig estudiar piano clàssic. I després em vaig començar a interessar per la guitarra. Vaig començar a treure acords de cançons i m’agradava fer solos d’Arctic Monkeys i The Strokes, que es van convertir en la meva via d’escapament. Als 18 anys vaig entrar a l’Esmuc, però em vaig especialitzar en música moderna, perquè la clàssica m’agradava però no tant per dedicar-m’hi professionalment. 

Per què has volgut presentar un disc en solitari?
Crec que tenia la idea de fer aquest disc des de fa deu o quinze anys, tot i que no amb aquestes cançons ni de la manera com ha anat. He trigat més del que em pensava, perquè durant un temps havia encadenat projectes on la meva expressió artística ja quedava satisfeta, per exemple el meu primer grup amb amics de l’institut amb la Pavvla, en què estava involucrat en el procés de producció, o TLTXT. En canvi, actualment la meva música no té gaire a veure amb el que fan The Tyets. Tot i que estic molt agraït de poder tocar amb ells, la seva música no m’identifica.


El primer senzill es titula “Eixugaparabrises”. És una història que parla d’un amor adolescent?
Sí, parla de la primera etapa d’un enamorament que no va ser gaire sa, perquè un dia estava a dalt de tot i un altre estava fatal. Crec que haver trigat tant a fer aquest disc m’ha permès escriure lletres més elaborades. No és que siguin molt complexes, tampoc, però als 30 anys he estat capaç de fer unes reflexions més profundes que si les hagués escrit quan era adolescent.

De quina manera creus que es plasma aquesta maduresa?
M’agrada que les meves lletres no creïn unes imatges gaire explícites. A les cançons hi ha frases surrealistes com ara ‘Sé que no saps disparar sense riure’ (“Eixugaparabrises”), que encara no sé del tot què vol dir però que m’evoca una imatge. Tot plegat crec que és una referència molt pop. Estic segur que si preguntéssim a Noel Gallagher quin és el significat del tema “Wonderwall” d’Oasis, tampoc no ens ho sabria explicar...

“Ascensor” és un retorn al rock més seixanter i setanter. És una picada d’ull als teus referents més clàssics?
La maqueta ja era molt setantera i, sobretot, seixantera. Aquest tema va sorgir com una broma en una nit en què pràcticament no vaig dormir, perquè el veí feia una festa. I com que acabava de veure American Psycho, de Mary Harron, vaig inventar-me una cançó en què la meva gossa assassinava el veí. Originalment tenia un orgue seixanter, i la vaig ensenyar al productor Aleix Iglesias, però ell va pensar que si la fèiem més destralera i acceleràvem el tempo podria ser una bona cançó per al disc, i així ha estat.


Quina importància ha tingut la figura d’Aleix Iglesias?
Som carn i ungla, i de fet amb TLTXT ja treballàvem junts. Va tenir uns inicis molt guitarrers, amb referències a Foo Fighters i Red Hot Chili Peppers, i després ha anat incorporant idees de grups d’estils tan diferents com Justin Bieber o Kanye West. No té mai un no per resposta i sempre intenta donar forma i produir qualsevol idea que li porto. De fet, aquest disc l’he gravat amb els mateixos companys de TLTXT, Natan Arbó al baix i Nil Bribian a la guitarra, a més del guitarrista Néstor Pérez.

El disc es tanca amb “Canvi de llum” i “Siena”, dues cançons que van connectades. Quina és la relació?
Són els dos temes més vivencials del meu repertori. El primer el dedico a la meva parella i el segon a la meva filla Siena, tot i que evidentment també parla de la ciutat de la Toscana.