El quintet de Castellar del Vallès Km.0 presenta el segon llarga durada, Sense manual d’instruccions (Picap, 2026), que reflexiona sobre fer-se gran i tot el que comporta la vida adulta, amanit amb bases de pop electrònic festiu. En parlem amb la cantant i compositora, Mireia Sánchez.


 
‘Sense manual d’instruccions’ narra tots els problemes dels adults funcionals. D’on surt aquesta idea?
Tots els membres del grup estem vora els 30 anys, i totes les nostres converses al bar giren al voltant d’això: parlem del lloguer, de les parelles o de les xarxes socials. Sobretot amb la trombonista del grup, la Marina, amb qui som molt amigues, quedem per comentar tots aquests temes. I així vam anar traient els temes del disc, una mica sense buscar-ho, inspirant-nos en les batalletes que compartíem per fer la crisi dels 30 menys horrible. Això, amanit amb l’enxixament que portava el nostre tècnic de so, ens ha dut a publicar Sense manual d’instruccions.
 
“Adulta funcional”, el primer senzill, resumeix molt bé el concepte d'aquest disc i també planteja la idea de sortir de les típiques cançons d’amor, que sovint sembla que sigui l’únic tema del qual es pugui tractar. Us vau obligar a sortir d’aquest tòpic?
Realment no. De fet, ens costa una mica seguir els patrons de com ha de ser la música ara mateix. Nosaltres volíem fer una mica el que ens donés la gana perquè som un grup emergent. Fins ara no ens havíem imposat normes per fer música, i ara seguim sense fer-ho. Volíem fer la música que a nosaltres ens agradés, i que gaudíssim assajant i gravant, perquè al final, abans que una banda, som un grup d’amics.


Al llarg del disc toqueu temes polítics, com els preus dels lloguers, però des d’un punt de vista més distès. Està fet expressament?
Hem volgut tractar aquests temes, perquè ens afecten, però més allunyat dels discursos superferms que es feien abans. Parlem dels preus abusius dels lloguers, sí, però amb música de festa major.
 
Com dius, feu una música més festiva, però contràriament als grups que dominen l’escena, ho feu amb una veu femenina. És el vostre tret diferencial?
Jo crec que sí. Tenir com a veu principal una dona, i que la trombonista, que és l’instrument més present del grup, sigui una altra dona, marca la diferència. No he vist molts grups mixtos a dalt dels escenaris i, tot i que nosaltres no el vam fer amb aquesta intenció, també és una manera de fer política i reivindiquem les dones a l’escena d’aquesta manera.  


A ‘Sense manual d’instruccions’ però, no us quedeu només en l'estil festiu, sinó que també hi teniu balades com “Ferides” i “El meu lloc preferit”. Hi ha temàtiques que s’han de tractar així?
Jo crec que parlar d’aquests temes en forma de balada sempre serà més fàcil, perquè quan estàs trist és més fàcil agafar una guitarra, posar-li cors menors i parlar de les coses que et fan més mal. Crec, per això, que el repte està a explicar coses difícils, com tota la problemàtica del lloguer, des d’un vessant més divertit, rient de les nostres pròpies desgràcies i fent una cançó per ballar. Obrir-te en canal a una balada com “El meu lloc preferit” sempre serà més fàcil que donar-li la volta i fer-ne un tema festiu.
 
Com afronteu el directe amb aquest àlbum?
Presentarem el disc el 17 d’abril a la Sala Wolf de Barcelona i ho farem tots junts, com fins ara, fent el que fem bé. Ens agradaria, però, poder mostrar el disc més enllà del nostre cercle. Trobem a faltar que es doni més espai a propostes emergents i diferents del que es pot escoltar a qualsevol festival avui dia.