Avui es publica Orígens (autoeditat, 2026), el nou disc de la nord-catalana Agathe Catel. És també la primera referència que publica en català. Es tracta d’un recull de 12 cançons (vuit en català, dues en francès i dues peces instrumentals) a les quals s'hi suma un senzill previ presentat a finals de febrer amb una adaptació de Bob Dylan. Catel és una alenada d’aire fresc que arriba del nord.



Ets cantant, compositora, fotògrafa i directora d’art. Tu com et defineixes?
Artista. Soc totes aquestes coses que has dit, sí. Soc fotògrafa, escric cançons i les canto, i també ajudo altres persones perquè puguin desenvolupar els seus projectes artístics. Aquesta és la feina d’una directora artística.

Alguna d’aquestes identitats t’agrada més que les altres?
Em sento més realitzada quan faig música i fotografia. Són formes diverses d’expressió i a mi tant m’agrada expressar-me amb la música com a través de les fotografies. Actualment estic preparant un llibre de fotografies sobre els Pirineus. És un treball que he fet durat uns quants anys sobre els pastors i el patrimoni natural dels Pirineus. Són fotografies en blanc i en negre d’una banda i altra del Pirineu, fins al País Basc.

Centrem-nos en la música. Vam saber de tu quan vas guanyar un premi a l’Alguer. Com va anar?
Hi vaig presentar una cançó que es diu “Només” i al cap d’uns dies em van avisar que havia guanyat. I vaig anar a l’Alguer per cantar aquesta cançó i em van dir que l’any que ve em tornarien a convidar amb altres músics a fer un concert sencer, perquè aquesta vegada va ser només una cançó.

És sorprenent que una noia nascuda a Ceret es presenti a un concurs a l’Alguer i el guanyi.
Sí. Primerament, he de dir que, tot i que vaig néixer a Ceret, he crescut a Llo, a la Cerdanya. Pel que fa al concurs de l’Alguer, no recordo exactament com va ser que m’hi presentés. Em sembla que m’havien sentit cantar i van demanar-me si tenia alguna cançó per presentar. Vaig enviar-la i em van dir que havia guanyat. No sé com havien sentit parlar de mi, és possible que fos gràcies a la coŀlaboració que vaig fer amb Francis Cabrel a “Un gramme de terre”.


Una cançó que Cabrel va fer amb la col·laboració de músics de l’Estat francès que canten en diferents idiomes…
Sí, jo hi vaig cantar en català i també s’hi pot sentir sentir Elisa Tramoni en cors, Primaël Montgauzí en occità gascó, Valérie Louri en crioll martinic, Pantxix Bidart et Pauline Junquet en basc, Edouard Heilbronn en alsacià, Anne-Lise Pannetier en occità provençal i Bleunwenn Mével en bretó.

El premi de l’Alguer et va arribar quan ja estaves començant a enregistrar 'Orígens', el disc que avui descobreixes. Parla’ns-en.
Hi ha dues cançons en francès, vuit en català i dues instrumentals. En general parla dels orígens en diversos sentits. Per exemple, hi ha una cançó que es diu “Mira el meu país”, que té a veure amb els orígens geogràfics. En altres parlo de l’amor i de la pèrdua, perquè jo vaig perdre el meu pare fa dos anys. També hi parlo dels orígens de la creació: què és el que fa que ens posem a crear, què guardem i què deixem anar… És prou divers.

El 27 de febrer vas donar a conèixer una versió de Bob Dylan que no has posat al disc.
Sí, he traduït una cançó de Bob Dylan que m’agrada molt, “Girl From The North Country”, que jo he anomenat “Cap al nord”. Al disc hi ha una altra versió, que és l’adaptació al català de “L’encre de tes yeux”, de Francis Cabrel, i que he anomenat “La tinta”. Per mi, Cabrel és el Bob Dylan francès. La resta de les cançons del disc són lletres meves.


Musicalment, com definiries 'Orígens'?
És un disc que beu d’influències bastant actuals. Hi ha una producció instrumental, però també hi ha piano i percussions, que he tocat jo mateixa. És barrejat. Per mi, és complicat de definir-ho bé. És bastant refinat. Ho dic en el sentit que hi ha poca cosa autènticament pura. Voluntàriament, he buscat un so més senzill, amb menys coses que a l’àlbum precedent, que es deia Rio (autoeditat, 2024) i que recollia la meva influència de Brasil. Aquest és un disc més essencial. Pel so i perquè em sembla que hi ha un costat amb influències bastant espirituals.

Què t’ha decidit a fer un disc majoritàriament en català, quan en els discos anteriors no hi havia aquesta presència?
És un camí de vida. Al principi de tot ens dediquem a buscar. Les meves primeres cançons eren en francès, portuguès de Brasil, anglès… Amb l’anglès és més fàcil escriure perquè no és tan íntim. Però mica en mica ens anem coneixent millor i poc a poc comencem a retornar als nostres orígens, que en realitat són el nostre lloc. Tinc la sensació d’haver donat la volta al món, i que ara estic tornant a allò essencial, a allò que soc i als meus orígens.

Tu, quina música havies escoltat?
He escoltat molta música del món, sobretot música llatina. Penso que al disc s’hi poden notar algunes influències rítmiques de la rumba catalana, del tango… La influència llatina és la que més m’agrada, potser perquè he treballat a Amèrica Llatina. A casa, els meus pares també escoltaven discos de músiques del món, i recordo especialment els discos del segell Putumayo World Music, de Nova York. Em fa iŀlusió perquè sempre han estat un referent per a mi i ara tinc diverses cançons firmades amb ells.
 
I en català?
Lògicament he escoltat artistes nord-catalans com Jordi Barre, però sobretot he escoltat molt Lluís Llach. El meu pare n’era un superfan i a casa sempre ha sonat molt.