Guardonat amb el Premi Enderrock d’Honor 2026, Artur Blasco és d’aquelles persones que, com les formiguetes, han anat treballant a poc a poc, sense fer gaire soroll, fins a construir una obra monumental cabdal per a la recuperació i divulgació de la música tradicional catalana, sobretot la de les comarques del Pirineu. La seva tasca s’ha centrat en tres vessants que van de la revifalla de l’acordió diatònic a la recerca sobre el cançoner popular de transmissió oral i la difusió del patrimoni amb grups com El Pont d’Arcalís.

Artur Blasco Giné va néixer el 5 de novembre de 1933 a Barcelona, tot i que la seva família residia a Calders, llavors, al Bages, avui al Moianès. Quan va fer 2 anys, van mudar-se a Santpedor, d’on es considera fill, i als 17, a la capital de la comarca, Manresa. El 1953 va ingressar a la Universitat, on va estudiar biologia, però les ganes de voltar pel món es van convertir en la seva prioritat i no es va llicenciar en l’especialitat de geobotànica fins al 1966, just després d’haver tornat a Catalunya i coincidint amb el seu matrimoni amb Traudel Jungbauer. Durant una llarga temporada va romandre a l’estranger, on va aprendre l’ofici de viure, des d’Estocolm –on entre altres feines va treballar com a traductor– fins a Beirut –on va exercir com a presentador dels espectacles d’un cabaret–. Però va ser a Islàndia on es va enrolar a un bacallaner, a bord del qual va sentir per primer cop l’acordió diatònic, un fet que el va marcar de manera definitiva.

De jove vas voltar per mig món. Què volies descobrir?
El 1955 vaig fer el servei militar i el 1958 ja vaig marxar. Volia conèixer altres països, i el primer que vaig descobrir és que no hi ha ciutadans del món. A tot arreu són seus i molts seus. Quan vaig viure a Escandinàvia vaig veure que el jovent cuidava molt la seva música tradicional. I això em va fer reflexionar sobre el meu país, on jo no havia viscut aquesta experiència. Em vaig preguntar si era d’un país inculte i sense cultura popular. Sabia que no era així, i quan vaig tornar a Catalunya vaig materialitzar un acte de rebel·lió, perquè ens havien amagat un gran patrimoni, del qual no havíem fet ús perquè l’ignoràvem: em vaig dedicar de ple a recuperar-lo.

Tot va començar amb la revifalla de l’acordió?
L’estiu del 1964 vaig venir a Catalunya de vacances, i passejant per la Seu d’Urgell vaig sentir un acordió diatònic tocant una polca que ja havia sentit en un bacallaner islandès. Em vaig acostar a aquell home i li vaig dir que volia saber coses d’ell i del seu instrument, i vam quedar per a l’any següent. Així, el 1965 vaig anar a Canells de Fígols a visitar Ricard Muntané ‘El Fiter’. Amb la informació que em va facilitar vaig començar tots els meus treballs de recerca sobre l’acordió al Pirineu. Llavors em vaig adonar que paral·lelament havia d’engegar un projecte més profund, que era la recuperació del cançoner popular, una feina que ha durat molts anys, recollint cançons i donant-les a conèixer.

Com vas assumir tot sol aquest procés de recuperació de l’acordió diatònic i la seva tradició?
A la Seu, els dimarts de mercat venia la gent de la rodalia. Al carrer Major hi havia el taller de l’electricista i acordionista Esteve Ubach ‘L’Estevet’. Allí vaig convocar tots els avis acordionistes. Ens reuníem i parlàvem de música, i dels seus repertoris. Els vaig dir que em portessin els seus instruments, que la majoria estaven en molt mal estat. Els vaig baixar a Barcelona per reparar-los, i un cop arreglats els hi vaig tornar. Llavors els vaig fer rememorar els balls que tocaven, i cap al 1973 vaig muntar un grup amb uns quants d’ells –L’Estevet, Josep Jordana ‘El Comare de Toloriu’, El Fiter i Climent Julià ‘El Jaumet’–, que es va dir Acordionistes del Pirineu i amb el qual vam voltar per tot Catalunya. 
 
Tot això va culminar en la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu que se celebra des del 1976 a Arsèguel, a l’Alt Urgell. Com qui diu, vau començar amb una sabata i una espardenya?
Ho vam fer a Arsèguel ser per una raó ben senzilla, perquè jo hi vivia, i encara hi visc. La veritat és que no tenia la pretensió d’organitzar un festival. Un bon dia se’m va ocórrer fer un sopar amb els acordionistes i les seves famílies, a la plaça del poble. Va córrer la veu i hi va venir més públic del que havíem previst, i això ens va obligar a canviar el format i a improvisar una mínima infraestructura. I així va néixer la primera Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, el 2 d’agost del 1976, però sense voluntat de repetir-la. Ara bé, l’hivern següent els acordionistes em van demanar de tornar-la a fer. I partint de l’experiència de l’any anterior, ja vam organitzar-la millor, anunciant-la, i preparant un petit escenari i una sonorització elemental. D’entrada, l’encontre era amb músics del Pirineu català, però a la segona edició ja hi va venir un acordionista francès que estava en un càmping d’Andorra. Aquest va ser el primer pas per a la internacionalització, ja que després han vingut músics de tot arreu.

I a partir de llavors, la Trobada no va parar de créixer?
Una de les coses de les quals estic més satisfet de la iniciativa és que hem establert unes relacions internacionals que funcionen molt bé. I l’altra és que hem despertat l’afició a l’acordió. El creixement va començar el 1981, amb mitja dotzena d’acordions que vaig demanar a la Generalitat. Més endavant, després de fer uns petits tallers, i com que a mi no m’agradava l’ensenyament, el 1984 vaig muntar els primers cursos amb Francesc Marimon [futur fundador del grup La Portàtil FM], amb disset alumnes, gairebé tots mainada. Després hi va exercir com a professora la jove Cati Plana, que ja havia sigut una de les primeres deixebles. Amb el temps els cursos es van convertir en unes colònies que vam promoure amb la meva dona. Es va crear una dinàmica en la qual molta gent va entrar en contacte amb aquest món, perquè l’acordió no és tan sols un instrument, sinó una eina que va revolucionar tota la societat. Gràcies a l’acordió, al món rural, per primer cop els veïns agafaven les veïnes per la cintura. La gent va deixar anar el rosari per posar-se a ballar.

Durant 50 edicions, la Trobada d’Arsèguel ha crescut fins a ser un festival de referència de l’acordió, però les ha vist de tots colors.
A final dels noranta vaig anunciar que ja no podia més, perquè havia de dissenyar la programació, portar la infraestructura i fer d’agent de viatges. Però la Diputació de Lleida em va assegurar que si necessitava personal o diners ja hi podia comptar, de manera que vam signar un conveni amb aquesta institució i el Consell Comarcal de l’Alt Urgell. I ara també disposem de subvencions del Departament de Cultura, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran i l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. Tot i això, treballem amb un rigorós voluntariat, perquè no tenim afany de lucre, i només cobrem l’entrada del concert de la nit del dissabte. Després hi ha els tècnics i l’empresa que munta les instal·lacions i els escenaris, i això s’ha de pagar. 
 
La plaça us va quedar petita pel gran ressò de la convocatòria, i el 2004 vau muntar una carpa per a un miler de persones. 
Em va saber greu, perquè la plaça era un lloc molt entranyable, però els bombers van dir que hi havia un gran perill amb tanta gent acumulada en un espai tan petit. Amb tot, el canvi d’ubicació ens ha permès créixer i ara fem activitats durant tot el cap de setmana, no només a Arsèguel, perquè la inauguració ja es fa el divendres a la Seu d’Urgell. El dissabte i el diumenge hi ha actuacions a l’aire lliure, en un recinte amb seients, espai per ballar i servei de bar i menjar, i on en qualsevol moment i a qualsevol hora es pot improvisar una actuació espontània. A més, també organitzem actuacions a altres pobles de la rodalia. I el diumenge a la tarda hi ha el concert de les colònies de l’Escola Folk del Pirineu.

A més de crear la Fundació Privada Artur Blasco per a la Recerca i Divulgació de la Cultura Popular al Pirineu, també has impulsat el Museu de l’Acordió i has editat el llibre de gran format El renaixement de l’acordió diatònic a Catalunya des de l’Alt Urgell.
Tot això són afegitons que s’han creat de manera natural. D’una banda, les famílies dels vells acordionistes amb qui vaig contactar de bon començament m’han donat o cedit els seus instruments. I d’altra banda van començar a venir estudiants que volien conèixer la meva col·lecció. Allò representava una feinada, perquè sempre havíem d’estar obrint i tancant caixes, i també fèiem mostres itinerants. Fins que un dia vam decidir exposar tot el material en un museu. Vam aconseguir una subvenció de la Unió Europea, i vam muntar una primera mostra a la plaça del Castellot d’Arsèguel entre el 1988 i el 1999. Més endavant, el 2006, vam traslladar l’exposició, ben ampliada, a la seva ubicació actual, al carrer de la Font Vella. I pel que fa al llibre, publicat el 2022, vaig fer un recull de tota la informació i el material gràfic que tenia sobre el diatònic, els seus instrumentistes i la Trobada d’Arsèguel, i ara ja està pràcticament exhaurit.
 
Parlem del cançoner popular, perquè vas enregistrar una obra magna de sis àlbums amb 'Rosa vermella, rosa galant' (Audiovisuals de Sarrià, 1989). Aquest treball el vas poder realitzar gràcies a la teva feina al Departament d’Agricultura de la Generalitat?
El 1965 vaig entrar a la Cambra Oficial Agrària, depenent del ministeri franquista d’Agricultura, que el 1981 va traspassar les seves competències a la Generalitat. A partir del 1985 vaig exercir diversos càrrecs de responsabilitat relacionats amb les pastures de les comarques del Pirineu, fins que em vaig jubilar el 2003. Però aquesta funció em va permetre entrar a les cases de la gent. I com que tots coneixien la meva afició a la música i la tradició oral, em deien que la padrina sabia unes cançons i jo hi contactava. Anant amb el Jeep, m’he ficat per tot arreu recollint cançons, una tasca que no van poder fer les missions de l’Obra del Cançoner Popular als anys vint i trenta, perquè no tenien prou mitjans. La gran diferència és que quan van fer la seva recerca aquestes cançons eren vives, però malauradament no tenien la tecnologia per gravar-les que jo he tingut.



També has anant publicant una importantíssima col·lecció de llibres amb cançons titulada 'A peu pels camins del cançoner'.
Sí, fa anys que publico una sèrie de llibres on he aplegat 1.528 cançons enregistrades a 420 informants de 244 pobles i masies de dotze comarques pirinenques i prepirinenques. D’alguna manera, aquesta recol·lecció és el testimoni literari de la meva feina, en la qual faig de notari. I, a més, també he realitzat una col·lecció de DVDs amb el mateix títol i contingut, que em va editar la Generalitat de Catalunya.

Artur Blasco és un home polièdric, que s’expressa de diverses maneres, també des de l’escenari. Al començament amb formacions com els Acordionistes del Pirineu, que van actuar fins al 1990, ja amb Cati Plana incorporada a les seves files, de tal manera que el grup va incloure fins a tres generacions de músics?
Sí, perquè volia continuar divulgant des dels escenaris la feina vinculada a l’acordió diatònic i al cançoner popular i, per això, cap al 1990, vam formar La Pobletana, però el projecte ja no va durar gaire. Més endavant vaig parlar amb el director del festival Tradicionàrius Jordi Fàbregas, que era líder de Primera Nota, amb qui sempre vaig mantenir una bona relació. Li vaig proposar de treballar junts, i així va néixer el grup El Pont d’Arcalís, que va existir fins a la seva mort el 2021, tot i que jo el vaig abandonar cap al 2012 i vaig ser substituït precisament per Cati Plana. Aquella experiència va ser importantíssima, perquè vam donar a conèixer el meu treball, vam enregistrar uns quants discos i vam fer centenars d’actuacions arreu de Catalunya i del món.



Darrerament has desplegat la teva activitat en molts altres fronts. Has actuat amb el guitarrista francès Yannick López, el percussionista Arnau Obiols i la violinista Marienne Casimiro i actualment tens un duet amb Cati Plana; has realitzat un DVD sobre el guitarrista Emili Pujol; has reivindicat la recuperació d’un altre instrument popular, el rabec –un violí pastoril de dues cordes– i has seguit gravant discos, com el doble CD '40 balls d’abans a les places i hostals de l’Alt Urgell' (autoeditat, 2023). Ara tens 92 anys, què et queda per fer?
Soc conscient que algun dia hauré de plegar, però de moment encara hi soc. He pensat moltes coses sobre el futur de la Trobada, tot i que encara no he decidit res. Soc dels que creuen que cal posar un peu darrere l’altre, i ara toca preparar la convocatòria per a aquest any. Hi ha molta gent que em festeja per fer-se càrrec de l’organització. Ja ho veurem... Encara m’hi he de posar.
 

AMB UNA CERVESA

La notícia del lliurament del Premi Enderrock d’Honor va agafar Artur Blasco prenent-se una cervesa, la seva beguda preferida. Com has rebut aquesta distinció?
Representa una perla en l’última etapa de la meva vida. He estat seixanta anys anant tot sol per llocs i masies, com un acte de rebel·lia contra un silenci que encobria moltes coses, perquè es tractava de tornar al poble el que era seu: el llegat de la cultura popular, que té una riquesa que no s’improvisa. Considero aquest premi com una mostra de la bona companyia que m’han fet Enderrock i altres mitjans com el programa Rodasons de TV3, que han entès la meva feina. 

I ara mateix, què estàs preparant?
Estic acabant el dotzè volum de la col·lecció A peu pels camins del cançoner, que consisteix en un recull de 180 cançons extretes dels llibres anteriors amb el qual es tancarà la sèrie. Aquesta recopilació la presentarem amb una tanda de concerts en què m’acompanyarà l’acordionista Cati Plana, amb qui també tenim previst publicar un nou àlbum. D’altra banda, estic preparant amb la productora REC Audiovisuals del Pirineu el documental A peu pels camins del cançoner: 60 anys. I alhora, de nou amb la Cati, estem enllestint la programació de la propera 51a Trobada amb els Acordionistes d’Arsèguel, que s’escaurà entre el 24 i el 26 de juliol.