La nit de divendres a dissabte a la sala Paral·lel 62 va ser un tinglado estratosfèric. La vetllada va començar amb un escalfament de Phil Musical (Òscar Dalmau) -distingit amb el nou Premi Enderrock Llengua i Música-, que va ser la prèvia perfecta per a la nit més èpica d'uns weys una mica extraños.

El teló es va obrir i va aparèixer l’orquestra. Només faltava el mestre de cerimònies: Rodrigo Laviña. I els seus convidats, és clar: Magalí Datzira i la seva veu única, la Xantal de Remei de Ca la Fresca i la seva entrega, El Noi de Tona i els seus rapejos marca de la casa, Baya Baye i la seva energia, Poor Tràmit i les seves barres, El Petit de Cal Eril i el seu estil psicodèlic i OKDW i el seu pop a la catalana. Una de les ovacions de la nit se la va endur El Gordo del Puru, el wey més extraño. Els més nostàlgics també van quedar satisfets amb les aparicions de Toni de Los Chikos del Maíz i les seves imperfeccions i els clàssics de Martí Sales dels Surfing Sirles. Finalment, la banda es va acomiadar de la manera més sabrosa amb la C.H.A i la seva veu inconfusible.
 
Entremig, també hi va haver espai per a les reivindicacions. Laviña va parlar d'una ciutat en què no pots demanar un cafè amb llet en català i en què cada vegada és més difícil trobar un lloguer assequible. A més, va criticar la situació de Renfe i va agrair especialment l'assistència de la gent de fora de Barcelona. Després del concert, encara hi va haver dues hores de hits per moure els malucs amb els Mash Masters. Tot plegat, en una sala com la Paral·lel 62 plena a vessar, amb un públic entregat i que va confirmar que els pàjarus encara canten.