Quan encara ressona la celebració dels seus 45 anys de carrera al Palau de la Música, Ignasi Terraza (Barcelona, 1962) rebrà aquest dimecres 25 de març a l'Auditori de Girona el Premi Enderrock-440 a la trajectòria. Mestre del piano i músic excepcional, Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Barcelona, viu entregat en cos i ànima a la seva passió pel jazz.

Què va fer que la primera persona cega de l’Estat espanyol llicenciada en Informàtica acabés dedicant-se al jazz?
Bé, aquesta és la meva història. Havia d’estudiar una carrera de profit i la Informàtica era tot un repte. Abans però d’entrar a la Universitat ja havia iniciat els estudis musicals des del vessant clàssic al Conservatori i a poc a poc aquesta formació em va anar atrapant cada cop més. Però no tant pel que aprenia de llenguatge musical, sinó pel que anava descobrint i que en aquell moment estava fora de l’àmbit acadèmic. Vaig tenir diferents mentors com l’organista Benjamín León o el mateix pianista Tete Montoliu, amb qui vaig prendre consciència que la ceguesa no era necessàriament una limitació si volia aprofundir amb la música a partir d’elements com la improvisació i des de la derivada del jazz. Això em va donar molta confiança per seguir en aquest camí i fins ara.

Però abans de la ceguesa, que vas patir quan tenies 9 anys, havies tingut alguna inquietud musical?
En absolut, la meva passió de nen era dibuixar cotxes i pintar. Res de música. M’agradaven els colors. No va ser fins als 12 anys que em vaig asseure davant d’un piano i vaig percebre que em sentia a gust fent-lo sonar. Era una sensació màgica encadenar notes i acords que intentaven reproduir el que sentia i sobre els quals podia improvisar fins a transformar-los al meu gust.


Es podria considerar que en el teu cas la ceguesa en lloc d’un obstacle va ser un estímul a l’hora d’escollir l’ofici de músic?
En certa manera va ser així. En qualsevol cas, el que tenia clar és que no havia de ser un impediment, perquè a més dels referents propers del Benjamín o el Tete, també hi havia altres casos de la història del jazz com Art Tatum o Ray Charles que ho demostraven.

A l’hora de formar-te en el jazz vas optar però per la via autodidacta abans que l’acadèmica. Per què?
Va ser una qüestió de practicitat. En aquella època, a principi dels vuitanta, ja existia un Taller de Músics incipient i també hi havia l’opció de l’Aula, però jo estava matriculat a la Universitat i volia treure’m la carrera. Era força difícil, per qüestió d’horaris i de desplaçament, fer compatibles els meus estudis amb apuntar-me a una escola de música. Vaig optar per fer-ho de manera autodidacta perquè veia que la base que tenia de música clàssica i els coneguts i contactes de l’entorn del jazz amb qui ja em relacionava em donaven prou teca perquè pogués avançar sobre el terreny. Va ser una qüestió pràctica en tots els sentits.

No era també una qüestió de mètode, en el sentit que les directrius d’aquelles escoles podien no encaixar en la teva manera d’entendre el jazz?
No et negaré que també hi havia alguna cosa d’aquest aspecte. Com he dit, aquelles escoles estaven començant i amb la voluntat de ser modernes estaven molt centrades en el jazz que es feia en aquell moment, quan la tendència tirava sobretot cap a la fusió i altres derivades similars. El meu aprenentatge en canvi havia estat enfocat més aviat des de la perspectiva d’un jazz amb uns patrons més clàssics on el que prevalia era el domini del swing. 

Què més et va influir?
També va ser important que els mentors que he citat, com Benjamin León o Tete Montoliu, i altres que van venir després com Ricard Gili fossin músics que s’havien forjat a si mateixos sense passar per cap escola en particular. Això no vol dir que no considerés important la tasca que estaven fent aquells centres en l’educació musical de molts aspirants a músics de jazz, que durant molts anys havien estat desatesos. Crec que van realitzar una feina cabdal perquè en poc temps aparegués una generació de nous músics com els germans Rossy, Perico Sambeat, Albert Bover i molts altres amb uns coneixements i una qualitat com mai fins aleshores havia existit. De fet, quan em trobava amb ells a clubs o escenaris sempre procurava aprendre del que em poguessin aportar. Però, tal com dic, no m’arribava el temps per compaginar la carrera d’Informàtica amb les aules de música.


Quina va ser la teva clau per assimilar el jazz?
La via oberta de la improvisació va ser un dels primers atractius que em van fer decantar per l’opció del jazz com a expressió i matèria d’estudi. Però, tal com poc temps després em va dir el violinista Didier Lockwood, el domini del jazz parteix de tres premisses bàsiques: ritme, ritme i ritme. I que aquesta afirmació me la fes un violinista, que per la naturalesa del seu instrument ha d’estar més pendent d’altres elements com la melodia i l’harmonia, ja em demostrava per on anava la cosa. A més, en un aspecte més personal, la meva manera de detectar que estic fent jazz me l’ha donat sempre el peu. Si el peu es mou és que el jazz ja està en marxa.

Recordes com van ser els primers anys per obrir-te camí?
En primer lloc fent cas a Tete Montoliu quan em va fer entendre que la millor manera de tocar era escoltar. I després vaig tenir la sort de creuar-me amb músics veterans i experimentats que de la mateixa manera que em van acollir també em van exigir que donés el màxim. Un dels primers va ser el guitarrista nord-americà David Mitchell. Acabava d’arribar dels Estats Units i formava part d’un grup amb el mestre del Hammond Jack McDuff. Poder tocar amb ell va ser beure de la font original d’aquell ritme i aquell swing que tant havia escoltat en diferit. El quartet que vam coliderar va guanyar el premi al millor grup del Festival Internacional de Getxo l’any 1991 i va ser un primer estímul per entendre que no anàvem mal encaminats. 

Quins altres músics van ser importants en la teva etapa de formació?
Vaig tenir també la sort de coincidir amb el vibrafonista i bateria Oriol Bordas, que malauradament va morir fa poc més d’un any, i que va ser providencial en la meva formació. En el seu cas ja no va ser el coneixement exhaustiu que tenia sobre el llenguatge del jazz, segons ell l’entenia, sinó la passió, la dedicació i fins a cert punt l’obsessió que em transmetia. Era una forma de vida. Amb ell vam vertebrar els grups Hot Swing i Four Kats, vam fundar el segell de jazz Swingfònic i amb altres músics com Dani Alonso i Ramon Fossati vam activar la big band Barcelona Jazz Orquestra. 



Tot aquest cúmul de vivències i experiències van assentar-te de manera definitiva en l’escena musical del país?
Aquests preliminars, molt intensos i enriquidors, em vam donar prou confiança el 1999 per gravar el primer àlbum com a líder absolut, Let Me Tell You Something (Swingfònic / Swit Records). A més, també vaig tenir sempre present la necessitat de buscar i acceptar col·laboracions amb músics de l’escena internacional. Això em va permetre no només projectar la meva trajectòria més enllà de les nostres fronteres, sinó forjar-me i posar-me a prova al costat de músics ja consagrats d’altres escenes d’arreu del món.

Assolir la condició de líder també va suposar assumir un responsabilitat absoluta?
Així és com havia de ser i així em sentia preparat. Una vegada recorregut el primer tram del camí, em tocava respondre per mi mateix i per això el primer projecte que vaig presentar de manera personal i intransferible va ser Jazz a les fosques (Swingfònic / Swit Records, 1999). Va ser un disc fruit d’un espectacle-experiència on tant els músics com el públic vivien un concert totalment a les fosques, una iniciativa fins llavors inèdita que normalitzava la manera d’interpretar i escoltar el jazz tal com jo la visc en el dia a dia. 

Després van venir discos amb col·laboradors especials com Toni Solà i Oriol Romaní, així com el vocalista Randy Greer.
Amb el Randy vaig quedar meravellat del seu registre, perquè el convertia en una rèplica increïble de Nat King Cole. Recordo que ens va contractar un hotel de luxe a Suïssa per fer sis passis diaris de mitja hora i ens vam proposar el repte durant els tres primers dies de no repetir cap cançó del repertori. Vam tocar tres setmanes i després d’aquest intensiu vam establir un vincle molt especial que va durar molts anys a partir d’un disc que ja és tot un clàssic, Christmas Swings in Barcelona (K. Industria Cultural, 2003). Ara ha tornat als Estats Units i sincerament és una d’aquelles veus que sempre trobaré a faltar.



Aquest camí personal també va passar per crear la teva pròpia oficina de management i el teu segell, Swit Records.
L’autogestió i la llibertat eren prerrogatives necessàries si volia tenir control i marge de maniobra de l’aspecte creatiu i comercial. En aquesta parcel·la, vull posar èmfasi en la figura de Míriam Guardiola, sense la qual no hauria estat possible donar viabilitat a l’empresa. Per molta voluntat que hi posi un músic, no pot estar fent de promotor, mànager, compositor, intèrpret i tots els papers de l’auca sense parar boig. Necessita professionals que facin la feina de contractació, difusió i producció amb la màxima dedicació i la millor eficàcia possible. La Míriam ha estat un element fonamental perquè el nom i les propostes d’Ignasi Terraza hagin tingut la projecció i el reconeixement que han assolit. Tal com està el circuit i el mercat, soc molt conscient que sense la seva feina difícilment hauríem recorregut la meitat del camí que hem fet. 


Et consideres un privilegiat?
Sí, perquè molts dels meus companys malauradament no poden permetre’s tenir una persona a sou fent aquesta funció, i això en bona mesura els invisibilitza per molt bo que sigui el seu producte. He tingut la determinació i la sort de tenir una professional que s’hi ha implicat de manera incondicional. I això no només m’ha beneficiat a mi i a la projecció de la meva carrera, sinó també els nous valors a qui hem donat suport des del segell.

De fet, també vas donar suport al naixement d’una estrella dedicant gairebé deu anys de la teva carrera a acompanyar la figura d’Andrea Motis.
Va ser un autèntic regal que em va brindar Joan Chamorro. La primera vegada que la vaig sentir cantar ja vaig notar que la seva veu tenia un do molt especial. A més, em va captivar la convicció absoluta que tenia en Joan respecte a les seves possibilitats. En aquell moment, l’Andrea s’estava formant amb el saxo i la trompeta, però el que transmetia amb la veu amb només 15 anys era realment extraordinari. 


Com va començar la vostra relació?
En un primer moment havia de col·laborar en un projecte amb un parell de cançons, però finalment no ens vam poder estar de convidar-la a tota la gravació, perquè el que aportava era realment únic. Així va néixer el quintet liderat per Chamorro, que va deixar el baríton per reconvertir-se al contrabaix, amb Josep Traver a la guitarra, Esteve   a la bateria i jo al piano. Amb aquesta formació hem voltat pel món sencer i gravat amb segells de prestigi mundial com Verve i Impulse! També he tingut l’ocasió de fer gires al Japó, on curiosament la gent coneixia els meus treballs i fins tot hi ha botigues de discos on hi ha prestatges amb el meu nom. Tot i això, encara no hi he pogut realitzar una gira com a titular.

I de reptes per al futur, quins queden?
Sempre hi ha molt de camí per recórrer. Acabo de publicar un disc d’homenatge a Oscar Peterson amb el guitarrista Ulf Wakenius i el contrabaixista Pierre Boussaguet, Cakewalk (Swit Records, 2025); tinc la sort d’acompanyar grans cantants de l’escena com Laura Simó, Susana Sheiman, Pepa Niebla i recentment Sarah Dowling, amb qui he enregistrat Stargazers (Swit Records, 2025), i per si no n’hi hagués prou amb els vincles humans, estic enllestint una proposta a duet amb la IA que planteja tot un experiment des del vessant de la improvisació.