Després de 10 anys estudiant química, la barcelonina Laia Navarro ha decidit fer un gir radical a la seva vida i deixar-ho tot per iniciar el projecte musical ‘La Laie’. Es que presenta al món amb el disc debut +44 OX4 (Ventilador Music, 2026), que narra la seva estada durant el doctorat a la Universitat d’Oxford. Parlem amb ella per descobrir més detalls d’aquesta història.



A ‘+44 OX4’ narres la teva estada de doctorat a Oxford. És com un diari de bitàcola?
Abans d'anar-hi, sabia que quan fos allà necessitaria treure tot el que sentia d’alguna manera o altra. Per això, quan vaig marxar vaig endur-me l’ordinador i un teclat MIDI per si em sortia la inspiració. I així va ser. El disc és un diari cronològic musical de tot el que vaig viure aquells mesos a la Gran Bretanya que, ara que he acabat el doctorat, he pogut recuperar per acabar de masteritzar i publicar.
 
Però ja fa un temps que vas tornar d’aquesta estada. Què ha fet que s’endarrerís el procés?
Podríem dir que amb les produccions i tot, aquest disc fa gairebé tres anys que l'estic cuinant. El que passa és que no ho he anat traient tot perquè em vaig adonar que tenia forma de disc. Així que vaig decidir que ho volia fer bé, seguint els passos que toquen per publicar un àlbum, i per això havia d’acabar la tesi primer. Havia d’estar una mica més alliberada i llavors ja podria posar tota la carn a coure.



El disc fa un viatge lineal del teu temps allà, començant amb aquest ‘No para de ploure’, en què expresses les teves pors davant la nova situació. Com ha sigut l’experiència?
Jo mai havia viscut fora de casa els pares, i encara menys en un altre país. A més, allà havia de demostrar també que soc vàlida com a científica, i més en una branca com la meva, que està plena d’homes. Sentia que estava en un ambient hostil. Tot i que realment no era cert, perquè tothom era molt maco. La situació en general em provocava por, i a sobre no parava de ploure —com diu la cançó—, i per això l’inici del disc és així. Però, igual que em va passar a mi, a mesura que avança el disc pots veure com la balança es decanta cap a l’altre costat.
 
Al final d’aquest tema apareix un sàmpler de “La radio” de Dyango. Te la posaves molt mentre eres a Oxford?
Aquesta cançó la vaig descobrir escoltant un pòdcast de Junior Healy, a qui pels volts del 2023 encara no escoltava pràcticament ningú. La va posar en un dels primers capítols, explicant que era un tema que l’acompanyava molt quan se sentia sol, i justament jo estava caminant cap a la facultat, a Oxford, i em va calmar moltíssim escoltar-la. Vaig pensar en tota la gent a qui segurament havia ajudat aquesta cançó, i això em va inspirar molt.

Des d’aquesta primera cançó es pot apreciar l’eclecticisme del disc: cada tema juga amb un gènere diferent, des del rap al pop passant per l’electrònica. Cadascuna havia de vestir un estil diferent?
M'agrada escoltar molts estils diferents de música, no acostumo a encasellar-me en un gènere concret, així que intento fer el que requereix cada tema. També crec que els artistes intentem evitar repetir-nos, així que potser, inconscientment, buscava sorprendre. Però realment penso que, de la barreja d’estils, en surt la riquesa musical.


Justament tota l’estètica de “Londres” recorda també a l’ebullició d’una gran ciutat. Era la idea, no només jugar amb els gèneres sinó també amb els sons i evocar imatges concretes?
“Londres” és gairebé tota instrumental, i vaig voler representar la ciutat a través de la música. Després d’un temps vivint a Oxford, un lloc molt tranquil, en visitar Londres em va evocar Barcelona. Tenen moltes coses en comú i m’hi vaig sentir bé de seguida. Així que vaig intentar plasmar tot això en el beat del tema i, a més, vaig voler afegir diferents samplejos de temes, com “Sweet Caroline”, però també part d’un diàleg de la sèrie Skins.
 
Un detall bonic del disc és l’interludi “18 de maig”, que recull felicitacions d’aniversari en forma de notes de veu. Com se t’acut fer això?
Són àudios reals que em van enviar el dia del meu aniversari a Oxford. La versió original durava molt més, perquè vaig recollir totes les felicitacions que em van enviar aquell dia, però entenia que, tot i que a mi em fes molta il·lusió, no tothom volia escoltar una felicitació de tres minuts llargs. Era la primera vegada que passava el meu aniversari sola i lluny de casa, i em va fer molta il·lusió que la gent pensés en mi i em fes aquestes notes de veu. Vaig decidir afegir només una base musical a aquests àudios, perquè si hagués d’escriure una pàgina del meu diari d’aquell dia seria això.

Aquest àlbum significa el tancament de la teva etapa com a científica? 
Fa molts anys que estudio. La tesi és una feina, però una feina formativa en què segueixes estudiant. He estat molt de temps valorant si allò que feia realment m’agradava o no, però ara he arribat a un punt de dir "prou" i vull intentar dedicar-me a la música. Fa por, però si no ho feia sabia que em penediria de no haver-ho intentat.