El Palau Sant Jordi ha deixat de ser merament recinte durant tot el cap de setmana. Bad Gyal el va ressignificar en les tres nits del seu xou inaugural de la gira de Más cara (Interscope Records / Universal Music, 2026). El de diumenge va ser l’últim d’aquesta tríada de concerts en què l’artista va transformar l’espai en una extensió del seu univers: una casa pròpia, sensual, opulenta i absolutament controlada. Un territori que només li pertanyia a ella, on es movia amb una naturalitat absoluta, com qui neda en aigües pròpies, i on va acabar enlairant-se amb la mateixa contundència que els quatre cubs negres que n’articulaven l’escenografia. La gran de les Farelo suggeria la imposició d’una nova era, d’excés i ostentació.
 
Darrere l’erotisme i la sensualitat que desprenia a cada gest, hi ha anys de feina ingent i una construcció artística meticulosa que va arrencar fa una dècada versionant “Work” de Rihanna en català (“Pai”). Ara ha apostat fort i de manera més cara, amb una actitud que s’allunya del simple joc provocador i que la situa en una posició de pes dins la indústria. Més cara deixa de ser un concepte per esdevenir una categoria, des d’on ella es projecta amb més privilegi, més autoritat.
 
Abans de l’apagada de llums inicial i dels crits ensordidors que vindrien després, dins el repertori previ s’hi colava “My House” de Flo Rida, detall que no sembla casual, sinó alineat amb les intencions de la maresmenca. Sons de reggaeton clàssic i batxata —amb picades d’ullet a Romeo Santos o Daddy Yankee— escalfaven un públic entregat ja abans que res comencés. Alguns fans en corejaven fragments, que tenen els seus anys, sí, però formen part d’un passat recent que no només es mira amb nostàlgia, sinó des del reconeixement d’una genealogia que arriba fins a aquesta nit.
 
El concert estava construit com un recorregut per espais interns. Es desplegava com una arquitectura mòbil. No es desenvolupa en un escenari, sinó en una casa amb aires d’hotel per a adults fragmentada en habitacions simbòliques: quadrilàters, plataformes, cubs que s’elevaven i s’enfonsaven com si responguessin a una lògica íntima. Des de l’inici, es percebia que era casa seva, amb decoració lasciva, però també el territori on ella es definia, i on cada moviment i cada transició estaven pensades per tensar l’emoció.
 

El Sant Jordi, ple fins a dalt, es va transformar en una gola oberta cridant un nom: "Alba". Com si el públic reclamés la persona abans del mite. La seva aparició no va ser explosiva, sinó autoritària. Era l’afirmació d’un estatus, el d’una icona que no necessita demostrar res perquè tot ja està assumit. El cub central es va elevar i ella s’hi va instal·lar com si fos un tron contemporani: pells roses, brillantor, un luxe que fugia que qualsevol idea de discreció. Cos obert, mirada alta, barbeta lleugerament aixecada. No venia a demanar permís. Va arrencar amb “Un coro y ya”, espècie de R’n’B perfecte per declarar el seu ascens a diva consolidada; seguit, com no, de “Más cara”. I encara vindrien més d’una trentena de cançons.
 
Amb “Dame”, el portent coreogràfic es va activar del tot. Va aparèixer a quatre grapes i el cos de ball va entrar a escena amb una precisió mil·limètrica en degoteig fins a convertir-se en una massa orgànica que respirava al seu ritme. Hi havia sensualitat, moltíssima, però sobretot hi havia jerarquia. Ella no acompanyava la coreografia, la dictava. A “Mi debili” i “Te daré” aquesta dinàmica es va fer explícita, amb un cos a cos amb un ballarí que no representava un joc romàntic, sinó una escenificació de control. Mirades sostingudes, distàncies que es trenquen i es tornen a imposar, i un desplaçament cap al quadrilàter que funciona molt bé. Quan ella es movia, l’espai es reorganitzava. En segon pla, una macro festa particular s'endevina mentre sona la progressió de “Sin carné”. Bad Gyal, voluptuosa i intel·ligent, situa l’èxit en un moment estratègic per acabar de cridar a l’excitació, movent les natges i menjant-se la càmera.
 
El Sant Jordi va respondre amb una entrega absoluta. Cantava, cridava i acompanyava cada gest com si formés part del dispositiu escènic. I, en certa manera, ho era. Amb “Noticia de ayer” l’escenari es va tornar a obrir, els cubs s’elevaven i el cos de ball es disposava en semicercle, ocupant el sofà en U. L’espai es va eixamplar, es va fer expansiu i la festa va esdevnir massiva. La intimitat del desig va acabar sent celebració col·lectiva, i avançava cap a un clímax que, amb tanta temperatura, costaria de detectar. “Vamos Barcelona”, va cridar. I el públic va respondre com si fos una sola veu.
 

Bad Gyal sap que el poder també és saber dosificar. I després de l’explosió, va arribar la corba. “Duro de verdad” va introduir un altre registre, més melòdic, més contingut, gairebé vulnerable. Va haver-hi un moment en què la veu va quedar pràcticament sola, sostenint l’espai sense suport i deixant el públic cantar una barra a capella.
 
Aleshores es van projectar vídeos a les pantalles per oxigenar el ritme. Ella mirant a càmera, en blanc i negre, en efecte negatiu, carregada de joies, com la Joia que és. Va interpretar “Fashion girl pt.2” per tornar amb força i acabar de fer-se amb el control. L’escena es va encendre en vermell i el moviment es va tornar més elàstic i calculat, amb una estètica que remetia al club dels 2010 però passada pel seu filtre. Els cossos s’enfilaven, l’escenari es verticalitzava i el control es mantenia intacte. Erotisme disparat i pur ADN de reggaetton basat en loop i egotrip. Un tema més centrat en l’actitud dominant i la presència que en la melodia.
 

Amb “Perro”, el relat es va tornar més cru. Farelo va abandonar el quadrilàter per anar a buscar un ganivet. El va passejar amb calma, dominant l’espai, fins que va tornar i, oberta de cames, el va clavar en el moment precís en una fusta situada al mig de l’escenari. Imatge de poder indiscutible. “La iniciativa” va engegar una nova marxa perquè el concert es tornés a accelerar. L’escenari es va transformar de nou a ritme de dancehall, amb cossos que entraven i surtien com si responguessin a una coreografia invisible. Ella observava, regulava i decidia.
 
A “Comernos”, el to es va tornar més físic, més directe. La càmera insistia en el detall, el moviment s’intensificava, el cos es convertia en llenguatge sense filtres. No hi havia excés gratuït, ella era el centre gravitatori. Amb “Otra vez más” es va coronar, i semblava que no pugui sorprendre més. Es va acostar als fans i els va dibuixar cors amb les mans; la ‘más pegá’ va voler recordar les seves amigues: “Gràcies per estar allà sempre. A les que marxeu, a les que seguiu ballant amb mi. Barcelona us estimo”, va cridar, en castellà. Tot i el ritme de la setlist, hi va haver alguna irregularitat en els finals d’alguns temes, i la foscor es va allargar fins al següent.
 
 
La seqüència final va ser una acumulació d’estats. “De por vida” va obrir aquest bloc amb una imatge potent: ella sobre una taula de vidre. Una figura de plata, imponent, que s’exposa però és inabastable. El cos de ball girava al seu voltant com si participés en un ritual. En aquesta darrera secció del concert, hi faria també “Blin blin”, “Chulo pt.2”, “Angelito” i “Slim Thick”. Cada tema va sumar una capa més a un clímax que no acabava d’explotar mai del tot perquè es mantenia en tensió constant. A “Angelito”, un dels més celebrats, el públic va prendre el protagonisme, cantant amb una intensitat que desbordava l’escena. A “Slim Thick”, Bad Gyal va optar per la quietud. Gairebé immòbil, va deixar que tot passés al seu voltant. En aquesta immobilitat va ser, però, on es va percebre amb més claredat el seu domini. Després va arribar la mutació. Nova estètica, nous tons, una llum més freda.
 
A “Zorra”, “Muñeca” o “La que no se mueva” el discurs es va fer més explícit, més juganer, més desafiant. Va acabar de profanar qualsevol convenció possible. Hi havia una apropiació conscient de la mirada, d’hedonisme, una voluntat de portar-se al límit, d’exhibir-se i controlar-se alhora. La recta final també va comptar amb la presència de 8Belial a “Orilla”, l’única col·laboració convidada de la nit, en un repertori que va pivotar majoritàriament al voltant dels temes del seu segon àlbum.
 
A “Fiebre” que, com era d'esperar, va reservar per al final, Farelo va aparèixer sola, sense artifici, caminant lentament per l’escenari com si tot aquell espai fos, finalment, només seu. El públic en va cantar cada paraula, reafirmant la cançó com el que és: un himne col·lectiu que resumeix tot el que ha estat Bad Gyal. “Barcelona, us estimo. Mai oblidaré aquest cap de setmana”, va dir, de nou en castellà. Quan va desaparèixer, donant l’esquena al públic, el Sant Jordi va quedar estranyament suspès. Com una casa després d’una festa massa intensa. Com un cos que encara recorda el moviment i es resisteix a aturar-se. Potser aquesta és la clau de tot plegat. Bad Gyal no va oferir tres concerts, sinó tres celebracions de gaudi col·lectiu. Va convertir l’espai en cos, el cos en llenguatge i el llenguatge en poder.