Des de la inclassificabilitat, Serpent són un dels grups de l'òrbita post-hardcore més incòmodes i sense pèls a la llengua del país. Amb un discurs directe, concís i afilat, però amb acords i sonoritats obtuses i poc nítides, el quartet barceloní acaba de publicar el nou disc Absolutisme zen (BCore Disc, 2026). Rock alternatiu amb una mirada desencisada amb el món i una lírica crítica amb un poder cada cop més absolutista, i una societat cada cop més dòcil. Parlem d'aquest nou treball amb tres quartes parts del grup: Sergi Bertran (veu i guitarra), Fran Sales (guitarra) i Èric Altimis (bateria) —completa el quartet el baixista Marc Escribano—.



El disc es titula 'Absolutisme zen'. El títol cobra més sentit tenint en compte la guerra a l'Iran i els últims esdeveniments geopolítics?
Sergi Bertran (veu i guitarra): El món està tornant a l'absolutisme, perquè veiem com un president com Trump està rebentat els mecanismes del seu propi govern i és capaç d'anar inventat un relat per justificar-ho tot.
Èric Altimis (bateria): Tot el que fa Trump també és permès perquè té tota una sèrie de súbdits que volen establir el seu model a altres països. A l'Argentina ja el tenen, aquí tenim la gent de Vox que va al darrere del mateix i hi ha molts altres països on l'extrema dreta també guanya força. Malauradament, és una dinàmica que s'està expandint i és perillosa.

Creieu que hi ha alguna solució o alternativa per fer front a la situació política mundial?
S.B: A escala mundial, no, perquè d'alguna manera som com cometes enmig d'una tempesta. Crec que qualsevol cosa que puguem fer contra això és molt més local i molt més petita. Cal tenir esperit crític, intentar fer coses al marge del sistema i no creure's sempre les versions oficials, i més ara amb les notícies falses.

La meditació 'zen' posa molt el focus en un mateix. Era una manera de reflectir la individualitat amb què vivim avui en dia?
S.B: El zen té molts significats aquí. Parla d'aquesta mena de gent que vol ser tota l'estona protagonista de la seva vida i que està constantment pensant en el seu benestar. Li pots dir zen a la inacció davant d'un problema... El concepte que ens venia al cap era dictadura tranquil·la, però ens semblava un títol dolent i, en canvi, absolutisme està guai.
È.A: Avui en dia, tenim moltíssimes distraccions. La manera en què ens comuniquem a través de les xarxes, o aquest passar de pantalla constant dels algoritmes ens porten a la inactivitat. Estem en un moment supercomplicat a escala geopolítica i que puguis passar de veure una publicació sobre una situació fotudíssima a Gaza a una sobre el teu col·lega mirant una pel·li genera una moralitat molt volàtil. Passem d'una banda a l'altra amb una passivitat esbalaïdora. La durabilitat que tenen les notícies, les tragèdies, i també les alegries, és ínfima. El disc s'obre amb "Mai, ningú, enlloc". Què vol dir aquesta triple negació?  
S.B: Ve una mica de les frases que et diuen els psicòlegs, que diuen que paraules com "mai", "ningú", "enlloc", "tothom", "a tot arreu" o "sempre" estan prohibides. I aquí jo agafo les negatives per parlar de com la gent que acaba totes les frustracions en una altra persona. I com l'altra persona li respon: "si el problema soc jo, si desaparec, tot estarà bé, perquè mai, ningú enlloc serà tan xungo com jo".

"Hem buidat la sala" va néixer com una broma interna sorgida després que no encaixéssiu en la identitat d'un esdeveniment i acabéssiu literalment buidant la sala. És una autoafirmació sobre la necessitat de ser un grup diferent i incòmode?
S.B: La broma serveix per posar-li un títol guai que crida l'atenció, però realment aquest fet és anecdòtic.
F.S: Però sí que buidem sales!
S.B: Parla sobretot de la degradació cultural de Barcelona, de la quantitat de sales que han hagut de tancar, de com gaudeix la gent de la música ara mateix... Hi ha penya de la nostra edat que consumeix les coses des d'un punt de vista nostàlgic i no accepta res nou. Volen veure els grups de sempre i això fa que hi hagi festivals que semblin creuers de jubilats.

S.B: Trobo que la premsa ara mateix passa per un moment molt baix. Ara som aquí fent una entrevista, però molts cops el que els mitjans escriuen sobre nosaltres consisteix a afusellar la nota de premsa. Que la premsa es converteixi en un tauler d'anuncis no mola gens. Fer contingut i treballar molt bé les coses és una travessia en el desert, perquè, normalment, els números no surten per enlloc.
 
Tornem a les cançons. “Diners i abdominals” és una crítica als gurús d’internet que venen que l’èxit depèn només de diners i abdominals?   A “L’himne nacional” dieu que se us ha fet malbé l’himne nacional. El problema rau en com l’extrema dreta configura el concepte de nació o directament en el concepte d’estat nació, amb les idees implícites de nacionalitat i fronteres que comporta?
S.B: A mi l'himne nacional no em trontolla en absolut. El problema és que anys enrere teníem una justícia històrica per aconseguir una sèrie d'objectius, i ara sembla que ens endurem una gran sorpresa en les pròximes eleccions, amb una penya amb un missatge horrible. I veure com s'embolcallen amb la bandera i fan un ús pervers de l'himne fa preguntar-te si realment coneixen bé l'himne. La gent poruga d'allò desconegut i de qualsevol cosa que es diu a les notícies no s'haurien de posar a la boca un himne així. Tot això també passa a Espanya, però jo prefereixo cagar-me en allò meu i que ja conec. Per mi parlar de la idea d'Espanya és una cosa exòtica i que m'agafa tan lluny com de la lluita de Chiapas.