Ara fa vint anys, Pep Gimeno ‘Botifarra’ va publicar el primer disc amb el seu nom, Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006), i una xicoteta bola de neu va començar a rodar. Des de la portada, un retrat contrastat a dues tintes del cantaor xativí semblava replicar la imatge de Miguel Hernández al disc que Joan Manuel Serrat va dedicar trenta-quatre anys abans al poeta i pastor d’Oriola: Miguel Hernández (Novola, 1972).

Com la del malaurat poeta, la veu indòmita de Botifarra, pura entranya i carisma, volava en aquell primer disc –i encara vola– enduta pels vents del poble. Diu la llegenda que Raimon va idear “Al vent” a finals dels cinquanta mentre sentia l’aire a la cara anant de paquet en una moto, fent la carretera de Xàtiva a València. Uns anys després, l’adolescent Pep Gimeno, també amb una motoreta, recorria les costes de la Costera, capturant les veus i els records dels agüelos dels pobles de la contrada en cintes de casset. Entre això i els assajos i bolos amb un grup de danses especialment oxigenat i dinàmic anomenat Sarau, Botifarra va amarar-se del caldo de la cultura popular. Igual com li va passar a Obèlix amb la poció màgica, la força i la trempera ja no el van deixar i sempre ha estat molt conscient de tot el que hi ha darrere el seu cant.



Si al disc serratià d’Hernández les claus del so i de bona part de l’èxit les aportava el mestre Francesc Burrull, és de justícia reivindicar la feina que, al primer disc de Botifarra, va fer el músic d’Algemesí Néstor Mont, que va fer brillar una sonoritat de rondalla senzilla i rica, natural com una font d’aigua clara. I també hi havia la gran veu de Lola Tortosa ‘La de la Torre’. Entre uns i altres van fer aflorar la bellesa intrínseca de cançons com “L’u d’Aielo” o la “Malaguenya de Barxeta”, que van fer el salt de la reclosa memòria dels majors a les places, el carrer i el patrimoni intergeneracional. La veu de Pep Gimeno ‘Botifarra’ també s’ha anat fent patrimoni general. Dèiem que l’efecte va ser el d’una bola de neu que rodola i es fa gran, però potser seria més adient parlar d’una taca d’oli que s’escampa arreu dels Països Catalans. O encara millor, un setrill d’oli d’oliva que enriqueix qualsevol plat, perquè ha anat col·laborant amb tothom i cantant arreu com qui marca amb un segell inequívoc de la DO País Valencià. Ha connectat amb la tradició de les bandes i societats musicals, ha abraçat referents com Vicent Torrent i Miquel Gil, ha impregnat de sabor propostes de joves músics de tots els estils i ha recuperat ponts amb els melismes i modes de la música de l’Àfrica del Nord de la mà del seu amic Ahmed Touzani. A més, acaba de presentar el seu primer disc en directe, Amics i amigues sou benvinguts (El Mico Entertainment, 2026), que recull una actuació especial amb convidats al Gran Teatre de Xàtiva. Entre cançons, dites i rialles, s’hi pot sentir com bufa el vent del poble.