L’any 1987 Miles Davis va ser convidat pel president nord-americà Ronald Reagan a un sopar a la Casa Blanca per homenatjar el pianista i cantant Ray Charles. Contra tot pronòstic, el trompetista hi va assistir, al costat del ‘bo i millor’ de l’aristocràcia cultural del país. Durant del sopar de gala, la muller d’un polític li va preguntar: “I vostè, senyor Davis, què ha fet tan important en la seva vida per ser aquí aquesta nit?”. La resposta que li va etzibar va ser precisa: “Doncs, pel cap baix, he canviat la història de la música quatre o cinc vegades. I vostè?”. Miles Davis explica aquesta anècdota a l’autobiografia publicada el 1990, poc abans de la seva mort. Tot i que no se’n pot assegurar la veracitat, descriu perfectament un personatge que es podria definir amb els adjectius de genial, dèspota, visionari, arrogant, inconformista, provocador, intuïtiu o misogin. Un recull de blancs i negres que, en cap cas, tenen el gris com a punt de trobada.
Realment Davis va canviar el curs de la música diverses vegades. El primer cop quan, conscient que mai assoliria la tècnica de Dizzy Gillespie ni la inventiva de Charlie Parker, va concentrar-se a crear un so a partir de les seves mancances. El segon, en sublimar el jazz modal a Kind of Blue (Columbia, 1959), al costat de Bill Evans i John Coltrane. El tercer, amb la creació del segon gran quintet acústic amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter. El quart, amb la fusió del jazz i el rock amb els referencials àlbums amb el segell Columbia In a Silent Way (1969), Bitches Brew (1970), Jack Johnson (1971) i Live-Evil (1971). I el cinquè –no completat– amb l’experimentació amb el hip-hop que Miles Davis va albirar a Doo-Bop (Warner, 1992).
Entremig, el trompetista va tenir temps per actuar fins a vuit cops als Països Catalans. Bé... nou si s’hi inclou la plantada que va fer el 1967 desapareixent just abans del concert previst al Palau de la Música, en el marc del II Festival Internacional de Jazz de Barcelona. El 1973 va tornar-hi, però en aquesta ocasió els instruments van quedar retinguts a la duana. Davis va amenaçar amb una suspensió, però el responsable del Hot Club –entitat que organitzava el festival–, Alfredo Papo, va amenaçar de dur a comissaria el ‘Príncep de les Tenebres’. Miles Davis va acceptar a contracor llogar els instruments per fer el bolo, però la doble sessió programada va reduir-se a una d’única, ja que no van ser-hi a temps. L’endemà, però, el públic que va assistir al concert de B.B. King va gaudir del privilegi de veure Davis a l’escenari, després d’acceptar la invitació del guitarrista de tocar un tema junts.
El periodista Pere Pons recull a Miles Davis: Sketches of Catalonia (Enderrock Llibres, 2026) una vintena de textos que glossen la figura del mític trompetista de jazz i que narren en primera persona el seu pas pels Països Catalans. A través d’entrevistes i textos de diversos autors, en primera persona, es teixeix una xarxa d’històries i anècdotes que reflecteixen com el pas de Miles Davis perl a seva presència –i la seva música– no van deixar ningú indiferent.
.gif)
