El catedràtic d’història i teoria del cinema Àngel Quintana proposa una aproximació a la figura de Bob Dylan a través de la relació amb el setè art. Dylan i el cinema. Filmar la llegenda és un assaig minuciós que defuig el llenguatge enciclopèdic per reflexionar sobre la projecció de l’home i del mite a la pantalla.

Els dies 23 i 24 de juny de 2023, Bob Dylan va fer dos concerts al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en el marc del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. La gira havia arrencat als Estats Units la tardor del 2021, i a hores d’ara segueix en marxa, ja que a hores d’ara encara té programades gairebé una trentena d’actuacions en territori nord-americà entre els mesos de març i maig d’aquest any. A pràcticament quatre anys i mig del seu inici, aquesta campanya es pot interpretar perfectament com l’enèsima reinvenció d’un artista que ja suma sis dècades i mitja de trajectòria, però que no s’ha aturat mai a mirar enrere.

De la mitjana de disset cançons que Dylan sol tocar cada nit, nou són del seu últim àlbum d’estudi, Rough and Rowdy Ways (Columbia, 2020), que interpreta gairebé complet –només en deixa fora l’èpica “Murder Most Foul”–. La resta del repertori es nodreix de retalls d’un fons d’armari que l’autor deconstrueix i reconstrueix al seu aire, recital a recital, com qui es nega a tran-sitar dos cops per la mateixa ruta. Prescindeix, això sí, dels reclams evidents. Himnes de la mida de “Blowin’ in the Wind” o “Like a Rolling Stone”, que assenyalen punts i a part en l’evolució de la música popular, són obviats pel seu propi autor com qui no vol recrear-se en allò que ja documenten prou bé els llibres d’història.



Al seu lloc, prefereix reivindicar vells amics i referents que van de Hank Williams a Van Morrison, passant per Jimmy Rogers o Johnny Cash. Així, la primera nit a Barcelona va citar Grateful Dead amb una mística aproximació a “Stella Blue”. I l’endemà va versionar “Not Fade Away”, de Buddy Holly, com si fos un vell blues del Delta del Mississipí. Són cançons alienes que d’alguna manera expliquen qui és i d’on ve l’home nascut com a Robert Allen Zimmerman.

Però a Bob Dylan també se’l pot explicar des del cinema, a través de les pel·lícules en les quals ha deixat la seva empremta, ja siguin els documentals dirigits per Martin Scorsese i D.A. Pennebaker, o relats com el del western crepuscular Pat Garrett i Billy el Nen, de Sam Peckimpah, en què gairebé s’interpreta ell mateix tot posant-se a la pell de l’enigmàtic Alias. Ja sigui en les gairebé cinc hores de metratge de l’experimental Renaldo & Clara, dirigida pel mateix Dylan, o des de bandes sonores com la de Wonder Boys.
 

A tot plegat cal sumar-hi també les mirades de tercers, que poden anar des del retrat polièdric de Todd Haynes a la pel·lícula I’m Not There fins al biopic per a tota la família que es va marcar James Mangold a la publicitada A Complete Unknown. Tots aquests Dylans, i uns quants més, tenen cabuda a Dylan i el cinema. Filmar la llegenda, un assaig exhaustiu però molt amè en el qual el professor, periodista i melòman Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960) desgrana la relació del músic de Minnesota amb el setè art. A punt de fer 85 anys, Bob Dylan és més que un Nobel de Literatura. És un dels grans preservadors, qui sap si l’últim, de tot un cànon musical que té les arrels en llenguatges com els del blues, el country, el jazz o el folk, i del qual també es deriva el rock’n’roll en totes les manifestacions. La seva figura ha alterat en diverses ocasions la història de la música fins a esdevenir un univers en si mateixa, al qual aquest volum és una porta d’entrada.