Per primer cop, Manolo García ha compost un tema en català, “Drapaires poligoneros”, que dona títol al seu darrer disc, publicat per Sony Music, guardonat per votació popular als Premis Enderrock. Hem parlat amb ell a l’estudi Music Lan d’Avinyonet de Puigventós, on el cantant barceloní s’ha retrobat amb Quimi Portet i els vells amics d’El Último de la Fila per preparar el retorn de la mítica banda, que a partir de la primavera del 2026 recorrerà diverses ciutats de l’Estat i reviurà un repertori que ja forma part del patrimoni popular.



A la primera cançó, “Pequeña e ingenua reflexión”, ja dius que hauríem de deixar de córrer i prendre’ns-ho tot amb calma. Com t’ho fas amb el ritme d’entrevistes, assajos, viatges, concerts...
En realitat és una reflexió cap a mi mateix. Dic que hauríem de córrer menys, però també adverteixo que és una reflexió ingènua. És evident que el món va molt de pressa, i hi ha moltíssima gent que pensem que massa de pressa, que no caldria anar amb tantes urgències. A més, el lloc cap on anem és l’infinit i no hi hauria d’haver pressa per arribar-hi. Estem en un moment en què la població del planeta ja arriba a unes quantitats estratosfèriques, i seguim creixent molt. Tanta gent en un planeta tan petit i corrent tant... hauríem de replantejar tot el model social.

A “No estás solo, tienes tu voz” reivindiques que tothom trobi una veu pròpia. Saber escoltar i saber-se escoltar en un món ple de sorolls és més difícil que mai?
Ara tenim més distraccions que mai. Ens hem ficat en un bon embolic, perquè durant tot el dia estem rebent impactes, missatges, publicitat i sobretot fake news, informació que no sabem si és certa. Fa molt poc, els meus avis vivien en un món petitet. Quan vaig néixer la tele estava començant i la gent vivia més tranquiŀla. Ara estem sotmesos a una quantitat de soroll brutal. Quan vaig a l’aeroport hi ha música; entro a un tren i sona la música. Tots és ple d’altaveus, i això no és bo per a l’ésser humà. El resultat és que, ara més que mai, la gent ha de prendre ansiolítics i antidepressius. Mai a la història no havia passat amb aquesta intensitat. Sempre hi ha hagut persones a qui se’ls n’anava el cap, evidentment, perquè a vegades la vida és dura, però actualment hi ha una veritable pandèmia d’ansietat i l’estem provocant nosaltres mateixos.


De tota manera, aquesta potser és la cançó més optimista del disc. La resta és solitud, ruptures, fragilitat, incertesa...
És cert, però la vida és així. Soc una persona que intento mirar cap a la llum i no em recreo en el gris ni m’agrada l’enyorança. Vaig sempre endavant perquè la vida és al davant, mai al darrere. Les meves cançons són molt sinceres. Si el dia que l’escric estic gris, em sortirà grisa. Tot i això, crec que en general no és un disc trist. Més aviat tot el contrari, és rítmic i per tirar endavant.

Les cançons parlen de sentiments, però alhora retraten un escenari. Mires al teu interior o al teu voltant, per fer les lletres?
Hi ha músics a qui els agrada explicar la seva vida; a mi no. Jo treballo la ficció, tot i que sempre se m’escapa la meva petita filosofia de butxaca. M’agrada observar el món a través del meu entorn.

 

LA QUINCALLA PER ENTRETENIR

Quins són els temes que més et preocupen?
Els mateixos que a tothom. Segle rere segle, sempre es repeteixen les mateixes passions: l’amor, l’odi, el plor i el riure, des de l’antiga Grècia fins a Roma o a l’edat mitjana... Tot és cíclic. El problema és que ens han donat unes eines que ens superen. Quan els blancs van arribar a Amèrica per colonitzar el continent, van donar quincalles als indis per tenir-los entretinguts i enganyar-los. I les quincalles actuals són internet i els mòbils, així de clar. I no soc una persona que pensi que abans es vivia millor, perquè cada època té coses magnífiques.

Creus que internet i els mòbils ens aïllen de l’enton?
Sí, estem molt sols. Ja no veus a ningú amb un llibre a l’autobús ni al metro, tothom va amb el mòbil endollat. És una pandèmia que altera els cervells i que ens sotmet a una manipulació global. El tema de les xarxes està magnificat. Pot tenir virtuts, no ho nego, però sincerament, ni m’interessen ni m’agraden. Prefereixo parlar amb els amics, amb la gent del meu voltant o conèixer gent nova d’un entorn lògic. Ho sento, no tinc res a parlar amb un senyor del Perú a qui no conec ni veig, amb tot el respecte, o amb un senyor de la Xina o de Birmingham. Prefereixo centrar-me i dedicar la meva energia a la gent amiga de la meva ciutat... I si un dia viatjo, ja intentaré fer amics on vagi i comunicar-me amb ells.


Les teves cançons són una mirada al món en la qual fas notar el que defenses i el que critiques. En aquest sentit podem dir que ets un cantant polític?
Ja som uns quants cantants que sempre deixem anar algun missatge. Evidentment, no es tracta d’adoctrinar, però vull expressar la meva incomoditat amb aquesta societat que ens venen com una democràcia, una cosa perfecta, i en què ens diuen que tot va molt bé. Hi ha moltíssima gent que pateix, no al tercer món, sinó a l’anomenat primer món. Al nostre país hi ha molta gent vivint en uns paràmetres de pobresa total, i això m’angoixa. Em plantejo com es reparteixen els diners, com està el tema de la sanitat, de l’ensenyament i de la cultura, o com tracten als autònoms... Tots som polítics, perquè és la nostra vida. Tothom surt a treballar, paga els seus impostos i hauria de tenir uns drets a canvi. L’Estat espanyol, o la comunitat autònoma corresponent, el que hauria de fer és repartir-los bé, d’una manera justa.

I creus que això no succeeix?
La situació de la societat actual em fa vergonya i, al mateix temps, em fa molta por. Només cal veure el desastre de Rodalies, per exemple. L’estat dels túnels de la línia que va a Sitges i la manera com hi han de passar els trens és un disbarat que fa esgarrifar. Però no és d’ara, és des de sempre que a Catalunya hi ha hagut un maltractament social a tota la societat. Així ens tracten, o encara pitjor, així deixem que ens tractin.


Ja t’havíem sentit cantar en català en alguna ocasió, però ara t’hi has estrenat com a lletrista i compositor. Com t’hi has trobat?
Ha sigut un plaer, tot i que ja havia tingut la bona sort, el plaer i l’honor de cantar en català diverses vegades i al costat de grans artistes. Soc català, vaig néixer a Barcelona i soc bilingüe. Quan era petit això m’havia provocat alguna confusió. Per exemple, quan anava al poble de la meva família, a Albacete, deixava anar catalanades i no m’entenien. Els deia que era ‘hora de plegar’, per exemple, i no comprenien què els volia dir. I, després, quan tornava a casa i feia servir castellanades, els meus amics em miraven estranyats... Així que he crescut en aquesta meravellosa confusió.

Com va sorgir “Drapaires poligoneros”?
Se’m va acudir un dia anant de Barcelona a Music Lan, a l’Alt Empordà. La vaig fer a l’autopista. Conduïa i anava cantant la melodia, inventant la lletra i imaginant els acords. Quan vaig arribar a l’estudi de gravació, vaig demanar un micro, vaig endollar la guitarra i amb un acord per aquí i l’altre per allà ja va estar! La cançó va venir sola, i el resultat m’agrada molt.

Fins ara només havies cantat alguna frase en català...
Sí. Soc de l’època dels còmics, m’agradaven molt i en guardo una pila. El dibuixant Javier Mariscal tenia uns personatges, els Garriris, un dels quals es deia Piquer. I a la cançó “Como un burro amarrado a la puerta de un baile” hi vaig posar la frase ‘Escolta, Piquer, dame aire con tu abanico,/ Que soc de Barcelona i em moro de calor’. I quan vaig a qualsevol ciutat espanyola... tothom canta aquesta frase. Igual que “Drapaires poligoneros”, a molts llocs la canten i enlloc me n’han dit res en contra. A aquestes altures del partit, cada vegada està més acceptat que l’Estat espanyol té quatre llengües que són el gallec, l’euskera, el català i el castellà.


Creus que gravaràs més cançons en català?
No dic que no, perquè sempre que canto en català m’hi trobo molt a gust.

Has gravat 23 discos, has fet concerts multitudinaris, recitals de petit format, exposicions de pintura, llibres de narracions i poemaris... Tens algun desig encara per complir?
La vocació és la que mana. Estic molt agraït amb tot el que he pogut fer i el que m’han deixat fer, però el més bonic és saber que podré continuar component cançons... Mentre estàs viu i tens curiositat per la vida, et van sortint cançons. Sorgeixen a partir d’una espurna i, és clar, després les has de treballar. Les millors cançons són les que em venen donades, les que em regala alguna potència o energia, que m’arriben i no sé com. Per exemple m’ha passat amb “Drapaires poligoneros” o amb “Pájaros de barro”, del meu primer disc en solitari, que també va venir sola.


Són cançons que t’estimes més que les altres?
N’hi ha unes quantes a les quals els tinc més estima, perquè són les més bones. Només els Beatles han pogut fer bones totes les cançons; la resta de mortals en sabem fer unes quantes que sembla que agraden, però també fem moltes castanyes... Tot i que les que són més castanyotes ja no les posem a cap disc...

En un concert d’El Último al Velòdrom d’Horta, el juliol de 1990, vas començar dient que era com treure la cadira i cantar al veïnat. La teva filosofia ha estat sempre a favor de la distància curta?
M’interessa comunicar, que sigui una trobada especial, que la gent s’oblidi de tot i entri en el concert. En directe vull viure en el present absolut. Ja a l’època de Los Rápidos i Los Burros no ens coneixia gaire gent, però cada bolo era especial. Tant li fa que hi hagi quatre persones o quaranta mil, cal agafar-les i que no marxin.

Aquest acostar-te és, evidentment, amb les cançons, però també forma part de l’actitud i la iŀlusió del cantant?
No m’imagino un músic tocant sense iŀlusió, és impossible. La feina de músic és vocacional i es fa amb tota la passió. Amb tot, als concerts davant una quantitat molt gran de persones no és tan fàcil, s’aconsegueix molt més en un teatre o una sala... Però des dels 15 anys he actuat davant tot tipus de públic, de zero a 240.000 persones a la Recta de l’Estadi Olímpic amb l’Último. O amb les 100.000 al Camp del Barça en el concert d’Amnistia Internacional.

Què t’agrada més?
M’agrada sobretot actuar en concerts petits, perquè puc ser més músic. Quan tinc una gran multitud al davant he de fer més festa. Un grup magnífic per a grans estadis és The Rolling Stones. El rock és per a llocs grans, en canvi el pop és més reservat. No vull dir que en un lloc gran es toqui malament, però sempre hi sonem més fort per una qüestió instintiva. I, evidentment, com a professionals ens hem d’allunyar-se de la situació, estar freds i tocar igual de bé a tot arreu. El públic sempre ens arrossega i ens envia molta energia.

Aquesta primavera tornarà El Último de la Fila. Quin sentiment et genera, tant pel que fa al repte artístic de tornar a les velles cançons amb Quimi Portet com per la resposta del públic?
La resposta del públic sempre m’ha emocionat molt, perquè ha sigut magnífica, i ho agraeixo. També em dona, no ho negaré, un gran plus de responsabilitat, perquè hem de fer-ho bé i no podem fallar. Però també em genera molta alegria poder tocar amb el Quimi i la resta de persones amb qui vam gravar aquestes cançons fa tants anys... Som una societat musical i d’amics. Ens ho passem bé, riem, i tornem a sentir aquella petita emoció dels inicis, tot i que ara som més grans i ja no som nous. Quan vam començar érem molt joves, i El Último de la Fila va ser com un terratrèmol per a nosaltres.