El quintet gironí Minibús Intergalàctic busca la felicitat al disc Moviment oscil·lant polinòmic y=1/x (Neu! Records, 2026), a través d’una psicodèlia rockera ben actualitzada i fusionada que els acosta al so Manchester de la dècada dels vuitanta i noranta. El segon llarga durada del quintet confirma la seva evolució, tal com reivindica el seu cantant i guitarrista, Santi Fonfria.
 


El títol del segon disc és una fórmula secreta?
És la fórmula de la felicitat. Vam buscar una aplicació matemàtica per cercar la felicitat i aquest va ser el resultat. Si et soc sincer, jo soc humanista i estic fent un doctorat en història, és a dir que soc la persona menys indicada per desxifrar-la, però segons els meus companys de la banda, que saben de números, és una fórmula que va de pol a pol i d’extrem a extrem. Té a veure amb la idea del disc, que intenta trobar un cert equilibri entre elements contraposats com la felicitat i la tristesa o el bé i el mal.
 
Què ha canviat respecte al disc 'Meditacions des dels miratges mercúrics' (Neu!, 2024) i l’EP 'Música humana: Thalassa' (Neu!, 2025)?
Les cançons són més fosques. El primer disc era molt lluminós i aquest ens ha agafat en un moment personal diferent i més trist. Suposo que va amb l’època que vivim, que és més complexa. El nostre debut va set molt referencial al so dels seixanta, i en aquest, tant la idea com els referents estètics han canviat, no ens ubiquem tant en aquella època, sinó que avancem cap els vuitanta i noranta.
 
És un rock psicodèlic actualitzat i modernitzat?
Modernitzat, sí, però ha acabat sent una mena de joc de miralls, perquè és possible que haguem deixat enrere el rock sixtie i que en aquest disc ens haguem fixat en bandes com Spacemen 3 o Jesus and Mary Chain, que alhora també s’inspiraven en el que es feia a la dècada dels seixanta.
 
En tot cas, heu apostat pel so Manchester.
Sí, ens feia gràcia acostar el rock a la música electrònica. Al final l’essència de la banda és també aquesta, per dir-ho fàcil i ràpid.
 


Hi ha temes com “Retalls i apunts” i “Blau” que recorden la teranyina sonora de grups com Spiritualized i Jesus and Mary Chain.
“Blau” és possiblement el tema més fosc del nou repertori. Ens inspira molt el shoegaze i les bandes de guitarres que saben crear atmosferes denses i sorolloses.
 
La producció és a càrrec del baixista Martin Glover, de la banda d’afterpunk Killing Joke, que ha treballat amb Paul McCartney al projecte The Fireman i també ha produït grans grups com The Verve, The Cult o el mateix Tom Jones. Com va anar?
Va sorgir l’oportunitat de gravar el disc al seu estudi de Granada, La Casa Studio. Ens hi vam aïllar durant una setmana sencera, i quan vam tornar a Girona vam acabar de gravar quatre detalls i de fer les mescles. Ens va donar llibertat total, però és molt anglès i molt disciplinat en la manera de treballar. Arribàvem a les 9 del matí i no sortíem fins a les 9 del vespre. Va funcionar, perquè som una mica ganduls i ens va anar bé que ens activés en aquest aspecte.
 
Els temes “Mòbil continu” i “Camí vell” superen els sis minuts. Aquesta durada està justificada pel tipus de cançó?
Entre el contingut i la forma hi ha una relació pel tipus de cançons que fem. En el cas de “Camí vell”, que dura prop de vuit minuts, la lletra parla de la inutilitat de controlar-ho tot. Aplicar això al món de la música actual seria com fer cançons curtes que acabin al puto Tik Tok i que siguin fàcilment reproduïbles. Vam considerar que si la cançó anava sobre aquest tema, al final era impossible controlar tot el que ens envoltava i ens havíem de deixar portar per la situació. Segurament és l’antiradiofórmula, però també va lligat amb la nostra manera d’entendre la música.
 


En altres cançons heu evocat paisatges instrumentals, que poden arribar a ser lisèrgics. Aquest caràcter també forma part de la vostra essència?
He de confessar que realment són paisatges sonors de només tres acords, però que estan molt ben treballats per tal de crear una sensació lisèrgica. A més, també va amb la nostra idea de la lisèrgia de perdre la noció del temps, en el sentit de quan comença i s’acaba una cosa. Hem estirat el temps de les cançons tant com hem vist necessari, perquè hi havia temes del repertori que ens ho demanaven.
 
Canviant de tema, actualment hi ha una regeneració de bandes que tornen a reivindicar les guitarres i el rock. Creieu que els temps estan canviant?
Crec que estem en un moment dolç pel que fa al rock a l’escena musical catalana. Ens ha costat molt treure’ns de sobre l’herència de la Nova Cançó i d’entendre el rock exclusivament com una mena d’eina de comunicació política i reivindicativa. Ens estem començant a treure de sobre aquesta llosa, perquè entenem que el rock ha de ser un estil per passar-ho bé. El panorama s’ha anat diversificant i actualment estan sortint grans bandes de rock que canten en català. De tota manera, estem convençuts que sempre ha existit una escena underground de rock de guitarres a Catalunya.