GRÀCIES PER LA LLUM
Per Axel Pi
Vaig viure uns quants anys a Sant Feliu de Llobregat. Vaig ser feliç allí. Molt. Entre els records més bonics, hi ha tot el que em va fer sentir i viure l’amor. I tot el que les amistats, moltes de les quals noves, em van fer viure i sentir. Entre aquests nous amics hi havia el Joan Dausà, de qui avui em fa tanta il·lusió parlar.
Quan el vaig conèixer, ell era actor, doblador, locutor, animador, director d’una escola de teatre, membre de la colla dels Diables i un ferm defensor de la importància d’haver estat infant i monitor d’esplai —la qual cosa, malgrat pugui semblar poc rellevant, no ho és en absolut—. Qui el coneixia bé sabia que era capaç d’aconseguir tot el que es proposés. Potser per aquest motiu, a banda d’admiració i estimació, també ha arribat a provocar, massa vegades, enveja.
El Joan ja s’estimava la música quan ens vam conèixer, però no vivia de la professió ni havia fet, encara, el mínim gest per intentar-ho. Un matí, mentre comprava les millors carxofes del planeta a la fruiteria Cal Dalmases, una dona se’m va apropar. Com que sabia que jo feia poquet que vivia al poble, em va preguntar si m’agradava, si estava content allí. Vaig respondre-li que sí. I de seguida em va explicar que m’havia vist una tarda a la plaça de la Vila amb una colla d’amics, entre els quals hi havia el Joan, a qui ella coneixia de petit, i va afegir: “Aquest noi un dia serà el nostre alcalde”.
Afortunadament, el seu talent i sensibilitat tenien altres plans: convertir-se en l’artista català que ompliria el Sant Jordi, ficar més d’onze mil persones cantant en català a un pavelló de Madrid, fer-nos riure i plorar mil vegades i seguir-nos demostrant avui que té un brillant futur per endavant. I tot això és perquè un dia el Joan va decidir estimar la música com sempre ha estimat el seu poble. Sant Feliu de Llobregat és tan genuí gràcies a la força, l’amor i l’empenta de persones i herois com el Joan i els seus amics d’infantesa. Ells varen ser els organitzadors del millor correquintos i la millor fira de vins que mai s’hagin celebrat enlloc i s’han passat la vida fent més fort i divertit el batec cultural d’aquest excepcional racó del món. Jo els admirava mentre els anava coneixent. I els vaig anar coneixent fins que ens vam fer amics.
Gràcies a aquesta amistat, i al desig profund de tenir un bar restaurant on passessin encara més coses al nostre poble, cinc d’aquests amics, el Joan i jo vam decidir muntar El Parlament. Cap de nosaltres tenia experiència en el gremi de l’hosteleria, però això no va ser un impediment per llogar el número 15 del carrer Rectoria i convertir una antiga llar d'infants en un establiment on, dotze anys més tard, encara es pot “Menjar, beure i estar”. Mai oblidaré la facilitat amb la qual el Joan, en plena pluja d’idees, va deixar anar aquest eslògan...
Un vespre érem a l’Ateneu, veient el Barça. El Joan i jo vam anar a demanar a la barra. En aquell moment ell va aprofitar per dir-me que feia dies que volia parlar amb mi. “No fa gaire vaig anar a veure Els Amics de les Arts, ja saps que soc molt fan d’ells”, em va deixar anar... “Sí, ho sé. A mi també m’encanten”, vaig respondre. I aleshores em va dir: “Mentre els veia tocar, vaig sentir una revelació. Vaig pensar que jo també volia fer allò que ells estaven fent. I el cas és que estic segur que soc capaç d’aconseguir-ho.” Jo me’l mirava, esperant que continués. “He estudiat música, toco el piano, però mai m’he posat a compondre seriosament, ni a assajar, ni a treballar per iniciar una carrera musical. I és això el que vull fer ara. Vull ser músic. Vull ser cantant. No sé com començar, però sé que em bull al cap i que confio molt en aquesta intuïció.” I aleshores em va preguntar: “Em voldries ajudar?” “Sí, i tant”, vaig respondre.
En aquell instant, dient-li al meu amic que jo també creia en ell i que li donaria un cop de mà en tot el que pogués, no sabia les coses tan boniques que viuria formant part dels inicis del seu projecte musical. Ni tot el que arribaria a aprendre al seu costat. Amb cada aventura seva, amb cada lliçó, amb la manera que té d’inspirar-se i lluitar per donar veu i altaveu a les seves cançons i emocions, creient sempre tant en el que fa, el Joan m’ha acabat ajudant més a mi del que jo vaig ajudar-lo a ell.
Gràcies per la llum, amic.
.gif)
.png)
