Tot això va fer que ahir nit, el festival Strenes pengés el cartellet de localitats esgotades a La Mirona de Salt, una sala on van afirmar sentir-se “com a casa”. El directe va presentar molt poques novetats musicals —cap disc ni nova cançó a presentar—, però sí un efectiu disseny de llums, obra de Dani Comadevall.
Lax’n’Busto celebrant els 40 anys- Foto: Gaspar Morer
Puntuals, Lax’n’Busto van prendre l’escenari amb “La meva terra és el mar”: Cristian G. Montenegro (guitarra), Jimmy Piñol (bateria) i Eduard Font (teclats) a la part posterior, i Jesús Rovira (baix) i Pemi Rovirosa (guitarra) al davant. I esclar, enmig, el cantant Pemi Fortuny, amb gorra i samarreta amb el missatge “Born in 1965” [nascut el 1965] que donava coordenades sobre l’edat del frontman. Fortuny, que molt poques vegades va apartar-se del micròfon central, va valer-se del seu carisma per conduir el concert. Va mantenir poques paraules amb el públic, i les poques que va dir —“No cal que parlem de com està el món perquè està fatal; anem a passar-nos-ho bé”— van definir perfectament l’objectiu del concert: un espectacle de pur pop-rock amb poques pauses i molts espai per a la nostàlgia. El cert és que la sala va presentar una curiosa combinació de fans dels inicis del grup amb espectadors que de ben segur no havien vist en directe la primera formació de la banda. Això sí; el grau d’exaltació del públic va ser directament proporcional als anys de vida de les cançons. Temes com “Tinc fam de tu”, “Miami Beach”, “Pagès” o “Més que la meva sang” es van comptar —juntament amb l’himne “Llença’t”— entre els més corejats de la nit.
La Mirona, plena de gom a gom. Foto: Gaspar Morer
Amb un concert enèrgic i ben estructurat, el grup es va mostrar sòlid durant tota l’actuació malgrat certa fredor escènica que van abandonar ja als bisos —amb un accelerat “Should I Stay Or Should I Go!” de The Clash recuperat del MaxiCD Inurted (Discmedi, 1992)—. Després de prop de dues hores, l’actuació va finalitzar amb una dedicatòria al públic: la cançó “T’estimo molt”, una versió del tema del grup basc de pallassos Pirritx eta Porrotx.
La proposta, sens dubte, va funcionar i els Lax’n van saber tocar el botó adequat de la memòria per a activar la nostàlgia dels espectadors. L’espectacle funciona en el sentit que vaticinava Fortuny: “anem a passar-nos-ho bé”. Caldrà veure quantes vegades podran llençar els mateixos daus, o si hi haurà més partides. Donem-los temps; no subestimem mai la capacitat de resiliència de Lax’n’Busto.







Carles_R_L5U5725.jpg)







.gif)

.png)

