Enmig d'una època difusa, turbulenta i obscura com l'actual el quintet palmesà de post-mètal instrumental Forces Elèctriques d'Andorra presenta un disc, que tot i no contenir ni una sola paraula de lletra, té molt missatge. Zona (Diversos segells, 2026) posa l'oient davant la tirania, la maldat i l'ombra allargada del feixisme que aflora arreu del món i apel·la a la consciència de col·lectivitat a través d'un referent clau en la història del cinema del segle XX: Stalker, del director soviètic Andrei Tarkovski.

Com ja és habitual, el treball ha estat enregistrat i mesclat per Toni Salvà a l'estudi Diorama Sound (Palma) i, com a novetat, ha comptat amb el màster del suec Magnus Lindberg (Cult of Luna), i qui ja havia treballat en el darrer treball de Marasme, Fel (diversos segells, 2025). Com el seu predecessor Anti (Diversos segells, 2025), el treball ha pogut ser editat en físic gràcies a la coedició conjunta de diversos segells mallorquins i estatals: Runaway Discos, Espora Records, Navalla Discos, Hombre Montaña, Nafra Records, Malbocí i Dràstik. D'aquest nou treball en parlem amb el guitarrista del grup i historiador Tomeu Canyelles.



Heu publicat un disc instrumental, però amb un gran rerefons polític. Com se li dona una dimensió política i ideològica a una música sense lletra?
Amb l'anterior disc, Anti (Diversos segells, 2023), ja vàrem fer un gran pas per a mantenir intacta la vessant més política del grup. Tot i que feim rock instrumental, volem que hi hagi un transfons suficientment polític i reflexiu per deixar clar que la música pot ser moltíssimes coses, entre elles, un element de canvi. Assagem en els hipòdroms de Son Pardo, que és com el gran bestió del punk a Mallorca. Allà hi circulen moltíssimes idees. A més, dins del grup hi ha gent que ve del món del punk i el hardcore i, per tant, tenim un ADN polític.

'Zona' prové del film de ciència-ficció 'Stalker' (1979), del director de cinema soviètic Andrei Tarkovski. Com va sorgir la idea de vincular el disc amb aquest clàssic cinematogràfic?
El nostre bateria, Joan Cabot, és un gran amant de l'obra d'en Tarkovski i ell ja va imaginar lligar la pel·lícula amb els paisatges postapocalíptics que es perfilen en el disc. Al final, vivim uns temps que són propis de la ciència-ficció i l'univers de Stalker ens ajudava molt a orientar el disc cap a aquest entorn. Afegir Stalker dins del nostre univers és una forma d'ampliar tots aquests horitzons no només músicals, sinó també audiovisuals.

'Stalker' va ser l'única referència per configurar el concepte de 'Zona'?
No. Sempre vivim la composició dels temes no només com un moment en què comencem a compartir música entre naltros, sinó també com un espai per intercanviar lectures, pel·lícules o qualsevol idea o informació que ens pugui inspirar. Tot i que Stalker és la major influència pel concepte de Zona, també vàrem posar molt altres conceptes polítics que tenen aquesta paraula com a element principal. Un d'ells va ser la Zona temporalmente autónoma, un assaig de Hakim Bey (Autonomedia, 1991) i que després els Planetas van reaprofitar per titular el seu disc de 2017 (El Ejércitor Rojo / El volcán Música). La idea era prendre conceptes revolucionaris que ens creaven imatges potentíssimes i mos permetien transmetre algunes idees que mostressin el que som com a artistes i persones.

A 'Stalker' la 'zona' és un espai físic on qui hi entra veu complerts els seus desitjos més profunds. Per tant, qui entra a la zona té a les seves mans uns gran poder. Voleu reflectir que la zona comporta una gran responsabilitat?
Sí, i que la zona és un espai que imanta l'individualisme. El moment en què vivim es regeix per moltes forces, però sobretot per la de l'individualisme. I això ha anul·lat la col·lectivitat i ha nodrit tots els moviments neofeixistes que ara mateix estan posant contra les cordes molts drets que havien costat dècades i dècades de guanyar. Per tant, la zona no només es pot entendre com un espai simbòlic, sinó també com una realitat. No fa gaire, llegia L'hora dels depredadors de Giuliano da Empoli (Giulio Eunaudi, 2025; editat en català per Grup 62) i hi deia que en el futur una única persona podrà posar en escac la resta del món gràcies a les noves tecnologies i als nous tecnooligarques. Molts dels malsons propis de la ciència-ficció i les distopies s'han fet realitat. I la nostra música crec que esdevé una banda sonora per aquests moments tan incerts.

El concepte de zona és especialment interessant perquè evidencia que el mal que es produeix en la zona no és fruit de la bogeria o la inconsciència, que seria involuntari, sinó que és fruit d'una voluntat esperonada per la maldat i la tirania.
Absolutament, és el mal fet des de la mesquinesa. En els últims anys, hem tingut oportunitats per a repensar-nos. El moment segurament més recordat va ser durant la pandèmia de la Covid, on suposadament havíem de sortir millor de com hi havíem entrat. Tothom creia que sortiríem reforçats com a societat i no ha estat així. És ver que en alguns casos la bogeria ha arrossegat la societat, però en molts altres casos ha estat dirigida per la mala fe, per l'ambició i per una sèrie de personalitats tòxiques que tant poden venir dels mitjans de comunicació, com de les tecnologies o les grans empreses. I aquesta inèrcia ens ha arrossegat a tota la resta, i això explica la situació actual post-Covid que estem experimentant. 


Quina eina podem tenir per fer-hi front?
Aquestes persones s'han apropiat de "la zona" real i des d'allà exerceixen aquest mail rotund. I aquí és on les arts, que per ara podem exercir amb més o manco llibertat, no poden ser neutrals. Cal tornar a fer de l'art una eina de combat. Com a anècdota, jo que soc molt fan de The Clash, em va venir al cap el seu disc Combat rock (Epic, 1982) i vaig pensar que podia ser una bona idea titular aquest nou disc com a Combat post-rock.

Què simbolitza el contenidor de la portada?
Li havíem encomanat la part visual al nostre gran amic, col·laborador i fotògraf Tuco Martín. Primer, li vam passar referències de Stalker i fotografies apocalíptiques, com alguna imatge de Txernòbil. Llavors, ell va fer una bona recopilació d'imatges que havia captat i quan ens les va mostrar ens va semblar que aquesta tenia alguna cosa: un contenedor mig rovellat abandonat enmig de la natura, amb un cel molt carregat que sembla a punt d'esclatar, i un color mig malaltís. Em va generar tensió i em va apel·lar. En aquell moment, també vaig pensar en la idea de zona, com un espai i un reducte poc agradable. I posar un contàiner a la portada complia ben bé tot això.
 
En la nota de premsa dieu: “El vell món es mor. El nou món es torba a néixer. En aquest clarobscur sorgeixen els monstres. El major d’ells té un nom: feixisme”. Què ha mort, segons vosaltres, del vell món?
Crec que la pandèmia de la covid ha creat una cruïlla. Des de la visió d'un historiador com jo, crec que ens ha tocat viure el final del que hem anomenat era contemporània i l'inici d'una de nova, que a falta d'un nom millor, li deim era digital. Per tant, és evident que mos ha tocat viure el pitjor d'un món que s'acabava i el pitjor d'un món que comença. Som enmig d'una cruïlla en la qual ens hem trobat amb un buit enorme. Tant de valors com d'habilitats, ja que en les últimes dècades els canvis tecnològics han estat tan profunds i tan ràpids que han evolucionat de forma molt més abrupta que el nostre instint humà.

Què ha provocat aquesta disparitat de velocitats?
En aquest clarobscur de canvis és on realment hem pogut notar moltíssims canvis: des del canvi de la pesseta a l'euro fins a una polarització social com poques vegades s'havia vist, passant per com han arrelat les calúmnies i les mentides en forma fake news. Tot això m'ha mostrat que, tot i tenir capacitat per documentar-nos, continuem sent criatures extremadament crèdules i vulnerables. Succeeixen moltes coses al nostre voltant, però estem tant ofegats per la precarització i la manca d'objectius que no estem preparats per respondre-hi. No hi ha la maduresa ni la serenitat per combatre el que està passant ara mateix i tot el que ens espera. Amb això tampoc vull ser pessimista, sinó tot el contrari; encara tenim l'oportunitat de revertir tot això.

Per tant, vols transmetre un missatge per encendre les alarmes i fer despertar a la gent?
Vull crear una presa de consciència i deixar clar que, malgrat tot, encara ens tenim. Encara no estem suficientment aïllats perquè ens puguin obligar a renunciar a aquesta capacitat de retornar a l'instint de col·lectivitat i de defensar-nos els uns als altres. Cal defensar-nos junts de totes les agressions que patim dia a dia i ser conscients que encara tenim l'oportunitat de ser una amenaça. El sistema s'ha abocat a generar votants i consumidors, que són subjectes completament passius. I aquesta passivitat s'explica per una inèrcia individualista de la qual ens hem de defensar.

A escala sonora, el disc destaca pel tractament de les guitarres netes, amb una reverberació i un 'delay' enormes, i amb uns arpegis i acords dissonants que mantenen l’oient constantment en tensió. Volíeu afegir nous recursos més enllà de la distorsió?
A la banda som cinc persones, tres d'elles guitarristes, i això fa que hi hagi un llenguatge molt treballat i estudiat de com poden coexistir tres visions i maneres diferents de tocar la guitarra. Sempre dic que l'objectiu no és adaptar-se sinó integrar la personalitat musical de cadascú dins d'un magma sonor on hi pot haver tant canya com moments més tranquils. Crec que aquesta és una pauta que hem anat mantenint des dels primers dies, però amb canvis. És com una criatura que batega, muta i passa per moments diferents. Temes com "Simone" o "Front" tenen aquesta tensió, i en canvi, altres com "Casabuida" o la final "Catherine", que recorda a ua peça de crèdits d'una pel·lícula, muten cap a un espai més càlid i acollidor. 

Com de diferents són els estils i les personalitat de cadascun dels guitarristes?
L'Arturo Fernández és el més imprevisible i el que fa més puntejos; en David Ribas és qui més treballa les textures i les sonoritats ambientals, i jo sempre m'he encarregat de crear més els murs de distorsió. Però aquest cop he provat de fer guitarres més ambientals. En cerrts punts, pareix que sona un teclat i en realitat és la meva guitarra. La bona entesa, tant musical com personal, fa que puguem treballar les cançons en completa llibertat. Ens prenem el temps necessari preparant les cançons, com si fos un procés d'orfebreria. Fins que no tenim la cançó del tot acabada, no anem mai a gravar-la a l'estudi.


La calidesa de certs moments del disc reflecteix aquest punt d'esperança necessari perquè l'oient no se senti sumit en un context apocalíptic?
Abusar del derrotisme és una fustigació innecessària. L'objectiu del disc és reflectir el context en què s'han creat i gravat les cançons i ser honestos amb com som. I nosaltres som persones a vegades contradictòries, que veim un dia d'un color i un dia d'un altre. Ens agrada que el disc no s'interpreti des d'una lectura única. L'oportunitat que ens proporciona la música instrumental és que cadascú la pugui interpretar a la manera que consideri. Hi ha qui veu algunes de les nostres cançons com a molt tristes, mentre a nosaltres ens provocava comfort.

Per acabar, on presentareu aquest nou disc?
El pròxim 9 de maig presentarem per primer cop a la sala Wave de Palma, amb Anhel i Téntol!, i el dia 15 de maig a Musikbox de Sant Lluís (Menorca), amb Marasme i Fornaris.