De la fusta al metall. De la lleugeresa a les profunditats abissals. Un recorregut així és el que proposa Sílvia Pérez Cruz —Premi Enderrock 2026 a la trajectòria— en el seu desè disc, Oral_Abisal (Sony Music, 2026). Però és un camí d’anada i tornada constant, de vaivé, d’acceptar les dues parts que la constitueixen i conformen la vida.
En aquest disc dual, Oral presenta cançons més lleugeres i càlides, d’amors i desamors, de despit i, a la fi, d’experiències fonamentalment humanes. D’elles treu aprenentatges com la importància de saber-se estimar a “Moreno”, però també de deixar anar, a “É triste viver sem seu amor”, amb regust a bossa nova. I passa també per la sensual “Gelando” amb Jota.Pê, la chacarera “Chundwa” i un fragment de la tradicional argentina “Yerba buena”, amb què obre el disc.
Entremig, hi ha la profunditat d’Abisal, amb arranjaments orquestrals —que inclouen vents metall, teclats o cors— i sintetitzadors. Així, poetitza els mons moderns i la tecnologia a “Abissal”; versa sobre la migració forçada a “Mar muerto”, amb la intenció de despertar consciències des de l’emoció més que la raó; es trenca de dolor i solitud a “Mar de na Catalina”; o es reivindica com a sirena i “Capitana”.
Oral_Abisal representa alhora una mirada al futur i una mirada al passat. La palagrafugellenca hi innova, però també hi sintetitza part de la seva trajectòria i les exploracions sonores i temàtiques més recents. Recull allò sembrat i pensa un món millor amb un compromís renovat.


.jpg)

.jpg)









.gif)


.png)

