Yung Rajola tanca la seva trilogia vital i discogràfica amb El món no està fet per als romàntics (Halley Records, 2026), un disc que navega entre el pop, l’electrònica i els ritmes llatins. El lleidatà Quintí Casals fa de l'amor el fil conductor d'un retrat generacional produït per Pep Saula (Sexenni) i farcit de col·laboracions de la Terra Ferma.
 


Aquest àlbum tanca un cicle. Com es contraposa aquest nou disc als anteriors?
Quan has fet tres discos, ja tens un bagatge suficient per mirar enrere i donar valor a cada etapa. Diem que tanca una trilogia perquè, encara que sempre hi hagi un concepte darrere, en cada moment hi ha molt la meva veu, el meu missatge i la meva manera d'entendre el món. El primer, Cor trencat (Halley Records, 2021), era una mirada molt crítica, escrita per un adolescent una mica turmentat, una mena d'enfant terrible que no entenia el món. Després vam anar a Peter Pan (Halley Records, 2023), on parlava dels amics, de les rutines i de la por d'entrar a la trentena. Aquest nou disc, en canvi, és un jo molt més madur i vitalista. I tot i que el títol sembla negatiu, el que et diu és que sí, que l’amor val la pena.
 
En tota aquesta evolució, quin paper ha jugat l'amor?
He arribat a la reflexió que l'amor s'ha de cuidar, perquè si no, es pot convertir en odi, que és l'altra gran força que mou el món. En aquest disc he volgut parlar de les maneres que tenim de mostrar amor, ja sigui cap a les persones, cap a projectes, cap a un mateix, cap al temps... L’amor és el motor per viure. El que em mou a seguir fent música és l'amor a l'art. Si només busqués diners o fama, ja hauria plegat.
 
A la imatge del disc et veiem vestit de trobador medieval. És una picada d'ullet a una idea d'amor passada de moda?
Sempre he estat una persona molt sensible i enamoradissa, però durant anys vaig viure l'amor d'una manera gairebé malaltissa. Avui dia estem tan sobreinformats que l'amor sembla un Pokémon que es fa mal a si mateix. Anem amb tants prejudicis a les cites que no ens deixem sorprendre. Els últims dos anys he tingut la sort de trobar una persona amb qui tot ha estat senzill i fàcil. Al principi em ratllava perquè no hi havia patiment, i jo estava acostumat a creure que l'amor havia de ser una animalada poètica i romàntica. He après que l'amor és, simplement, estar a gust i deixar-se anar.
 

Possiblement és el disc amb el so més contundent i eclèctic. Com ha estat el procés de producció?
L'àlbum comença amb pop, se'n va cap a ritmes llatins i acaba amb electrònica. No em considero prou músic per tenir un so rígid, el meu so és la meva veu i el meu missatge. Barrejant registres sense por, com fan Figa Flawas, que poden fer una rumba o un merengue i segueixen sent ells mateixos. També és la primera vegada que he pres molta iniciativa sonora. He jugat amb biblioteques de sons per preproduir els temes i després el Pep Saula hi ha posat la seva màgia. Per exemple, a "Addicte a la serotonina" teníem un loop de piano molt trencat i jo li vaig demanar uns bombos a l'estil de Charli XCX i surt una cançó que a nivell sonor és una 'fumada'.
 
Quines referències has pres com a punt de partida?
A "Fes que passi" em vaig inspirar en el baix de "Forever Young" de Yung Lean, mentre que "Gremlin" beu d'"Altagama" de Rusowsky. La col·laboració amb Selva Nua té un punt de Teo Lucadamo i, a partir d'una cançó de Peso Pluma, ens vam atrevir amb el corrido "Tornar enrere". Hem passat de ritmes llatins a sons més propers a La Élite o l'electrònica. El disc és el reflex del que he anat escoltant i de les meves obsessions dels últims dos anys.
 

A "Famós català" fas una caricatura de la vida d'artista. T’has sentit una peça més d’aquest sistema?
Més que al star system, és una crítica a la indústria musical. Som monedes de canvi. Hi ha grups que sonen molt durant cinc anys, els cremen fent gires interminables per tots els pobles fins que la gent se'n cansa, i després desapareixen. Hi ha un sotabosc de músics que han de tenir segones feines per sobreviure a la inflació. La gent es pensa que som la Hannah Montana, però la realitat és que molts referents de l'escena tenen vides absolutament normals i ajustades. A la cançó me'n foto una mica d'aquesta aparença de l'èxit, de quan et conviden a festivals i l'endemà has d'anar a fitxar a la teva feina de vuit hores.

També parles del 'Catalan Dream' i de la figura del lleidatà que arriba a Barcelona. Encara et sents en aquesta lluita?
Sí, a "Cowboy de mitjanit" faig aquest pont. Quan vens de comarques i vas a Barcelona amb voluntat artística, hi ha una pressió externa per "triomfar". Però, què és triomfar? Jo he fet tres discos dels quals estic orgullós i he conegut gent espectacular. Per a mi, això ja és un èxit. Barcelona és una de les ciutats amb més tacte artístic del món. Aquí s'aprenen moltes coses, si ets capaç de traslladar aquests inputs a les petites ciutats, pots arribar a generar una diversitat força necessària al territori.


Totes les col·laboracions del disc (Sexenni, Selva Nua, D. Mos, Marc Vi i Abril) són de Ponent. Ha estat una tria premeditada?
Va començar per atzar i ha acabat sent una reivindicació del territori. Volia treballar amb gent que m’interessa i que tingués ganes reals d'estar al disc. M’agrada veure la Joana, de Selva Nua, en un registre diferent, o al D. Mos cantant en lloc de rapejar dur. A Lleida s'està fent el millor pop de Catalunya ara mateix, amb lletres cuidades i madures. Durant molt de temps ens han faltat pares a la indústria, però ara hem demostrat que més enllà de la Panadella hi ha una escena brillant que no té res a envejar.