Mario Pons és músic, cantant i cineasta. Entre els documentals que ha dirigit hi ha La Batalla de la memòria (2009), La filla del farer (2014), El periple, la vella llum d’Europa (2018), i Renàixer (2025). Amb Los Sirgadors ha publicat el disc La terra ensomniada (Temps Record, 2014) i ha signat la majoria de les cançons de les bandes sonores de les seves pel·lícules. Dotze anys després del seu primer disc apareix Sol (Segula Records), amb dotze cançons que testimonien la seva mirada al món. Coincidint amb la sortida del disc, estrenem el clip de la cançó "Reguem l'hortet".


Los Sirgadors es caracteritzen per una mescla d’estils musicals (blues, folk, pop, rock…) amb una temàtica aparentment ultralocal.
Sí, és un aiguabarreig. Natros sempre hem estat influenciats, no només de la música folk de les Terres de l'Ebre, sinó de tota la música moderna provinent del Mississipi. Aquesta vegada rebem la influència del flamenc rock i del rock francès. Per exemple, a “Lo bou” hi ha la influència del Francis Cabrel, amb una temàtica molt local. Estem globalitzant el nostre punt de vista sobre les festes i la cultura popular, però no només a les Terres de l'Ebre, sinó també a la Camarga, per exemple. També rebem influència del grunge de Seattle, fins i tot, i a “Estel cremant”, hi ha una bateria amb un ritme de reggaeton, encara que està molt camuflat. "Entre mosquits i tabancs", que cantava la meva tieta els anys 60 al Delta, l’hem passat pel filtre de Dylan. I també hi ha influències de Neil Young.



Un dels ingredients bàsics és la memòria. Ara parlaves d’ “Estel cremant”, per exemple.
El tema de la memòria és transversal. Parlem de la situació actual a la Mediterrània a “Mare Nostrum”, que a més és la banda sonora d'una de les meves pel·lícules. Incidim en la necessitat al·legòrica d'encendre la llum d'Europa, de treure les tanques i d’acollir refugiats. Perquè natros també vam ser exiliats. És una història que sabem tots, ja no caldria repetir-la tantes vegades. Hauríem d'estar més que sensibilitzats amb les conseqüències dels genocidis com els de Palestina. Sembla que estiguem alienats, amb una insensibilitat que fa que veiem els refugiats de guerra com a criminals. Però són famílies com les nostres, que van haver d’anar-se’n a França i també hi van ser maltractats als camps de concentració. Tota esta herència maleïda que tenim del franquisme sociològic està impregnada al disc.

El far de Buda i la seva desaparició, del qual parleu a "Estel cremant", per exemple, també és un símbol del vostre compromís.
Jo com a autor i Los Sirgadors estem impregnats d'un sentiment salvatge de supervivència. Sabem que estem desapareixent i ho estem vivint dia a dia en cada un dels temporals. No només per temporals de mar i de llevant que s’emporten el Delta de l’Ebre, també pels temporals socioeconòmics i polítics. Estem veient no només un delta desapareixent, sinó un estat desapareixent, desdibuixant-se, perdent els drets socials. Els treballadors de la cultura gairebé ja no existim. Tenim un sentiment de supervivència i el traslladem cap a la part lluminosa del goig de la vida. No estem deprimits, però volem sortir d'esta merda.


A “Lo bou”, que abans citaves, us posicioneu clarament en contra de les festes amb bous. Normalment, a les Terres de l'Ebre els megàfons els tenen els altres…
Perquè estan ultrafinançats. Los Sirgadors no estem a favor de la tortura animal i, a més, ens sentim com el bou. Portem l'esquena plena de punxades i moltes vegades ens han volgut embolar com a artistes. Hi ha molt de silenci sobre aquest tema, perquè realment fa por. I “Lo bou” no parla només d'un bou, parla de Vox, de l’ultradreta, dels botxins… Diu 'torturadors em feu sofrir, però no em feu temor'. I ja sabem que aquest posicionament tindrà conseqüències i que el nostre projecte no caminarà aquí baix.

Però no esteu sols.
No. Hi ha tota una sèrie de grups que estan en el substrat de l'underground ebrenc i que estan traient el cap, com Rampaire, com Roig… Anava a dir Pepet i Marieta, però ell ja està de tornada. Són bandes que no han acabat d'explosionar precisament pel lobby de festa major taurí. Tot el que és diferent al tradicionalisme és vist com una amenaça.

Dius que el disc està fet entre el Delta, Barcelona i l'Empordà. Hi ha una cançó que es diu “Tramuntana i vent de dalt”. Notes gaires connexions entre l’Ebre i l’Empordà?
Jo tinc un gran amor a l'Empordà, on tinc una sèrie de traumes que he pogut superar, en part gràcies a la pel·lícula Renàixer. “Tramuntana i vent de dalt” ajunta una història d'amor entre el Montgrí i el Montsià, entre el Baix Empordà i el Baix Ebre. Són dos territoris tan allunyats i que potser no s'emmirallen l'un a l'altre, però que són molt similars, amb un nexe comú que és un riu, el Ter a l’Empordà i l'Ebre aquí. A “Tramuntana i vent de dalt” també reivindico el rock català dels 90 i el mètal català, i faig un homenatge a Llach.


A cada cançó expliques una història.
Sí. De fet, d'alguna manera totes les cançons són petites pel·lícules. Són curtmetratges musicals. Són un crit a la joventut a agafar el seu destí i no deixar-se torturar com a bous; aixecar-se i no viure mai més agenollats; apuntar i disparar sempre amb la paraula.