La Xisca Garau ‘Xisk’ més guerrera i clara es presenta amb Dolenties (Delirics, 2026), un treball contundent i personal vestit de tecno però sense deixar de banda la faceta urbana de la seva música. El segon llarga durada de la cantant marratxinera sona més dur i madur quant a temàtiques vitals, i d’aquesta manera les dolenties d’una trapella fent música s’han convertit en un gran disc.



A diferència del primer disc, a 'Dolenties' hi ha més electrònica. Com ha arribat el teu nou vessant en la composició?
Venia de fer música com a teràpia; era una part acceptada del meu dia a dia del que se suposava que havia de ser fer música. Tot i això, després d’un temps he patit un desencant que flipes amb una indústria musical que te demana més ser influencer que no compositora. Amb el segon disc he volgut rompre amb tot plegat, i d’aquí ve també el concepte de rerefons de dolenties.

Hi ha cap dolenteria primera que marqui aquest camí?
Sí, hi va haver una primera cançó que em va començar a fer girar cap al nou so que he trobat al disc, “1Lokura”, un híbrid entre la part més pop que tenia abans i la més electrònica actual. De fet, no havia de ser per a jo, sinó que la vaig crear per a la meva exparella com a regal. Al final, però, aquella història es va acabar i vaig voler revisar el tema per incloure’l al meu nou projecte.


Reivindicació pròpia, feminisme, sororitat, rebel·lia, sensualitat i amor. T’has despullat molt més en aquest disc?
Sí, però en l’aspecte emocional crec que fins i tot m’he reprimit una mica idò. En aquest disc, he fet feina per mostrar-me a través dels missatges i la ideologia, sobre com veig el meu voltant.

Tot condensat en històries de dos minuts, i busques...
En realitat he creat un personatge, un alter ego amb el qual he construït una mena de cuirassa des d’on poder contar i cantar coses amb intensitat. Tot i que no deix per res de ser na Xisca Garau, he de reconèixer que mantenir l’energia que requerien les noves cançons m’ha estat complicat.


I amb aquesta energia i claredat –una mica punk, per cert–, quan de temps has tardat a fer les nou cançons del disc?
Hi ha hagut algunes cançons que han sorgit molt ràpides i altres que he anat guardant fins a trobar-los el punt. Són temes curts i directes –potser sí, un pèl punk–, però els tempos estan influenciats per la música que escolto i les tendències actuals que, sense ser-ne conscient, acaben fent-nos anar molt de pressa en tot. A més, el fet de produir-me el disc jo mateixa, aquest cop sense l’acompanyament de Jaume Gelabert, m’ha fet anar més al gra en tot el procés.

La popularitat del pop electrònic i les músiques urbanes en què et mous deixa poc marge per respirar. Notes la pressió per anar al ritme de tot?
La pressió l’he arribada a fregar, però no m’he volgut tirar mai a la voràgine, he mirat d’anar al meu ritme. De fet, si hagués d’entrar en aquest joc de la indústria crec que al final deixaria de fer música, cosa que no vull per res.



Vas engegar el teu projecte en un garatge de Pòrtol, el 2021. Te mires al mirall d’aquella Xisk a l’hora de crear els nous temes?
Just me va passar que vaig canviar la ubicació de l’estudi, el vaig passar a un altre lloc, el vaig redecorar al meu gust... I me va passar que el primer dia que l’estrenava vaig posar-me a escoltar el primer disc. M’agrada mirar enrere i saber d’on venc i veure com encara connect amb aquelles cançons, tot i que ja no sigui igual que aquella Xisk tan melancòlica i introspectiva que era al principi. A vegades m’he de llevar aquesta idea de sobre per mirar de tirar endavant.

Contràriament al que veim sovint en el teu entorn, aquest és un disc sense col·laboracions. Per què?
Al començament vaig provar de col·laborar amb altres músics però vaig arribar a la conclusió que no era necessari entrar en aquest joc. És molt xulo treballar amb altres companys de l’escena musical, però darrerament és tan habitual que al final vaig decidir tirar endavant sense aquestes aportacions externes.



L’escena mallorquina electrònica i urbana té un cercle que s’ha anat ampliant amb Fades, Maria Hein i Plan ET com a referents. Com veus ara mateix el panorama?
En realitat hi ha molts més artistes d’aquesta escena que els que el gran públic coneix. No és que sigui una escena enorme, però me sap greu veure que hi ha gent molt interessant dins aquest cercle que no té prou canals per mostrar el que fa, i que es manté en l’underground perquè hi vol ser. De fet, me fa sentir a gust que alguns artistes no cerquin el reconeixement sinó que vulguin que sigui el reconeixement el que els arribi... si és que ha d’arribar.

T’hem escoltat homenatjar Britney Spears en alguns concerts. Quins altres referents et marquen actualment el camí sonor?
La cantant nord-americana Britney Spears és un dels motius pels quals vaig començar a fer música, però he de reconèixer que amb el darrer disc l’he abandonada una mica, obligada per la nova sonoritat que ha pres el meu projecte. Per a les creacions de Dolenties he agafat diverses idees de molts discjòqueis que m’agraden. He escoltat moltes sessions a Soundcloud, en les quals he trobat inspiració en projectes anònims que construeixen sons partint de revisions d’altres DJs, o bé de bits molt concrets creats per ells mateixos. Aquesta ha estat la meva principal font d’inspiració, a part de la vida mateixa.