L’actuació a Cap Roig va formar part de la gira A solas conmigo, on s’acompanya d’un sextet de músic entre els quals s’inclou als teclats el seu fill, David San José. Amb 79 anys, l’asturià encara conserva el singular timbre de veu que el fa perfectament reconeixible, però amb un rang més limitat i que compromet en excés l’afinació. Al llarg de dues hores i quart, Víctor Manuel va repassar de dalt a baix prop de sis dècades de repertori, sense deixar al camerino cap de les cançons més populars de la seva trajectòria. Va cantar algunes de les primeres cançons que va escriure el 1967, quan només tenia vint anys, i que van motivar-lo a perseverar en el món de la música. Algunes va enregistrar-les al Casino del Poble Nou de Barcelona i van ser publicades com a senzills per Belter: “La romería”, “El abuelo Vítor” o “La planta 14”, la cançó que narra les conseqüències d'un accident on van perdre la vida tres miners i que l’octubre de 2024 va interpretar juntament amb Joan Dausà al concert que el santfeliuenc va oferir al Palacio de Vistalegre de Madrid.
El d'ahir va ser un directe farcit de cançons de resistència (“Déjame por Dios que coja aire”, “Cruzar los brazos”), de desamor (“¿Quién puso más?”) i de compromís social, com és el cas de “Como los monos de Gibraltar” —sobre la transexualitat— o l’emotiva “La madre”, sobre la història d’una mare disposada a matar el seu propi fill davant la impossibilitat de treure’l del pou de l’heroïna. Amb un tractament musical farcit de colors i sonors més propers a la dècada dels vuitanta, el concert va patir d’un excés de nostàlgia per a un repertori que manté una vigència certament irregular. Això sí, va actualitzar “La danza del cuélebre”, un clàssic de 1978 sobre una criatura mitològica que pren diferents formes i que va convertir en un al·legat contra l’extrema dreta. Així, va introduir versos dedicats a Trump —‘puedo hacer que esta Europa me chupe los huevos’—, VOX —‘Si yo fuera homosexual, ¿quién mejor que Abascal?’— i fins i tot Aliança Catalana —‘Si me vuelvo a enamorar, Sílvia Orriols no está mal’—. Clavat gairebé durant tot l'actuació al bell mig de l’escenari, Víctor Manuel no va arribar a omplir l’aforament dels Jardins de Cap Roig —a tot estirar, mitja entrada—, en un concert que va transportat l’audiència a un altre temps i, per a alguns, fins i tot a un altre país.
Víctor Manuel al Festival de Cap Roig (10.07.2026). Foto: José Irún
El cantautor va dedicar tot un bloc a la seva companya, Ana Belén, amb cançons com “Ay amor”, “Gracias por todo” i “Nada sabe tan dulce somo su boca”. Una relació que, va recordar, es va iniciar durant el rodatge de la pel·lícula Morbo (Gonzalo Suárez, 1972) a Sant Feliu de Guíxols, a pocs kilòmetres de Calella.
La recta final, va començar amb la coheniana “Solo canto por cantar” interpretada a duet amb el seu fill, sobre l’eterna relació entre l’amor i la mort, i va seguir amb “Canción pequeña” i la inevitable “Solo pienso en ti”, un tema que l’asturià va escriure arran d’un article sobre una parella —Mari Luz i Antonio— que van ser protagonistes del primer matrimoni de persones amb síndrome de Down. Número u als 40 Principales l’any 1978… ha plogut força.
El recital va acabar amb la musicació del poema de Pedro Garfias “Asturias”, convertit amb el temps en un autèntic himne alternatiu de la comunitat, i amb “Esto no es una canción”, una crítica a l’ús del concepte “pàtria” com a argument per a l’ús de la violència.
El Festival de Cap Roig continua avui mateix amb el concert d’Anastasia, abans de rebre les visites de Rick Astley, Diana Krall, Miki Núñez, Lax’n’Busto, Mika, 31 FAM, Luz Casal i Miguel Ríos, entre d’altres.
