El cantautor de la Vila de Gràcia Arnau Folch va debutar en solitari el 2024 amb el disc Descobrir (autoeditat), i l'any passat va presentar el segon, Recors (La catenària, 2025). Per no perdre el costum, enguany també n'ha publicat un, aquesta vegada en forma d'EP: Un cop més (Crea Music, 2026). Conversem amb ell d'aquest nou disc, que avui presenta a la sala La Nau de Barcelona en un concert doble amb En Rick.



Presentes 'Un cop més', un EP inspirat en els alts i baixos d’una relació, tot i que la gran majoria de temes parlen més aviat de desamor o desil·lusió, no?
És un viatge. La primera cançó fa referència als inicis d’una relació, se sent com un descobriment ple d’energia i de passió. Després arriba la rutina, els alts i baixos d’una relació, de passar d’estar eufòric a estar a terra. A la meitat l’EP, “Invisible” recull aquesta idea de sentir-se invisible dins una relació, de no entendre a l’altra persona i que aquesta tampoc t’entengui a tu. Llavors toca explicar com ja no és com era abans i com aquella persona ja no t'estima igual, i això ho represento en forma de mentides. Perquè la mentida et posa davant el conflicte, no el pots evitar, i enfrontant-hi, pots sobreposar-t’hi. Finalment, toca aixecar-se i tornar a començar, un cop més. Cada tema l'hem acompanyat d'un videoclip que narra una part d'aquesta història, com si fos la pel·lícula del disc.
 
“Un cop més” és el títol de l'àlbum i també de la cançó que el tanca. Volies representar aquesta idea del renaixement ja amb el títol del disc?
L'expressió “Un cop més” ve donada per dos conceptes. Per una banda, la de tornar a caure un cop més amb la mateixa pedra, de no aprendre dels errors i no acabar de trobar la persona ideal. Per l’altra, aixecar-se un cop més després d’un entrebanc, saber tirar endavant. 
 
En comptes d'explicar tota aquesta història de manera narrativa i literal, ho fas a través de metàfores. És la teva manera de compondre?
En general, faig les dues tipologies de cançons, però sí que en aquest cas vaig començar a fer el disc des d’una metàfora, amb “La nòria”. La idea d’aquesta cançó, que parla d'una relació tòxica, no ve per una parella, sinó per la feina. La vaig fer l’any passat quan vaig tornar a treballar després de l’estiu, abans de tenir al cap res d’un EP. Com que aquesta relació amb la feina la vaig voler representar metafòricament com si fos una roda de fira, tot el disc va sorgir així, seguint aquesta idea més conceptual. I em va agradar que, tot i que la cançó per mi no parli d'amor romàntic, posada enmig de l'EP, la gent la pot entendre així.


A “La nòria” trobem l'única col·laboració del disc, amb En Rick. Com es dona?
Jo el coneixia feia molts anys, perquè havia cantat a la coral amb la meva germana, i fa poc ens vam retrobar. Ell em va dir que estava produint coses, i a mi em faltava algú per a “La nòria”, així que li vaig proposar de fer-lo junts. Com que el tema té parts en què les veus s'encavalquen, li vaig dir de no només fer la producció, sinó també cantar-lo amb mi.
 
El tema d’obertura és “El pare d’en Fiu”, una adaptació d’una composició teva de petit. Per què fer-ne una nova versió?
Tot sorgeix d’un vídeo que teníem el meu germà i jo de petits, quan ell tenia dos anys i jo quatre. Érem al carrer, fent obres de teatre, i jo em vaig inventar la melodia i lletra que hi ha a la tornada, i també alguna altra estrofa que també he aprofitat. Fa poc, la meva mare va trobar aquests vídeos, i me’ls va posar, i em vaig adonar que segurament era el primer que havia compost mai, i va ser sense saber què feia. Quan treballava en aquest disc, vaig pensar que realment l’inici d’una relació és una mica com la infància, així que vaig decidir reaprofitar-ho i homenatjar al meu jo de quatre anys.


Tot i que aquest tema recordi la infància, tot el disc té un aire melancòlic, com vivint en el passat. És buscat?
Quan no faig rumbes, les cançons tendeixen a sortir-me més melancòliques, no sé per què. Per això m’agrada contraposar-les i incloure ambdós estils de cançons, així queden parts més divertides i d’altres més introspectives. Al final, quan faig cançons parlo de la infància, amors o relacions del passat, llavors inevitablement estan totes tacades de nostàlgia i emocions.
 
Al disc predomina el pop d’autor, però com dius, també s’hi barregen altres estils com la rumba. Cada tema té un estil que li escau?
Totalment, i en aquest disc encara més. Com que volia explicar una història, necessitava que les emocions i els sentiments s’entenguessin perfectament, i vaig anar buscant quin estil podia acompanyar millor a cada cançó per fer això possible. “El pare d’en Fiu” és un pop més fàcil, amb constants referències a clàssics d’aquest gènere com “Yo quiero bailar” o La Oreja de Van Gogh. “La nòria” repeteix en bucle la tornada, un detall més del reggaeton, per aquesta idea de la repetició i les voltes. “Invisible” és un pop-rock més intens, i “La mentida” és una rumbeta, amb el ventilador també, per tornar a les arrels. Tot molt buscat. 
 
Com els estils, cada cançó també té un productor diferent. Per què fer-ho així?
Tenia clar que volia treballar amb molta gent. De fet, amb gairebé cada cançó ja tenia un productor al cap amb qui podria treballar molt bé per fer-la. Fer “El pare d’en Fiu” amb en Rodrigo Chaves, “Un cop més” amb Quim Simó 'King Siva' o “Invisible” amb en David Garcia, el meu professor de guitarra, eren coses que tenia molt clares. Però també em va aparèixer de cop En Rick per fer “La nòria” i va anar genial, i vaig tenir la sort de treballar “La mentida” amb Vic Miralles, a qui conec de fa temps i em feia il·lusió col·laborar. Al final, igual que amb els estils, si cada tema ha de transmetre una cosa diferent, tenia sentit buscar un productor per cada un.