_(1).jpg)
Ara fa un parell de mesos ja que vas publicar ‘Sucre’. Com n’ha estat la rebuda?
Ha sigut immillorable. Crec que, dins de la vida del projecte, estic en el millor moment. Sento que hem fet un disc que suma a tot el que està passant musicalment a Catalunya. I els programadors hi han respost, i tenim molts concerts, que crec que és on ens desenvolupem millor. Tinc la sort d’estar acompanyat de bons músics i portar-los dalt de l’escenari és un privilegi per mi i una oportunitat per celebrar tots junts. I les opinions de la gent i la crítica han estat molt positives... Llavors, no puc demanar més.
Sents que, alhora de fer aquest disc, hi havia una voluntat de sortir dels teus propis llocs comuns i explorar nous territoris?
Crec que tot procés creatiu, de forma natural, ha de buscar la seva pròpia essència. No m’he d’esforçar gaire per fer una cosa que senti que està viva, perquè, tot i tenir els meus referents, intento no copiar-los i que el que faig sigui una cosa que surt de dins. A vegades això també implica molt de risc, i que potser no hi hagi molt hit, però n'acabo guadint molt més del procés. Estic content perquè crec que ha quedat una cosa que per mi és especial i continua mantenint l’essència que tenia al primer disc i del projecte.
Com heu treballat aquest so —un pop poc pop, amb un ‘groove’ neosoul, però amb coses de la ‘chanson’ o el pop metafísic— amb Emili Bosch i Jordi Mora?
Això de les etiquetes, realment, és un mal de cap cada vegada que he de presentar un tema i definir-ne l’estil, perquè faig pop, però una cançó meva en una playlist de pop mainstream potser no té massa sentit... La paraula “pop” s’ha menjat totes les petites granularitats que hi ha a la música. La meva no deixa de ser música pop, però sense els límits de tenir una estructura fixada o uns instruments que marquin el ritme tota l’estona...
De fet, s'intueix una intenció deliberada de jugar amb les estructures de la cançó en el disc.
Sí, això és una lluita amb els productors. Sempre arriba un moment que em diuen: “a veure, què vols? Fer el pròxim hit de Bonpreu o un tema que agradi als altres músics?”. És l'etern dilema, i intentem trobar un punt mig. Per això sí que hi ha la voluntat que el procés de cada disc sigui diferent. En aquest cas, he cantat una mica diferent de com ho feia fins ara, amb més falsets, i també hi ha menys guitarres. També he intentat no fer balades, perquè si em despisto, acabo fent un disc en què la meitat ho són. Per això vaig procurar que la majoria de temes tinguessin un tempo bastant alt. Dalt de l’escenari també ho fa més divertit de defensar.
Ho dius pensant en tu mateix i la banda més que en el públic?
No pensar en el públic és impossible, perquè sinó em tancaria en una cova i no voldria saber res del món. Quan busques una forma de transcriure els teus pensaments, penses en qui ho rebrà, i inevitablement jo penso tant en el públic com en els músics que m'acompanyen a l’escenari. És el joc de buscar fins a on puc estirar el fet de fer pop, però tot i així gaudir d’un procés que m’alimenti i que sigui tant divertit de compondre com de tocar.
Fins ara, els teus treballs han dut noms en francès i català: 'Sous la glace / Sota el gel' i 'Volaille / Aviram' (Kzoo Music, 2024 i 2025). Part del motiu de titular ‘Sucre’ aquest nou disc és perquè funciona tant en català com en francès?
La idea neix del fet que en aquest disc vaig més directe: hi ha uns tempos, unes melodies, etc. que potser són més evidents... I sí, volia buscar una paraula que funcionés en els dos idiomes, perquè no n’hi ha tantes, i la intenció és fer concerts a França també. Bé, de moment no en tinc, però en tinc moltes ganes. Però obrir mercat allà és duríssim. Aleshores, Sucre ve de tenir una idea fixa i directa, i també per estalviar-me la traducció.
El disc tracta descobriments de l’adolescència i pubertat. De quina manera?
Com que és un projecte personal, fins ara el que he fet és intentar entendre què em porta a fer música i a cantar en català i en francès. En el primer disc anava més cap a les arrels, i en aquest a un moment de la meva vida que havia visitat poc des d’un punt de vista compositiu, que és l’adolescència i la pubertat. I realment crec que podria fer quatre discos ja només sobre la frustració que poden produir les primeres barreres socials que trobes a la vida i veus que no encaixes, etc.
I en quin aspecte se centra, doncs, ‘Sucre’?
En aquest cas, em vaig centrare en el moment en què jo estudiava a l’escola cristiana Cor de Maria la Bisbal. Vaig intentar imaginar-me a mi mateix envoltat de tota aquesta simbologia tan potent, perquè fins i tot fèiem gimnàs dins de l’església, amb un crist sobre el cap sense saber ben bé ni què significa. I en el disc intento fer aquest salt una mica filosòfic i veure com tots els símbols, religiosos o capitalistes, que ara fan que al món hi hagi tants conflictes com creences, ja eren allà però jo no els veia. Per a mi era una espècie de joc. I hi torno i intento copsar tots aquests petits moments que em van definir com a persona sense que potser jo ni me n’adonés. Per exemple, “Parapents” va d’això, tot i que crec que ningú ho ha entès. Tracta sobre escapar d’una estructura religiosa imposada i buscar la pròpia espiritualitat. Llavors, surto del sagrament i volo amb el meu propi parapent, no necessito que ningú m’imposi res, puc trobar l’espiritualitat des d’un altre camí.
De fet, tot el disc respira aquest anhel de llibertat.
Me n’alegro, perquè per mi és així [RIU]. Es veu tant a “Parapents”, com a “No toquem de peus a terra” o “À l’abordage”, que parla d’uns nens que viuen al bosc i envaeixen la ciutat, i s’ho carreguen tot cremant bitllets i follant-hi a sobre. De fet, vaig plantejar fer un videoclip d’animació d’aquest tema...
Aquest desig de llibertat surt d'un ‘jo’ adolescent o de l’Enric actual?
Jo crec que tots tenim aquest desig de llibertat, perquè si no estaríem morts per dins. Sempre pensem que hi ha coses que ens arrosseguen i de les quals ens podríem deslliurar. Tot i que en aquell moment potser hi havia una llibertat cruel, en què no era conscient de l’impacte que pot tenir la meva presència o el que faig. A “No toquem de peus a terra” sempre imagino uns nens que escapen de la policia, i la idea de poder volar per sobre les lleis i tot el que els imposen. O també imaginava un nen que camina pel bosc i juga i aixafa insectes sense voler... Però al final forma part de l’experimentació i d’aquesta llibertat una mica crua, distorsionada, que és diferent a la que sentiria o voldria avui. És un descobriment del món realment tant a través de la felicitat com de la violència.
Tant a “Parapents” com a “No toquem de peus a terra” o “Éveillement” aquesta llibertat està simbolitzada amb imatges del cel, el fet de volar, etc.
És molt típic representar-ho així, però realment a mi el cel sempre m’ha donat molt reconfort. El cel i el mar, quan no hi ha horitzó... Crec que és de les sensacions més maques que un pot tenir, sobretot si estàs en un moment en què necessites respirar.
“Éveillement”, però, és una mica diferent.
A “Éveillement” m’imaginava la transformació del meu cos. A vegades em sento estúpid explicant-lo, perquè segurament les dones heu patit una transformació molt més agressiva, però sí que recordo ser al lit a la nit suant, pensant que m’havia crescut un pectoral i l’altre no, com si fos una espècie de mutació d’insecte. I per això aquí faig una analpogia amb els cucs que es transformen en papallones, que representen l’allibertament del propi cos. El tema parla del despertar de la pubertat.
La portada del disc surt d’aquesta cançó?
Sí. En un principi havia de ser el tema que havia d’obrir el disc. Però vaig pensar que si obria el disc així perdria gent pel camí... Però al revés, potser hi ha gent que arriba fins al final del disc i accepta millor un tema raret.
Per què aquesta imatge tant kafkiana d’un insecte per descriure el propi creixement?
La imatge dels insectes m’ha acompanyat bastant des de sempre per representar aquesta llibertat pura. Són animals que no ens fan tendresa perquè tenen aquesta cosa viscosa, però jo arribo a empatitzar amb ells, igual que he empatitzat amb els porcs en temes anteriors. Penso que hi ha una cosa bonica dins de la seva pròpia existència minimalista i fastigoseta, perquè hi ha una llibertat allà. Hi ha una cosa molt kafkiana en la idea que som insectes que anem cap a un futur on ens esclataran a tots. I m’agradava també aquestra contraposició amb la paraula Sucre del títol, perquè no és un sucre amable ni de refugi nostàlgic, sinó que hi ha uns insectes que van cap a aquest sucre, que potser no és tan dolç com semblava, i on moren tots.
Això connecta també amb la cançó “Verí”, on de fet, s’ennegreix una altra imatge recurrent en el disc: la boca dels amants de “Nid d’oiseau”, que és ensucrada a “Empire” i plena d’un verí autoingerit a “Verí”.
Amb la boca descobrim el món i també ens el pot fer tastar d’una manera més amarga. Hi ha moltes maneres en què la boca pot representar una amença, a través de la paraula o del gust, però també pot representar l’enamorament i els petons. I em servia també perquè fos un dels sentits que em guiés a través de les lletres del dsic. I sobretot amb la idea d’aquesta experiència primigència de la vida on tot és molt tàctil, i de la qual tinc molts records a través de gustos o d’olors. Hi ha aquesta cosa visceral, que passa a través de l’experiència del priopi cos i no tant del ranomanet.
En el disc també hi encabeixes el descobriment de l’amor i el desig, amb temes com “Nid d’oiseau”, per exemple.
Sí, tot i que en aquest disc volia parlar poc d’amor, perquè és molt guai escriure sobre l’amor, però volia esquivar-lo i fixar-me més en la fascinació o l’obessió infantil. Aquesta admiració que encara no has arribat a saber descriure bé, però que no passa per un enamorament o un amor més ampli i avassallador.
Ara que has fet tot aquest treball sobre una etapa tan convulsa com l’adolescència, en treus alguna conclusió?
Realment és un moment de conflicte màxim, que m’ajuda també a entendre moltes coses. Ha reforçat la meva idea que hi ha un nen que no hem de deixar morir mai. I hi ha d’haver, sobretot, una recerca constant per entrendre’l millor i ser més empàtic, perquè potser hi ha coses que no han quedat tancades... I és guai deixar viure el nen interior, sobretot el nen amable, perquè tots hem tingut moments cruels en la nostra infància... Fer aquest treball m'ha remogut fins i tot a nivell corporal. Per exemple, havia deixat de menjar sucre, i ara estic tornant a prendre bastanta xocoalta i refrescos... És una cosa dolenta que m’emporto del procés [RIU]. Mimetitzar-te amb aquest pesonatge que estàs intentant recordar produeix que a la teva vida rebis uns canvis... Perquè és quasi com si parlessis amb tu del passat.
Parlem de les col·laboracions: la primera que apareix és a “Parapents”, que l’has coescrit amb el videògraf Albert Lloreta.
Amb en Lloreta som amics i hem compartit idees des de fa bastant temps. Com que escriu molt bé, vaig pensar que seria divertidíssim col·laborar amb ell en aquest tema. Per mi les col·laboracions sempre són una oportunitat de portar el projecte a noves dimensions i, sobretot, d'alimentar la meva part més personal; no des d'un punt de vista social o de contactes, sinó de realment compartir idees i fer que el procés vagi agafant complexitat, perquè una de les coses que busco amb Lecocq és que hi hagi diferents capes, i això també passa per col·laborar amb altres persones.
També hi sentim les veus de tres artistes: Phoac (“Treu-me”), Moorea (“Nid d’oiseau”) i Roger Mas (“Amazona”). Com han acabat participant en el disc?
Phoac és també un molt bon amic a qui admiro i tenia ganes que participés en el disc. Sempre he imaginat que havia tingut una adolescència molt complicada, llavors tenia sentit que cantés amb mi aquest tema i demanar els dos ajuda a les nostres mares... [RIU]. Amb Moorea va ser una estratègia instrumental. Volia una sonoritat d’una veu femenina per aquesta cançó, perquè la lletra està escrita de forma epistolar, i semblen dues veus que es van responent. I aquesta noia la vaig trobar investigant cartells i cartells de concerts a França... I sort que hi ha gent com ella en el món que s’embolica en un projecte així sense cap garantia de res. Perquè, al final, internet ha fet que tots ens sentim més part del món, però també més alienats, i amb por als altres. Però ella va ser supermaca, i es va gravar a l’estudi de casa i m’ho va enviar... I la idea és que puguem fer un concert junts algun dia.
I amb en Roger Mas, com va ser?
És el cas oposat! [RIU]. És una persona a qui demano que apadrini la meva cançó i m’ajudi a donar-li el sentit que jo no havia estat capaç de donar-li. Ell ja havia mostrat interès cap a la meva música, perquè a través del segell ja havíem tingut contacte, i fins i tot havíem dit d’algun dia fer una cosa junts... I la veritat és que la cançó m’agradava molt menys quan ell no hi era, ha salvat la relació que tinc amb el tema. Ha estat una estratègia purament artística, més que comercial. Abans que ell hi cantés, hi havia més distància entre la música i la lletra, perquè no deixa de ser una lletra dura... I ell ha traçat un pont màgic entre aquesta cosa crepuscular de l’addicció i de la mort, amb la cançó.
Com traslladeu tot això al directe?
És un directe que hem treballat bastant a l'estudi i ara ja el portem suficientment bé com passar-nos-ho teta. La idea és que la gent gaudeixi d'aquest directe com ho fem nosaltres des d'un punt de vista rítmic. És un directe més de deixar-se anar i deixar que els elements et vagin travessant perquè el que intentem és enriquir-ho al màxim sense perdre tampoc la dimensió de que ha de ser una música tocada.
En quin format aneu?
Anem amb la Naima Ventura als teclats; l'Emili Bosch (que és el productor) al baix i també fa algun sintetitzador; l'Aleix Bou, que és el percussionista i també ha de fer algunes coses extra —de fet, tots s'han carregat una mica més de feina! [RIU]—, i el Malcus Codolà a la bateria. Des del primer disc, el percussionista té un paper important dins la banda, però abans era sobretot per enriquir l’escena, i ara realment n’és un element determinat. I crec que també s'agraeix molt en el directe des del punt de vista de l'espectador... Fa ballar.
.jpg)
