Palpar amb la pell, tocar, agafar, amollar. Deixar. Veure, mirar. Acariciar. Notar. Tenir-ho a les mans. La música que es palpa i es comparteix. Deixar un disc a algú, fer una cinta amb una setlist especial, pensant en tot el que li podrà agradar a qui la rep. Donar-li de mà a mà. Col·locar un CD a la platina. Les carpetes estoig plenes de CDs. Triar, guardar, classificar.
 
En aquest article volia escriure sobre el fet de compartir música, perquè fa uns mesos vaig tenir moltes ganes d’escoltar un disc de l’any 2002 del cantautor basc Beñat Achiary en solitari, que sabia que existia però que no havia sentit mai. El vaig trobar a Bandcamp, amb el hàndicap que només se’n podien escoltar dos tracks. I vaig decidir comprar-lo. Me vaig estirar al sofà d’un pis de Barcelona on he passat quatre mesos, auriculars posats, i me’l vaig posar sencer. Bram, viatge, profunditat, salvatgia, presència. Una meravella. I de tant que me va agradar vaig tenir l’impuls de compartir-lo amb un amic. Però no podia compartir-lo perquè només el podia escoltar en streaming a la plataforma. I direu bé, si el vas comprar te’l podies descarregar i enviar-lo a qui volguessis. Sí, però no me l’havia pogut descarregar perquè l’escoltava des del mòbil i el meu mòbil no té prou espai, ai las! Aleshores vaig sentir la impotència de no poder compartir aquell disc que m’acabava de comprar. Al Bandcamp em sortia un “You own this” i me donava la possibilitat d’enviar-lo com a regal. Però com a regal volia dir que havia de tornar a comprar l’àlbum per regalar-lo. I jo no volia fer un regal, només volia deixar-lo a un amic perquè l’escoltés.

Entre els seixanta i els noranta els discos anaven i venien d’unes mans a unes altres, d’una casa a una altra, d’un cotxe a un altre. D’un walkman a un altre. D’una generació a una altra. Després van començar a viatjar, pels sistemes P2P, d’un disc dur a un altre, d’un iPod a un altre. Així i tot encara teníem un arxiu concret, una música concreta que havíem triat escoltar, que havíem escollit com a teló de fons de les nostres vides. Un arxiu del qual teníem cura i que podíem ubicar, fos a una estanteria o dins un disc dur. Una música que no era un mar infinit amb tots els possibles, sinó un llac concret i determinat amb les nostres tries i les suggerències o regals d’amics que havien pensat en nosaltres. Cap algoritme ens havia suggerit avui t’anirà bé escoltar això o si t’ha agradat això també t’agradarà això altre. L’algoritme eren els amics, entrar dins un bar, anar a un concert, la revista de torn. L’algoritme es podia palpar. I l’arxiu es podia compartir.

Avui dia pagam mensualment a plataformes per tenir a l’abast la immensitat de tota la música del món. Ens agrada sentir que ho tenim tot, que ho podem tot, que podem triar tot el que vulguem a qualsevol moment, a un clic de distància. Tot? Hi ha joies que no trobarem mai en aquestes plataformes. Justament l’any passat en Carles Belda me va regalar un pen drive ple de música que difícilment trobaria a les plataformes del nostre dia a dia.

Però aquest text no pretén invocar el passat ni exaltar cap nostàlgia. És evident que aquesta reflexió té òptica de millennial, és el que som. Dins tanta immensitat i dins tant pagar per posseir-ho tot, si deixes de pagar ja no tens res... On queda el compartir? Compartir vídeos, compartir memes, compartir enllaços... ha adquirit un nou camp semàntic: compartir sense trobar-se, sense tocar-se, sense presència. Dins tanta immensitat, simplement cerc boies, punts de referència dins aquesta infinitat, les fites palpables on amarrar-me quan no faig peu.