Les superbandes i els projectes que recuperen en directe grans obres de la història del rock sempre caminen sobre la corda fluixa, perquè sovint corren el perill de no saber complir les grans expectatives que generen. I d'aquesta dinàmica no se n'escapava pas Beat, el projecte ideat per recuperar en directe la gran tríada discogràfica dels vuitanta de King Crimson: Discipline (EG Records, 1981), Beat (EG Records, 1982) i Three of a Perfect Pair (EG Records, 1984). 

La superbanda formada pels exmembres de King Crimson Adrian Belew (veu i guitarra) i Tony Levin (baix), el virtuós Steve Vai (guitarra) i el bateria de Tool Danny Carey –avalada per l'històric líder carmesí Robert Fripp– arribava ahir a Barcelona per oferir el concert inaugural del nou Barts Festival, que omple el buit de programació musical estival del Poble Espanyol. I la seva actuació va deixar clar que quan el talent es posa al servei de la música sempre passen coses úniques i màgiques.
 
No obstant això, en el primer minut de concert Steve Vai va arribar a alarmar-me amb una doble escombrada de pua que em va fer témer el pitjor: que el seu afany pel virtuosisme remés en contra del que demanava la música de King Crimson. La realitat, però, va ser completament diferent. Vai (i també Carey) es van posar sempre al servei de les cançons per donar el millor de si mateixos i fer brillar un repertori exigent i complex. 

El concert va estar dividit en dues parts clarament diferenciades, separades per una pausa de vint minuts i amb canvi d'indumentària inclòs. La primera va estar clarament marcada per la majoria de cançons de Beat. Entre aquestes hi va haver l'anàrquica "Neuròtica", els rifs hipnòtics de "Neal and Jack and Me" –amb un Tony Levin superb al seu chapman stick de deu cordes fent alhora la línia del baix i diferents arpegis–, un dels talls més mainstream de la nit, "Heartbeat", i "Sartori in Tangier", en què per moments Vai va convertir la seva guitarra en un sintetitzador. Per al tram final, van deixar espai per a bona part del repertori de Three of a Perfect Pair, amb temes que rarament tocaven en directe a l'època, com els més accessibles "Model Man" i "Man With an Open Heart", i també instrumentals experimentals com "Industry" o la tercera part de "Lark's Tongues in Aspic".
 
Després de la pausa, el concert es va reprendre de nou amb una cançó del disc Beat, "Waiting Man", en què el rock progressiu i les polirítmies africanes semblava que es donaven la mà fluidament. Però malgrat aquest inici, la segona part no es tenyiria del color blau de la portada de Beat, sinó del vermell de Discipline. El moment més experimental de la nit el va deixar precisament el primer dels temes que van tocar d'aquest disc: la instrumental "The Sheltering Sky".

Després de reaparèixer la veu de Belew amb "Sleepless", marcada per l'ús dels pedals harmonitzadors a les guitarres, va començar el carrusel de temes indispensables de Discipline, que van elevar el concert a una nova dimensió. Primer va sonar "Frame by Frame", i la van seguir l'etèria "Matte Kudasai" i la prog-funk "Elephant Talk". També van tocar "Indiscipline", precedida per "Three of a Perfect Pair" i el seu retorn momentani al disc de 1984. Com a bisos, Beat va permetre's una única llicència, que va ser introduir el tema homònim d'un dels discos dels setanta, Red (Island/Atlantic, 1974). Finalment, el grup va culminar les prop de dues hores de directe amb "Thela Hun Ginjeet".  

El concert va evidenciar una cosa ja sabuda per tots els amants del rock, que els quatre membres de Beat són uns autèntics mestres del seu instrument i que tenen una depuració tècnica fora de tot dubte. Però si a més també es compenetren i comprenen què demana el repertori, només queda entendre la lliçó que ens dona el quartet: que quan les cançons no es posen al servei d'una experiència, sinó que són els músics els que es posen al servei de les cançons, el resultat sempre s'eleva i millora exponencialment.