El tercer àlbum d’Antoni Mulet ‘Amulet’ revisa la proposta cap al nou pop actual sense renegar de l’essència de cançó-folk amb què va engegar el projecte el 2018. Es desastre (Cucavela, 2026) arriba per capgirar el projecte d’un santamarier creador de grans cançons, ara vestides de pop, que manté a la perfecció la bellesa compositiva.



El nou àlbum, 'Es desastre', presenta una evolució sonora i lírica enorme respecte als dos anteriors. És natural o cercada?
Trob que el tercer disc d’un artista és el punt natural d’inflexió d’un projecte, ja que es converteix en el treball on més se pot deixar anar, sobretot a diferència del disc de debut –que és la fórmula inicial d’un artista– i del segon –que representa la confirmació de la fórmula–. Aquesta ha estat la meva evolució fins a Es desastre, que ni tan sols va començar com un àlbum, sinó com un seguit de cançons fetes amb el productor Jaume Gelabert, a Tramuntana Estudis.
 
Sols dir que ets un animal d’estudi… Per què?
Sí, perquè la majoria de les meves cançons han partit pràcticament de zero a l’estudi, tot i que aquesta vegada he començat a compondre des de casa. A més, ho he fet emprant molt manco la guitarra, deixant que els seqüenciadors comandassin per cercar precisament un caràcter diferent per al nou disc.
 
És un caràcter que passa per fer més pop el teu projecte?
Sí, he fet un disc molt pop. Fins ara, el fet d’estar emmarcat dins el folk donava peu a una certa confusió, perquè a les Illes la definició del gènere es pot interpretar de diverses maneres. He fet un esforç conscient per polir la meva música cap al públic que realment gaudeix del meu projecte, i això m’ha fet acostar-me més a la definició de pop d’autor entesa com a sonoritats més propers, de llenguatge més planer i amb unes textures musicals diferents del que feia fins ara.


Incertesa emocional, crítica social... Del desastre en surt la bellesa o la bellesa pot ser un desastre?
Un poc de les dues coses, no? Els desastres, sobretot emocionals, ens fascinen a tots, per això els músics escrivim tant sobre aquests temes. En el meu cas, a l’hora d’escriure cançons, em captiven les coses que no van tan bé. Tot i que després les pugui tractar de manera més festiva, més profunda o més planera.
 
Al disc hi ha Jo Jet i Maria Ribot (“Hasta la vista BBY”), Xisk (“In Paradise”) i PJ Company (“Hippie”). Com van arribar-hi?
Sempre mir de proposar col·laboracions a músics que sé que fan coses que encaixaran bé en les composicions. De fet, tots tres varen escriure les parts que canten als temes on participen i això va ser molt interessant. M’encanta compartir música amb gent que doni visions diferents al que faig, perquè és una manera molt maca d’enriquir cada tema. En el cas de Jo Jet i Maria Ribot, a més, la van gravar poc abans de l’anunci de la seva retirada, així que per jo és molt especial.


Que Els Amics de les Arts vos convidessin a tu i a O-Erra a versionar “Apunto Shakespeare” us ha obert portes a Catalunya?
Sí, és clar! Ens ha obert portes i a més va ser en un moment complicat, ja que acabava d’anunciar que volia fer una aturada indefinida del projecte per reconduir-ho tot. Al final no vaig aturar i ara estic presentant nou disc. Els estic superagraït!
 
Vas estrenar-te amb un Premi Pop-Rock de Palma i un Premi Enderrock Balear. Començar així provoca certa pressió?
Ara ja no, perquè un tercer disc ja lleva una mica de pes, però sí que em va passar amb Petit viking. Les coses anaven bé, i tot d’una ho volia mantenir i millorar. Va generar una expectativa que, si no acabava de complir-se, produïa un cert neguit. Tot s’ha de relativitzar un poc.
 
Les noves cançons poden funcionar igualment en solitari i amb banda. Mantindràs aquestes dues visions en directe?
Sí, tot i que gaudeixo molt més fent concerts amb banda, encara que sigui més complicat que anant en solitari. Intentaré anar sempre que pugui amb banda, tot i que soc realista i sé que quan vulgui sortir de Mallorca el format més fàcil i bo de moure serà l’acústic.


El format audiovisual, ja indivisible per a un músic, el tens cada cop més controlat. Com t’afecta en la composició?
Cada canvi de format en l’àmbit musical implica una adaptació com a músic. No soc partidari de demonitzar la faceta audiovisual, sinó més aviat d’entendre que les coses evolucionen i no podem viure ancorats al passat.
 
Després d’'Un desert de colors' (Blau, 2021) i 'Petit viking' (Microscopi, 2023), 'Es desastre' l’has editat amb el teu propi segell, Cucavela. És més senzill fer-se un mateix els discos?
Publicar amb Cucavela va lligat a la idea de generar una nova estructura de gent i d’engrandir el concepte col·lectiu de fer i editar música. A més, ara hi connect molt més perquè soc part, precisament, d’aquest segell, com a músic i com a editor. L’objectiu és transmetre la nostra passió a altres músics que buscaven un segell més horitzontal, seguint la filosofia de la cooperativa Suscultura, que inclou Cucavela Records, a més d’altres àrees artístiques com la producció del Satèl·lit Fest i també la realització audiovisual.