Després de presentar Pel barri es comenta (L'Animenta, 2026) arreu, arrencant per Girona i Barcelona i portant-lo més d'una trentena de festivals, pobles i ciutats dels Països Catalans, i abans d'arrencar la seva gira per teatres el novembre, La Ludwig Band arriba avui amb alguns dels grans hits de la temporada a l'Acústica de Figueres.



L’impacte de la novetat ja queda enrere i a La Ludwig Band li correspon ara la part més difícil, fer un camí i continuar enredant-nos en la seva teranyina quan ja no és el grup revelació i emergent de la temporada. No som davant d’una banda que faci dels canvis d’estètica musical el seu leitmotiv, i el seu quart disc transmet un assentament del so i l’imaginari líric, a més d’una gran seguretat a l’hora de tirar pel dret sense que importi gens que algunes influències siguin prou perceptibles. Tant se val. Ara tot sona més viscut, amb menys fantasia i molta més experiència, i el cantant Quim Carandell s’eleva com un dels grans lletristes moderns de la música catalana en uns textos torrencials que parlen d’aventures emocionals amb el freqüent teló de fons de la urbs barcelonina.


El títol del disc desplaça la mirada al carrer i al vox populi, perquè certament La Ludwig Band canta les cançons com si fos al bell mig de la plaça Major, compartint la seva visió de, com dirien Els Pets, l’espectacle de la gent. Quan més bé funciona el grup és quan es deixa anar i ens aclapara amb la seva intensitat narrativa i sònica, amb drama, ironia i joia. Vet aquí “On t’has ficat aquesta nit?”, amb el seu relat trepidant d’incidències calamitoses a ‘la ciutat en la qual no es pon mai el sol’, una de les tres peces on es poden sentir, discretament, les veus de Tarta Relena. I també els canvis de tempo de “Millor amb ell”, amb fred i calor, fent de l’infortuni una celebració.


Més sòbria, però igualment plaent, és “Enganyar-te”, on La Ludwig Band sembla tenir un cantant melòdic a dins, i “Avui hem quedat a les quatre”, amb un remolí rítmic in crescendo que avança a mesura que ens acostem al desenllaç fatal, amb un Carandell que canta amb més implicació de l’habitual. El grup maneleja una mica, val a dir, i dylaneja a discreció, però “Dos fills del destí” atrapa amb la seva roda d’acords, sense tornada, mentre que “Tal dia farà un any” porta lluny l’admiració pel poeta de Duluth perquè fon dinàmiques directament prestades de dues peces seves (“Simple Twist of Fate” i “True Love Tends to Forget”). Però, com algú va dir, els grans artistes copien, els genis roben. La personalitat de La Ludwig Band s’imposa sempre, sigui com sigui.


Hi ha formulismes rock menys rellevants a “El teu amor” i a “Creure”, així com una balada un xic lineal a “Que bonic!” i un excés de transcendència i capes sonores a “Ha plogut des de llavors”. Però Pel barri es comenta és el pas ferm d’un grup que continua creixent i que, tancant el cançoner, ens lliura la deliciosa “Xavier, el tècnic de so”, cant a la companyonia amb el saxo d’Eva Fernández, i la crònica de conclusió oberta que dispensa “D’un concert de la Mushka”, coronada amb un senyor solo de guitarra old school ben embolicat amb les cordes de l’Orquestra Filharmònica de Ciutat del Cap. Aquests nois ja són uns clàssics!