El grup de folk Esquirols va sorgir fruit d’unes colònies d’estiu i, interpretant els sentiments i anhels del rerepaís, va crear un repertori propi que va fer forat. Van cantar el desencís de la Transició i van gravar el primer disc ecologista en català. Enderrock Llibres publica la seva biografia Quinze anys fent camí, escrita per un dels components del grup, Joan Vilamala. El llibre es presentarà, amb la presència de l'autor, a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll (08/09); al Casino de Manresa (09/09); a la Biblioteca Pilarín Bayés de Vic (15/09), a la llibreria Strogoff de La Garriga (19/09); a la Fira Mediterrània de Manresa (17/10) i a la llibreria Ona Llibres de Barcelona (23/10).
 
La no-presència del popular grup Esquirols a la majoria d’antologies i homenatges a la Nova Cançó és una gran injustícia musical. Els que no se’ls escoltaven tiraven de clixé i deien que eren xirucaires i cumbaiàs, perquè s’havien donat a conèixer amb un disc de cançons de muntanya enregistrat per encàrrec de la discogràfica Edigsa. També perquè entre els seus components hi havia un capellà, Joan Vilamala, i alguns seminaristes. Però Esquirols va ser punta de llança del folk i la cançó compromesa amb posicionaments polítics agosarats i un repertori que podria haver signat qualsevol dels cantautors més polititzats. Això, quan la censura els ho permetia, que no era sempre ni de bon tros.

El llibre Esquirols. Quinze anys fent camí repassa les vicissituds del conjunt narrades en primera persona per un dels cofundadors, Joan Vilamala, alhora que explica la seva evolució personal –des de la decisió de fer-se capellà fins a la de penjar els hàbits i casar-se– i ho relaciona amb els fets polítics i socials del país, que van condicionar –i de quina manera!– la majoria de cançons del grup. A més, la biografia inclou un apartat final que repassa les activitats dels seus components després de l’etapa d’Esquirols.



Però quina va ser la importància del grup? Després del repertori ‘excursionista’ de Cants al vent (Edigsa, 1973), que inclou les populars “Rustic-Camp” i “Va passar a Collsacabra”, la formació va ‘debutar’ amb un àlbum propi, Fent camí (Edigsa, 1975). El repertori va tenir molta difusió en ambients de l’escoltisme gràcies a cançons que el temps ha convertit en clàssics, com “Fent camí” i, sobretot, “Arrels”. També va començar a donar mostres del posicionament polític “Riu avall” (‘Sé quin és el desig/enyorat del país,/ que ha viscut temps i temps/ trepitjat,/ sedejant llibertat’) o “Conte medieval”, emparentada amb la “Cançó de les balances”, d’Ovidi Montllor, amb un final oposat i optimista.

Un any després van gravar Colze amb colze (Edigsa, 1976), deu cançons que retraten la intensitat del moment polític. Cal destacar-ne, entre altres, “Cançó brindis”, que ja avançava la idea del desencís que Lluís Llach va explicitar a “Companys, no és això”, dos anys més tard. El 1978 es va publicar Licor d’herbes bones (Edigsa), no tan explícitament polític com l’antecessor tot i que manté el mateix nivell de compromís amb cançons que van fer forat com “Goigs a sant Democraç”, “Onze de Setembre” o “Cançoneta de fira”...



El 1980 va sortir Torna, torna Serrallonga (Edigsa), una fita de la cançó d’intervenció. En aquell moment algunes empreses estudiaven extreure urani a Osona. El clam popular s’hi va oposar frontalment, i Esquirols va contribuir a la lluita amb el primer disc ecologista fet als Països Catalans. L’èxit de la cançó que li dona títol i que invoca el bandoler Joan de Serrallonga a tornar i unir-se al combat, amaga altres tresors com “Corrandes venen” i “Plany, de Salses a Guardamar”. El seu darrer treball publicat va ser Com un anhel (Edigsa, 1982), un disc variat, que conté des d’una musicació de Ventura Gassol i dues de l’escriptor indi Rudyard Kipling fins al primer himne d’homenatge als presos independentistes, “Et cobriran de blasmes”.