Poc temps després d’haver guanyat el Sona9 2025 ja has presentat el primer disc. Com ha estat el camí que t’ha dut fins aquí?
A casa sempre hi ha hagut molta passió per la cultura. Els meus pares són veterinaris, però la mare també fa rebosteria, el pare pinta i el meu oncle és punxadiscos –Diego Armando DJ– i va fundar el segell Bankrobber. Jo he cantant des de petita a una big band i després a una coral. Més tard vaig estudiar al Taller de Músics i feia versions. A més, no he parat mai de fer classes de cant.
Va ser complicat engegar el teu projecte en solitari?
Vaig versionar “Purgatori” de Mazoni, amb qui ens coneixem des de petita, i em va proposar gravar-la amb el productor Aleix Bou. Llavors em van dir que m’ajudarien a fer tot un disc. Vam compondre “Primavera” i “De maig a juny”, però va arribar un punt en què vaig voler fer-ho sola, i ho va entendre perfectament. Acabava de viure una ruptura i això em va donar empenta per escriure. Ara estic component de nou i se’m fa més complicat. He compartit el procés amb la banda per tenir més inputs, perquè de vegades entro en bucle. Com que estic bé, tinc el dilema de no saber de què parlar i què tinc a dir. Això m’ha aixafat moltes idees, perquè soc molt dura amb mi mateixa. Finalment ho començo a acceptar, deixo fluir i em permeto fallar.
Quan vas començar a fer cançons i et vas presentar al Sona9 encara no tenies la banda. Com es va formar?
Ha sigut com un regal del cel i estic supercontenta. Venia de fer concerts acompanyada i també volia presentar el disc amb músics, perquè és com més gaudeixo. Va ser molt fàcil, perquè al baixista Ot Granados el conec de la Bisbal de tota la vida; a Barcelona vam compartir pis amb el bateria Guillermo Elizaga, i el teclista Pau Giralt també és empordanès. Hem creat un vincle d’amistat molt fort, s’han involucrat molt en el projecte i demostren les mateixes ganes que jo. A les lletres expresso molta vulnerabilitat, però som amics i si no els ho expliqués a les cançons, els fotria igualment la tabarra... [Riu].
Amb Aleix Bou has treballat una sonoritat que combina pop amb r’n’b amb base de sintetitzadors. Quins referents heu buscat?
Ha entès molt el que m’agrada, i ha estat molt fàcil treballar amb ell. Com que no teníem una idea de cap on volíem anar, vam anar provant. El concepte del pop em generava dubtes, perquè venia del jazz i la música Moderna, i em volia allunyar de la música comercial. Al disc hi ha molts detallets sonors i també té un punt vintage, sense perdre la modernor i el que m’agrada escoltar, perquè era important fer la música que jo també escoltaria.
Des que vau treballar el disc, has anat perfilant el teu so?
Hi ha coses que ara no faria. Em fixo més en la producció quan escolto altres cançons, i em guardo moltes idees per treballar-les amb l’Aleix. S’ha convertit en una obsessió. Per sort, és motivador i no ho sento com una feina pesada, sinó que en gaudeixo.
EL LLIT DE L’ÀVIA
Quina idea hi ha darrere el títol 'Equilibris sense xarxa'?Feia temps que tenia el disc acabat, però fins deu dies abans d’entregar-lo no tenia encara ni el títol ni la portada. Un dia, a casa, no recordo qui dels meus pares es va fixar en un quadre que tenim penjat, que va pintar el meu pare, i em va proposar el títol de l’obra: Equilibris d’amor sense xarxa. És una pintura on hi ha dues persones intentant arribar l’una a l’altra a través d’una línia superfina, i sense xarxa a sota. Vaig pensar que l’amor era exactament això, i que el tema del disc era intentar arribar a l’altra persona sense matar-se pel camí. Em fa molta il·lusió que hagi sortit d’una cosa tan pura com un quadre del meu pare. I ell n’està encantat, és clar.
I a la portada del disc, com vas arribar-hi?
Vam fer la sessió de fotografies a casa de la meva àvia paterna, que és on també vam rodar el vodeoclip “De maig a juny”. Vam aprofitar un llit rosa, que simbolitza tant la innocència com la insinuació i la por. Després vaig saber que és el llit on va néixer la meva àvia, i em va semblar molt especial.
L’àlbum comença 'in media res', sense introduccions ni preàmbuls amb el vers ‘Les llàgrimes aniran al mar’ (“Si te’n vas”). És una manera directa de situar l’oient en un context de melangia?
Sí, la frase ja situa l’oient des del primer segon. A més, és la cançó preferida de l’Aleix i n’estic molt orgullosa, perquè la vaig fer completament sola i hi participen un cor d’amics i amigues.
Tot el treball gira al voltant d’un procés de ruptura. Hi ha algun simbolisme, en aquest sentit, en el fet d’acompanyar-te dels teus amics des de l’inici?
Va ser duríssim perdre una persona que tenia cada dia al meu costat, però durant aquest procés he estat ben acompanyada. L’amistat és fonamental, i per això em fa tanta il·lusió que els col·legues que m’estimo siguin al disc. No són cantants, però van venir perquè els ho vaig demanar. És molt especial escriure i gravar una cançó trista al costat de la gent que m’ha abrigat i acompanyat durant tot aquest camí.
La cançó “Si te’n vas” té imatges molt potents, com la de la petjada del cos de l’altre a la sorra però que, en mirar-la, ja no hi ha ni el rastre de l’absència, només sorra.
La vaig compondre a la platja i volia expressar la sensació que sentia quan algú se’n va. Quan trepitges un castell de sorra i s’enfonsa en guardes el record, però qui queda ets només tu. Al final d’una relació no pots deixar d’estimar de cop, però en aquell moment sentia que se m’enfonsava el món. Tot i això, no volia privar-me de res, al contrari, va ser motiu per obrir els braços a la vida i acceptar tot l’amor que hagués de venir. Ara som súper amics amb aquella persona, i l’estimo tant com l’estimava, però diferent.
A la cançó “Primavera” tots els versos comencen en condicional. És una estructura que expressa la simultaneïtat del final d’una relació on ets, però que alhora ja s’ha trencat?
En aquest tema em va ajudar en Jaume Pla (Mazoni). Vaig plantejar la situació de tenir algú al costat però no poder-hi parlar ni expressar-li tot el que sentia. És el moment en què encara no s’ha trencat la relació, però sento que l’altre ja no hi és i jo tampoc hi soc. És una manera de descriure l’anticipació de la desgràcia.
Sovint s’ha dit que els ulls són els miralls de l’ànima, però al tema “Un fil” trenques amb aquesta idea i cantes el desolador vers ‘miralls buits al mirar-te als ulls’.
Els ulls ho diuen tot. En aquest cas descric el moment de mirar els ulls de l’altre i veure que ja no hi ha res del que m’havia enamorat. És l’anunci desolador del final, però alhora és un moment per mirar de cara el problema i no arronsar-se, sinó afrontar-lo. És un tema trist, però també hi ha un punt d’esperança a la tornada.
Fins aquí el disc parla del final d’una relació, però a “Res no quedarà” arriba el trencament i el cabreig?
Sí, en aquesta cançó hi ha certa ràbia, perquè és l’únic tema que havia fet prèviament a una ruptura anterior. I, alhora, també és una cançó on em cantava a mi mateixa quan em deia: ‘Pensaves que seria etern, però no va durar ni un dia’. És sobre aquelles relacions en què t’has muntat una pel·li, però l’altra persona en viu una altra de completament diferent.
En aquesta cançó hi ha tocat les guitarres la vigatana Núria Graham. Com la vas conèixer?
Inicialment, havia fet aquest tema amb el piano, però el productor em va proposar de fer-lo a veu i guitarra. En aquell moment estava descobrint la cantautora Mar Pujol i la seva manera de tocar la guitarra, i va ser una gran referència. D’entrada ho vam proposar a Jaume Pla, però no hi acabava d’encaixar i llavors vam pensar de trucar a Núria Graham, que era a la Bisbal i és superamiga de l’Aleix Bou. Va venir encantada i, en un moment, va posar-hi unes guitarres precioses. I just després, vaig gravar la veu en una sola presa. Va ser molt especial, i també la vam convèncer de tocar a “S’ha fet de nit”. Després vam anar a fer unes canyes...
“De maig a juny” deixa clara la importància que tenen al disc imatges i conceptes com la primavera, el mar, el cel o el foc?
La lletra és la descripció del meu dia a dia, perquè m’inspira molt anar a la platja o sortir a caminar, i després utilitzo aquestes imatges per plasmar el que sento. La primavera també és molt present al disc, perquè la ruptura de la qual parlo va passar un mes de maig. Estava morint alguna cosa, però alhora també és una estació en què floreixen i reneixen moltes altres històries. De fet, jo mateixa vaig néixer un 20 de març, just quan arrenca la primavera.
“Les hores” és la cançó més diferent, tant en la narrativa –arriba el juliol i la idea d’obrir-se a l’estiu– com en la producció.
Exacte, hi apareixen unes flautes, que ja no tornen a sortir en cap moment, que va gravar el germà de l’Aleix, Genís Bou. Volíem donar-li un aire més divertit. I, pel mateix motiu, hi ha una part en què parlo i no només canto, que al principi se’m va fer molt estrany però ara em sembla molt guai. De fet, és un dels temes amb què gaudim més quan toquem en directe. La lletra va sobre aquest moment xulo de l’estiu en què tornes a conèixer gent nova.
Un altra cançó especial és “Purgatori”, la teva versió del tema homònim de Mazoni. Per què l’hi has inclòs?
Va ser a través d’aquesta cançó que vaig començar a pensar de gravar un disc, i tenia sentit que en formés part. És la mateixa gravació original que vam fer en aquell moment inicial. Em fa molta il·lusió que formi part del repertori, que en Jaume em proposés gravar aquest tema preciós i que em donés permís per incloure’l al disc, perquè és un referent enorme. I trobo que, al final, hi encaixa molt bé.
Quan vas escoltar-lo per primera vegada?
En Jaume és amic de la família de tota la vida. Hi ha molta confiança i ja l’havia escoltat des de petita. Fa sis anys, durant l’etapa en què feia bolos de versions, buscava nou repertori i la meva tieta em va dir que escoltés “Purgatori”. La veritat és que em va sorprendre, perquè havia provat d’adaptar altres cançons de Mazoni i no m’havien encaixat, però amb aquesta m’hi vaig sentir molt bé. Qui m’ho hauria dit en aquell moment, que la seva versió m’acabaria portant fins al lloc on he arribat...
LA VIDA SÓN INICIS I FINALS
Després de “Purgatori” arriba el desig amb “Llavors de foc”, i definitivament, la postruptura, amb les dues últimes cançons de l’àlbum, “Aire entre tu i jo” i “S’ha fet de nit”.Sí, definitivament, una ruptura no és un procés lineal, hi ha dies de tot, i el disc també vol ser un reflex d’aquests alts i baixos. El tema “Llavors de foc” és la reivindicació del desig i la passió que sentia per una persona nova, després de sortir d’una relació trencada. Expressa la nova il·lusió i també la sorpresa, perquè pensava que mai més no coneixeria ningú com ell.
Precisament d’això parla “Aire entre tu i jo”, una cançó que neix, més aviat, del dolor. La lletra diu: ‘No em vas avisar que això no era lineal. Que et ploraria i encara em faries mal’.
En aquest moment sortia de la relació passada i hi havia moltes coses que encara no sabia i no pensava que em trobaria. També és un tema d’acceptació, del moment de dir adeu i admetre que la relació s’ha acabat per sempre, i que toca passar-ho malament, perquè és part del procés. La parella ja no hi és i tampoc hi serà, mentre la vida passa i l’hauré de passar sense ell.
El disc explora com et sents, però a “S’ha fet de nit” també assumeixes la responsabilitat del trencament i com se sent l’altre.
És el moment en què jo, amb la feina feta, puc veure l’altra persona, a qui sempre estimaré i cuidaré, però des d’un altre lloc. Em va deixar, vaig refer la meva vida i ho vaig superar, però de sobte va voler tornar quan jo ja estava bé. És una cançó per dir-li que no mereix que no estiguem junts, perquè m’ha cuidat molt, però no vull tornar-hi. “S’ha fet de nit” és el tancament.
Com trasllades una història tan personal als concerts?
El directe és el més important i del que més gaudeixo. Sento una connexió real amb el públic i amb la banda que no es pot viure a través de les plataformes d’estríming. Hi ha moments de tot, alguns molt sensibles i delicats, i altres de diversió, perquè tant la gent com els músics puguin gaudir. Hem fet evolucionar les cançons i n’hem canviat l’ordre respecte al disc, perquè sigui més dinàmic, i també hi hem afegit tres versions, perquè segueixo passant-m’ho bé fent temes d’altres.
'Equilibris sense xarxa' és un disc conceptual. De què aniran les teves noves cançons?
No ho sé, encara. De diversió? Enamorament? De dubtes vitals? Travesso un bon moment i sembla que, si no em passen coses dolentes, no puc escriure. Treballo per aprofitar el que estic vivint, tot i que no sé encara cap on aniran les noves cançons. La idea és començar a treure música nova de cara al 2027 o el 2028.
Pots trobar l'entrevista sencera al número d'agost d'Enderrock (397).
Carles_R-4395_copia.jpg)
