La cura per les freqüències és una de les grans obsessions de molts lutiers, entre els quals hi ha Joaquim Hernández (Palau-solità i Plegamans, 1990). Després de traslladar-se a Santa Maria de Palautordera i amb l’ajuda inestimable del guitarrista Pau Figueres, l’obsessió per detectar la nota de vibració del cos de les seves guitarres l’ha portat a construir instruments de so nítid, cristal·lí i amb uns greus gruixuts, que alhora també destaquen per l’ergonomia i comoditat.
 
Quin contacte vas tenir amb la música quan eres petit?
A casa sempre hi havia hagut molta música. I amb 12 o 13 anys em va agafar molt intensament pel rock. Tot i que a la mare li agradava molt la música folk, sobretot la irlandesa, vaig començar a escoltar molt de rock de principi dels 2000 i vaig tenir clar que volia aprendre a tocar la guitarra. Em van apuntar a classes a l’escola de música, però en aquella època només es feia guitarra clàssica.
 
I com et va anar amb la guitarra clàssica?
Ràpidament vaig veure que allò no s’assemblava gens al que a mi m’agradava escoltar. Després d’uns quants anys d’haver estudiat guitarra clàssica, me’n vaig comprar una d’elèctrica i finalment vaig tirar cap al rock. I com que al poble hi havia força músics, vaig començar a tocar en un grup i em vaig centrar a estudiar música moderna.
 
Com es deia el grup?
Em fa una mica de vergonya, perquè era una etapa molt de joventut. Ens dèiem The Horny Cats i vam estar en actiu fins que vaig tenir uns 18 o 19 anys.
 
Per què vas deixar de tocar públicament?
Des dels inicis, tenia molt clar que m’agradava molt la música, però em vaig adonar que actuar i fer performances no era per a mi. Sempre m’ha costat bastant estar davant del públic. Quan ja estava a punt d’acabar la carrera de Comunicació Audiovisual i encara estudiava guitarra moderna, vaig plantejar-me si havia de fer un pas endavant i intentar dedicar-me a tocar la guitarra i deixar d’estudiar.
 
Has treballat en el món de la comunicació audiovisual?
No. Tot i estudiar la carrera, era un món que no em va interessar prou per dedicar-m’hi.
 
És llavors quan vas començar a trastejar i a fabricar guitarres?
A casa sempre ens havien agradat molt el dibuix i la pintura i, per tant, l’art manual era una qüestió que tenia per la mà. Però el pas decisiu va ser quan vaig començar a veure a Youtube molts vídeos de lutiers que construïen instruments –i sobretot guitarres–, i això va ser el que em va portar a descobrir que hi havia molts cursos en línia que podia seguir.
 
Et vas apuntar a algun?
Sí, al curs que tenia Àlex Gonzàlez, que es deia El luthier de Mataró, que impartia el seu mateix taller. Va ser el meu primer contacte a l’hora de construir una guitarra clàssica sencera de dalt a baix. Fins aleshores, només m’ajustava els instruments, tot i que un temps abans ja m’havia construït un pedal de guitarra elèctrica.
 
Com vas seguir en el món de la construcció d’instruments un cop vas acabar el curs?
Vaig continuar aprenent gràcies a un lutier del poble, el quebequès Arcadio Marín. El vaig conèixer perquè just s’havia acabat de mudar. Vaig seguir aprenent de manera informal i vaig construir una segona guitarra clàssica i també la primera acústica. Teníem molta relació i amistat, i sovint pujava a casa seva, on tenia el taller, a veure com treballava. Malauradament, va morir sobtadament ara fa cinc anys.
 
L’Àlex González i l’Arcadio Marín van ser el teus mentors?
Sí, tots dos em van ensenyar moltíssim. A excepció del curs inicial que vaig fer amb l’Àlex, tot l’aprenentatge ha estat fruit de l’amistat que tenim i de la gran quantitat de dies que vaig passar al seu costat construint i parlant d’instruments.
 
Què és el més important que n’has après?
Vaig tenir la sort que els meus mentors no eren gens tradicionalistes. Mai no em van dir que les coses només es poguessin fer d’una manera determinada. Estaven oberts a canviar les maneres de fer si creien que podia millorar l’instrument. I, d’altra banda, em van ensenyar a treballar molt bé, molt fi i amb molta consistència. L’Àlex és la persona més manetes que conec i amb més sentit de l’espai. Va ser molt important perquè després pogués fer-ho a la meva manera i pel meu compte. Sempre he tingut molta curiositat i no he volgut tancar-me a fer només coses molt concretes.
 
En quin sentit?
Per exemple, vaig construir una guitarra elèctrica molt lleugera, perquè volia fer instruments molt lleugers. M’agradava molt experimentar i investigar perquè pensava que en el món de la guitarra clàssica ja estava tot inventat.
 
Però, curiosament, al final t’has acabat dedicant a guitarres clàssiques i flamenques, i ja no en construeixes d’elèctriques.
Vaig tirar cap al món clàssic i acústic perquè hi ha més espai per a les millores i els canvis. Tot i que amb l’elèctrica hi ha el factor de la comoditat i la tocabilitat, que és important, l’instrument està molt supeditat a les ferramentes i als components electrònics.
 
Per què?
És una part sobre la qual no es pot influir. Si compres una pastilla determinada, sonarà d’una manera concreta. En canvi, en un instrument acústic és molt més determinant cadascuna de les teves decisions. Cada gruix o cada unió marca la diferència i això ho fa més interessant i divertit, tot i que a vegades també pot ser més angoixant, perquè no sé si realment ho estic fent bé.
 

LA RECERCA DE LA VIBRACIÓ

La part teòrica de les teves guitarres la treballes amb el guitarrista Pau Figueres, a qui has construït diverses guitarres. Com vau començar a treballar el so de les guitarres?
Amb el Pau ens vam conèixer quan vaig anar a viure a Santa Maria de Palautordera. Vam començar a treballar quan es va comprar una guitarra Conde Hermanos, que va suposar-li un canvi de paradigma i tocar de manera diferent, més a prop de la tapa i dels trasts, i posant-hi més percussió. Un temps després, va encarregar una guitarra a Arcadio Marín, i al llarg de tot el procés vaig observar com l’havia anat construint. Quan l’Arcadio va morir, li vaig confessar que, tot i que la construcció de guitarres per a mi era una afició, podia intentar construir-li un instrument a mida. I allà va començar tot plegat com una aventura, perquè realment ell ja tenia prou guitarres per tocar.
 
Pau Figueres t’ajuda només en la investigació teòrica o també construeix instruments amb tu?
Tots dos hi posem l’oïda, però Pau Figueres és com un telescopi que té molt clar cap on anar, i jo després construeixo i dono forma a les guitarres.
 
En una guitarra, acostumes a prioritzar la sonoritat, l’ergonomia o un equilibri entre aquests dos aspectes?
Aquest és un gran meló! Justament amb en Pau hem estat investigant la manera de millorar la sonoritat sense que la guitarra hagi de ser menys còmoda. En general, la tradició sempre ha projectat la idea que la guitarra clàssica ha de ser un instrument dur, del qual l’intèrpret ha de fer sortir el so. Però, en el meu cas, no parteixo d’aquesta idea ni tampoc he après a fer guitarres d’aquesta manera. Sempre faig guitarres que agradin a la gent del meu entorn, i sempre prioritzo la comoditat. Crec que si la tocabilitat és amigable, després tot brilla més. L’instrument ha de ser transparent, no un objecte contra el qual s’ha de lluitar.
 
De quina manera són les guitarres que construïu com a resultat d’aquesta investigació?
No hem inventar la sopa d’all, però des del punt de vista estructural, les guitarres que construïm no tenen res radicalment diferent d’una Ramírez o una Torres clàssiques. El nostre mètode és intentar mesurar de manera teòrica la freqüència de ressonància de l’aire en el cos de la guitarra, que és important que estigui a baix. Per fer-ho més entenedor, puc explicar que una de les guitarres que tinc aquí té una freqüència de 76 hertzs, és a dir, entre un Re2 i un Mi bemoll2. Per tant, les notes que queden just per sobre –i que corresponen a les notes més greus que es poden fer amb una guitarra– sonen més lliures i es perllonguen més en el temps.
 
I per què passa això?
Per què s’amplifica millor la fonamental i el rang freqüencial dels mitjos sona menys fort. A diferència dels pianos, els guitarristes tenim un límit de greus molt més reduït. En una afinació normal, la sisena corda, que és la més greu, només arriba fins a un Mi2. A més, també hem posat èmfasi en el que els flamencs en diuen pulsació, que la tapa reboti bé i doni bona resposta perquè la fonamental se senti més grossa.
 
Un dels grans punts febles de la guitarra clàssica és la incapacitat per fer notes molt llargues. Has treballat la manera de mitigar-ho?
Vaig estar uns mesos a Àustria completant el meu aprenentatge amb un lutier, i cal dir que l’escola austríaca és completament diferent de com treballo. Sempre deia que com més fusta millor, perquè vol dir un major volum. Però, en canvi, no mirava mai si l’instrument era còmode. Per a ell, la guitarra era com una catedral, la construïa perquè no es trenqués mai i pogués durar tota la vida.
 
En canvi, en el teu cas no és tan important?
Crec que cal jugar, així que preferim posar algunes fustes més primes perquè la guitarra sigui més còmoda. Hi posem reforços perquè no es trenqui, però si d’aquí a setanta anys hi surt una esquerda, serà normal. Als violins els passa el mateix. Si vols que sonin bé, caldrà que vibrin de manera adequada.
 
Et dediques professionalment a construir guitarres?
No, soc professor de fusteria, perquè tenia molt clar que em volia dedicar al treball manual. M’agraden les idees però també donar-los forma. I com que m’he format treballant la fusta i m’agrada molt construir, ser professor em va molt bé, perquè és una feina estable i alhora em permet tenir altres aficions, com construir guitarres.
 
Què té d’especial la fusta?
L’afició a la fusteria està tornant. Hi ha molta gent a Instagram fent coses molt boniques. M’agrada perquè té una part estètica de construir i donar-li forma, i una part d’investigació per entendre les seves propietats sonores.
 
Quina relació tens amb els guitarristes?
Tinc la sort de tenir amistats del món de la música, ja reconegudes i que toquen molt bé. Sempre em donen les impressions seves sobre les guitarres, i això és molt positiu i interessant. I com que tinc una producció molt baixa, de tan sols dues peces l’any, les meves guitarres sempre han interessat a algú.