El grup de pop-folk Terra i Sal està integrat per quatre membres originaris de Mallorca, Menorca i les Pitiüses. Amb el seu debut, Un crit (Illenca, 2022), van aconseguir el premi al millor disc de folk als Premis Enderrock de la Música Balear. Ara hi tornen amb Folk discòrdia o l’art del fracàs (Illa Delirics, 2026), que recull una desena d’històries polítiques que senten cent per cent pròpies.



Què vol dir ‘folk discòrdia’?
Lídia Pérez (cantant i guitarrista): És un concepte que hem treballat mentre fèiem el disc, perquè ens ha costat molt definir-nos. Al principi ens van posar l’etiqueta de folk i és ver que teníem i tenim una arrel tradicional, però volíem anar més enllà.
Paula Gorrías (Cantant i teclista): Afrontem el folk des d’un altre punt de vista. Pot parèixer que el gènere ha quedat ancorat en un moment molt concret tot i que, amb el pas del temps, també performa. Les noves tradicions neixen amb les mirades crítiques.

Les illes on vos heu criat són l’escenari dels deu nous temes.
Carlos Ribas (guitarra): Són illes molt diferents!
P.G: El concepte balear és molt més polític i neix d’unes polítiques de les quals, tal vegada, ens sentim molt allunyades.
C.R: Ningú diu “som balear” perquè, en realitat, Eivissa i Formentera som les Pitiüses, no les Balears. Les nostres maneres de ser són molt diferents però alhora compartim coses que volem contar. Tot això ens fa discordants, perquè també ho som davant una certa indústria musical i un circuit que ens marquen com hem de fer aquest camí. La cançó “L’art del fracàs” descriu bastant bé aquesta situació.


“L’art del fracàs” és un retrat de l’angúnia vital que acompanya l’universitari que ha acabat els estudis, però veu que el camí de la seva vocació no són flors i violes.
L.P: Va ser una vomitada de ràbia de na Paula en un vol de Palma a València, on vivim ara. El disc ha estat una feina de collage, perquè a l’estar separades no podíem compondre juntes, però això ens ha fet sentir molt nostre el projecte. Terra i Sal són les noves cançons que hem fet, perquè són les primeres que hem creat les quatre alhora.
P.G: Quan hem de començar una cançó, els motius, l’aire musical i la poètica són les coses més complicades de trobar. I, en aquest sentit, ens ajuda tot el que ens ha passat els últims anys. L’etapa en què hem sortit de la Universitat i ens preguntem ‘i ara què?’. Jo tenc més incertesa que quan vaig començar la carrera. El treball és fruit de la incògnita vital, i tampoc era fàcil afrontar un segon disc. Hem fet un gran esforç per aconseguir concerts, perquè no som un grup de masses. Volíem tirar-nos de nou a una piscina que potser és buida?

Davant aquests dubtes existencials, alenar –un verb que feis servir molt a les vostres lletres– vos dona respostes?
C.R: Si no tenguéssim iŀlusió ja hauríem llançat la tovallola! Amb tot el respecte per la gent que fa pop més simple, Terra i Sal lluitem pel que creim a través de les cançons, l’única forma que sabem fer. El nostre valor és que transcendeixi un missatge en tot el que feim, i que el rebi la gent que ens escolta.


En el vostre missatge hi ha la defensa dels drets LGTBIQ+, l’alliberament dels cossos que s’escapen de la cotilla de la norma o els crits contra la massificació que pateixen les Illes. Quin valor doneu a la feina coŀlectiva?
C.R: Ara brilla molt l’individualisme neoliberal, és ver. Per això una de les coses polides del nostre enfocament és fer una feina on totes les peces encaixin, perquè ningú sigui més important que un altre. Sovint som molt caparruts tots quatre, però sempre trobam el que ens fa tirar endavant. El nostre projecte és molt polític, perquè no tenim cap expectativa de viure de la música, i això fa difícil encabir-ho en segons quines plataformes o festivals. Ser de tres illes separades ens acaba unint, perquè, a la fi, patim els mateixos problemes.

De fet, de la pandèmia cap aquí, molts artistes retraten la paradoxa d’un arxipèlag on cada dia hi viu més gent però on resulta més complicat viure.
P.G: És molt interessant coincidir amb altres artistes i grups que, cadascú amb el seu estil, estan afrontant els mateixos temes, que van més enllà de la macrosaturació turística que patim. De fet, de comunicats d’artistes contra actes homòfobs i racistes n’hi ha a dojo.

Vos ha passat a valtros?
L.P: Directament, no. Però sí que hem topat amb gent de la indústria musical que ens ha recomanat que les cançons xerrin només de festa i platja, l’espai on, segons alguns, hauríem de gravar els videoclips. Com si a les Illes Balears no es pogués fer res més. I també se’ns ha criticat pels nostres cossos no normatius quan pugem a un escenari, i d’això va precisament el tema “Entre estatues balla”.