.jpg)
Quin va ser l’origen dels Estudis Ona?
Com que havia tocat de gira amb Els Valldemossa ja havia anat acumulat material tecnològic, però mai havia pensat de dedicar-m’hi. En un moment en què viatjàvem molt, i això era complicat de compatibilitzar amb la vida familiar, vaig veure clar que un estudi de gravació em permetria seguir vinculat a la música sense haver de fer grans gires. Així que després de muntar Ona, ja no vaig haver de viure exclusivament dels directes. Vaig continuar vinculat al grup, però si la gira era molt llarga hi anava un substitut. L’estudi em servia per fer arranjaments, però a partir d’aquell moment va ser també un negoci.
Quin va ser el primer disc que vas gravar?
El cantautor manacorí Tomeu Matamalas sempre explica que té un disc que va ser número u, Missatges en clau (Ona Edicions Musicals, 1991). I no és que encapçalàs cap llista d’èxit, sinó que va ser la primera gravació a l’estudi i la primera referència del segell.
La feina de l’estudi t’ha proporcionat estabilitat, però t’ha privat de treballar més en la teva obra?
A excepció de Rua fosca (Ona, 2006), no va ser fins que ja tenia 50 anys que vaig començar a fer discos de Miquel Brunet. Fins aquell moment no m’havia preocupat de la meva música, però des de llavors he publicat DSilen6 (2011), Ferments (2015), Apoptosi (2019), Missa del descreure (2020), ReVisions de la Palestina (2025), Litteros (2026)...
La majoria dels teus discos responen a composicions contemporànies amb una actitud crítica davant la societat.
La meva carrera és atípica. Normalment, un músic illenc vol sortir i fer música arreu del món. Jo ho he fet al revés. El 1978, quan tenia 17 anys, vaig fitxar amb Els Valldemossa i al cap d’uns mesos ja tocàvem per tota Europa i els Estats Units, i després vam fer gires per tot el món. Això, que pareix un detall anecdòtic, va ser molt important, perquè després ja no he tengut la necessitat de fer música per triomfar.
En aquest temps has estat testimoni del canvi de paradigma de la indústria. Et sents còmode amb la realitat actual?
No, m’hi sento profundament incòmode, perquè estic fora del sistema. S’ha tergiversat la paraula ‘productor’, perquè ho és tothom que té un ordinador a casa, i així no ens quedaran artistes. Hi ha gent que no ha publicat cap mai disc i al seu perfil d’Instagram es fan dir productors. Jo entenc l’ofici de manera molt diferent, amb quantitat d’implicacions, coneixements i procediments. Jo em sento a gust amb les produccions a l’antiga, és a dir, amb un gran estudi amb una acústica natural, una part de preproducció i una altra part de convivència amb l’artista. Avui tot es focalitza només en la imatge a les xarxes.
Quin és el teu model de productor?
He dedicat tota la vida i he invertit els recursos per gravar amb el millor so possible. Tenc un cotxe de 28 anys, no tinc piscina, però tenc un piano Steinway de gran cua, els millors micròfons i la millor tecnologia del món. I tot per què? Perquè la música hipercomprimida acabi reproduïda a través d’un telèfon mòbil? Soc un ferm defensor del format físic, i no per un tema nostàlgic. Quan public un disc i en faig 500 unitats, si trob 200 persones en tot el món que s’interessen pel projecte, ja en tenc prou. No deman res més. A més, hi ha el tema econòmic, perquè vendre deu discos físics em reporta més beneficis econòmics que tenir quatre anys un disc a Spotify.
De la història d’Ona Edicions, quin ha estat el millor llegat?
Quan em pregunten quins són els millors artistes que han passat per l’estudi, sempre intento esquivar la pregunta per no menystenir a ningú. Al final, han gravat els seus discos a Ona molts músics illencs i també de fora, però l’aportació artística dels internacionals és mínima, perquè ja vénen amb els seus equips tècnics. En canvi, amb els músics del país he pogut establir-hi un vincle personal i artístic.
Un dels projectes que tens enregistrats i pendents de publicar és un concert especial que van fer Biel Majoral, Vicent Torrent i Jaume Arnella als Estudis Ona.
Li he posat per títol Escaires i ho tinc gravat en vídeo i en àudio, però de moment és un projecte pendent. Ho he ofert als mitjans de comunicació més potents i tothom s’hi ha mostrat interessat fins que els he demanat una compensació per cobrir els costos de l’enregistrament. Quan he intentat recuperar la inversió ja deixava d’interessar. Al principi em vaig desanimar molt i per això la publicació ha quedat adormida, però és un deure que tenc i abans de retirar-me del tot, ho trauré de la manera que sigui.
'Escaires' a Bunyola Foto: Ona Edicions
Has fet 65 anys. Com veus el teu futur professional?
El més important és preservar els meus valors, que són produir i editar amb dignitat. I, en el meu cas, la dignitat passa perquè hi hagi un suport físic, un llibret amb una documentació i alguna compensació econòmica per a l’artista. Crec que la música s’ha de poder reproduir en condicions, sinó no té sentit tant d’esforç perquè la gent se l’escolti amb un telèfon mòbil. Tenc una edat en què em podria retirar, però veig que encara hi ha molta feina i encara tinc iŀlusió per tirar endavant amb els meus projectes.
