L’ha bastit amb una meticulositat i una precisió quirúrgiques. Cada cançó és, per si mateixa, un univers de capes, matisos i possibilitats que convida l’oient a desxifrar-ne els plecs. L’àlbum explora nous camins harmònics, s’endinsa en arranjaments orquestrals que fins ara no havia treballat a fons –especialment els metalls–, inclou el so del gamelan, enregistrat a Indonèsia i continua treballant la paraula com a matèria sonora, més com a significant que significat.
La gira de Dja Dja va arrencar el 9 d’octubre a Cracòvia, al festival Unsound, coincidint amb la publicació del disc. L’endemà, Herlop va actuar al ROBOT Festival de Bolonya, abans de portar aquesta nova proposta a Barcelona, avui, 16 d’octubre, a L’Auditori, dins del cicle Sit Back.
Herlop ha treballat el disc com una peça unitària, amb melodies i passatges que reapareixen en diferents temes i una estructura que els connecta. Per primer cop, ha utilitzat un marc narratiu concret: el viatge de l'heroi. Un fil conductor que li ha permès articular la música i donar coherència al conjunt de les composicions, que transiten entre l’èpica i la tensió. “No és, per mi, la raó de ser del disc”, aclareix. “D'aquest motlle se'n podria prescindir, si es volgués. Però sí que ha estat un camí que he seguit per crear-lo.”
Des del principi volia un disc on tot s’enllacés, encara que, explica, impliqués entrar en unes aigües que desconeixia. “Aquesta és una mica la gràcia: quan fas alguna cosa que no has fet mai, precisament no saps què et trobaràs, per més que en facis un pla. Jo tenia un plànol del que seria l'edifici. Però després es va anar embolicant la troca. Era un diàleg entre allò planificat i les melodies inesperades que anaven apareixent, i s'havia d'endreçar, s'havia de fer espai per tot”.
Herlop s’ha endinsat en sonoritats que fins ara li imposaven respecte, com els metalls d’orquestra, i ha incorporat al disc el gamelan, un conjunt instrumental que feia anys que la fascinava. “Un amic que també fa música va anar a Indonèsia a gravar i em va passar uns vídeos, i em va fer enveja. Vaig començar a fer preguntes i vaig veure que no era forassenyada la idea. Em vaig posar en contacte amb gent d’allà, i alguns per casualitat ja coneixien la meva música”, diu rient.
EL TEMPS QUE EMANA
Aconseguir que totes les peces encaixessin “ha estat la part més laboriosa del procés”. Va començar a pensar-hi el 2023, quan encara era de gira. “Sabent com vaig de lenta, ja pensava que m'havia de començar a preparar per a la següent temporada". El 2024, tot i continuar fent concerts, sentia que havia de dedicar-s’hi: “No he fet cap banda sonora, no he fet res musical a banda d’això. És com una inversió d’alt risc, totes les fitxes a una cosa”.
Aquesta dedicació té un ritme propi, s’allunya de les lògiques de productivitat. “La creació musical, per mi, segueix una velocitat que és la que segueixen les estacions. No és Wall Street. Estàs provant una idea i dius: ostres, potser n’hi ha una de millor. Et passes tres dies comprovant si això que ja funciona podria ser millor, i molts cops sí, n’hi havia una altra de millor. Però necessites aquest temps per provar-ho. I tot això requereix un temps que la vida moderna et posa difícil.”
Dja dja té el poder d’alterar la percepció del temps i arrossegar-te cap a mons fantàstics. "As Meigas" (les bruixes gallegues) és el tema de la crida cap al viatge. “El més difícil de fer”, admet. Durant dies va anar testejant sense que res funcionés, fins que va trobar el riff. “Volia provocar una sensació de curiositat, de vull anar cap allà, però no me n’enfio”, amb la curiositat per sobre de la desconfiança, “sense que la desconfiança deixi d’existir”, recorda. “Per trobar això, es va suar.”
"You’ve Lost Your Muchness" és el moment de la derrota i de la rendició de l'heroi després de la primera batalla, el punt més baix. “Volia que molestés, però que el poguessis escoltar. Trobar com podria ser de desagradable aquest tema sense perdre la connexió. Que els timbres no deixessin de ser agradables o tinguessin alguna cosa atractiva".
Tot i que al darrer disc, Nekkuja (PAN, 2023) cantava alguns versos en català, la música de Marina Herlop en general s'ha distingit, entre altres coses, per prescindir de frases i paraules reconeixibles. A Pripyat (LAN, 2022) predominaven les veus fonètiques i les lletres en una llengua inventada, mentre que a Dja Dja hi ha llengües més identificables. Les lletres es van crear després de la música. A "Hay ángeles", “el moment més dolç, el tema més pop”, per afegir-hi la lletra, que no en tenia, va crear un document amb totes les síl·labes amb sonoritats que li agradaven i així anava construint les paraules. “És difícil, perquè de seguida tot sona a alguna cosa: a un idioma o a paraules que ja existeixen. Has d’anar combinant vocals i consonants perquè no faci massa angúnia. El mateix amb els títols i amb les melodies”.
Per aquest disc Herlop s’ha apartat de la imatge, més enllà de la portada, “un fletxàs”, obra de Brittney Leeanne Williams, i ha decidit no publicar videoclips a Youtube. “Amb el temps, cada cop em sento més allunyada del visual”, confessa. “He fet tots els possibles perquè aquesta música sigui autosuficient. L’ull és molt president dels sentits. La pobra música ja fa prou l’exercici de subordinar-se a tot sempre: a la narrativa, al concepte, a l’artista, a la imatge".
Després de dos discos marcats per un període de glòria i abundància, l’assetjaven alguns dubtes: Si podria continuar vivint de la música, si tot havia estat sort, si va ser una moda. "Per la rebuda dels senzills, no m'ha vingut el fantasma del one hit wonder o del 'abans era millor'. L'ombra d'un mateix pot ser molt agressiva, però aquesta ombra no està gaire present. He passat molt de temps fent aquesta música, he generat un vincle fort amb ella, i em sento capaç per defensar-la en directe i creure-me-la”.
_(1).jpg)
.jpg)
