Ahir va arrencar una nova edició del Mercat de Música Viva de Vic, la segona ja sota la direcció del trident Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubèn Pujol. Fins diumenge, s'hi han programat més de 70 propostes i, en la jornada inaugural, s'hi van poder veure Antonio Arias, Marina Herlop, Socunbohemio, b1n0 i EnMatu, entre altres, a més de l'espectacle d'obertura Non concerto. 

El MMVV 2026 es va inaugurar amb tots els honors del MMVV 2026, amb presència de l'alcalde de Vic, Albert Castells; la consellera de cultura de la Generalitat, Sònia Hernández; i el ministre de Cultura de l'Estat espanyol, Ernest Urtasun. En els parlaments, Castells va valorar el "gran aparador de talent" que és per a Vic aquests cinc dies de música a la ciutat que governa; Sònia Hernández va celebrar la "vitalitat, creativitat i ambició de la música" que es viu al Mercat; i Ernest Urtasun va glosar l'"ecosistema" que ha permès aquestes 38 edicions, el "patrimoni que ha llegat a totes les generacions que se l'han fet seu" i com s'ha aconseguit fer de "Vic, capital musical d'Europa", tot fent la broma que és Liverpool qui hauria de dir-se la "Vic d'Anglaterra" i no a la inversa.

Igual que Castells, els tres nous directors del MMVV, amb Joan Rial de portanveu (al costat de Jordi Casadesús i Rubèn Pujol a l'escenari) van desitjar que fos l'últim Mercat amb qui va ser conseller de cultura, Lluís Puig, a l'exili –des de fa gairebé nou anys–; van agrair tots els suports rebuts, especialment del govern de la Generalitat, i van defensar l'esperit eclèctic del Mercat, seguint amb el llegat que han rebut, apostant per la llengua catalana i també pels lligams històrics que s'han aconseguit en gairebé quatre dècades de trobades professionals i de música en viu. Finalment, van fer una menció especial als aniversaris del sector que apleguen enguany: els 25 anys de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), els 50 anys de l'Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) i els 10 anys de l'associació estatal en defensa de les Mujeres en la Industria de la Música (MIM), creada precisament en aquest mercat.
 
Curiosa tria la d'inaugurar un mercat de música en viu amb un espectacle de la mort de la música, o si més no, que incideix en la falsedat i el frau que rau en tot espectacle, que tant et pot enviar als núvols com et pot vendre fum. L'inaugural Non concerto és una nova proposta de la sempre interessant Lucia del Greco, escenògrafa italiana que s'ha format a Roma, Oxford i que es va establir des del 2018 a Barcelona per estudiar direcció escènica i dramatúrgia a l'Institut del Teatre. 

El projecte neix arran que Andrea Laszlo De Simone (Torí, 1986) va assegurar que el seu tercer àlbum, Una lunghissima ombra (2025), no el faria en directe com a músic. A Lucia del Greco, que ja s'ha enfrontat a fer la dramatúrgia de textos complexos com els de Caryl Churchill (El desig del cor), David Plana (Els encantats) i la poeta Dolors Miquel (Mata'm psicosi), li va agradar el repte de fer un concert que no ho és per reflexionar sobre la música en viu.

Les imatges creades són de tota mena per tal de reforçar idees a l'entorn del concepte: des de grans ombres xineses de músics que figura que toquen d'esquena al públic fins a generar espais buits però que amb la música remeten a certes litúrgies de les cerimònies religioses i músiques tradicionals d'uns homes i dones que són ombres allargades del passat; rtimes que fan caminar endavant allò que es vol narrar; cançons que poden transmetre totes les climatologies, des de primaverals i estiuenques seixanteres fins a tardorals i emboirades amb escenes que s'emmirallen amb Caspar David Friedrich...
 
És com si Lucia del Greco hagués presentat l'esquelet del que vivim com a música en directe. Ella es carrega tot paisatge romàntic que se'ns hagi incrustat al cervell. I com rebenta tota metàfora i discurs? Demostrant que qui fa de cantant no és qui canta ni el músic qui fa música, sinó que qui canta es posa a ballar, com aquells esquelets de la dansa de la mort de Verges, i qui toca es queda quiet.

La música trascendeix temps i espais, però també és un constructe, és un artifici i, segons com, amb tantes pantalles d'avui i d'ahir, la música que queda potser ja "no és real" ni ritual. "No és real" és la conclusió de l'espectacle. Una cosa que ja havien dit Albert Pla i Manu Chao fa anys amb el seu lema coincident 'Todo es mentira'. Tanmateix, com diuen els italians, sino e vero e ben trovato, així que malgrat la Lucia del Greco desmonti llegendes, continuarem gaudint de la música viva i de la vida.

És el que de nou fa el granadí Antonio Arias pujant a l'escenari amb el seu trio rejovenidor (de vegades sextet, quan convida tres músics magrebins de Barcelona a pujar a l'escenari). S'hi veu en aquesta formació una doble voluntat: d'una banda, entrar en una altra fusió desconeguda i engrescadora per un artista inquiet com ell, en aquest cas la de la música gnawa. I, de l'altra, i com a fundador el 1990 dels Lagartija Nick -i el 1996 ja estaven fent amb el cantaor Enrique Morente l'obra magna Omega (El Europeo Musica)-, també ser baula amb músics més joves, com els que l'acompanyen.

Antonio Arias demostra les dues coses en una sola cançó del repertori, també en el fet de cantar "Boabdil el chico (se va al norte)" del disc El año del cometa (Polydor Records, 1986) de Miguel Ríos, de la qual assegura que si el referent del rock andalús feia un viatge musical del sud al nord, Arias pretén fer ara el viatge contrari, del nord al sud (o del sud a més al sud) per tal de dialogar amb aquells que molts volen separar amb fronteres de tota mena, però que la música té el poder de traspassar. 
 
Si la pluja de l'espectacle inaugural del Greco a la sala gran de l'Atlàntida era de mentida, la intensa pluja que va caure sobre la carpa de sostres transparents en el concert de Socunbohemio va ser ben real i amb il·luminació de llampecs com il·luminació i espectacle extra i ben natural. L'electricitat va regnar al cel i a l'escenari, amb un Artur Viñas (Barcelona, 2000) que es desdoblava a la pantalla del fons gegant on se'l projectava. I tant va cantar noves cançons com una on just deia (casualment?) 'arribo a casa xop, la pluja ho canvia tot', com feia el seu himne estiuenc "Un dia qualsevol d'agost", corejat pel públic. En èpoques tan complicades i inflacionistes, necessitem cançons boniques com aquestes que alegrin i encoratgin esperits.  
 
En una altra òrbita se situa l'experimental Marina Herlop -Marina Hernández López (Piera, 1992)-, presentant el seu nou disc Dja dja (autoeditat), on fa un viatge sonor increïble que condueix de moments de sons aflautats i de campanetes fins a sonoritats més d'ocells i tribals. 
 
Herlop va fer-hi "Vas volant" o "Hay angeles" (uns àngels que maten), i una cançó dedicada a les meigas on fa tot de xisclets i esclafits perquè ella és una força de la natura musical (i tot plegat recordava a aquell "Tu vols àngels xisclant" de Roger Mas). L'anoienca té la capacitat de transportar-nos amb la seva música a sonoritats d'arreu del món sense moure'ns de la cadira i ho fa sense cap mena de sacralitat. Entre el trio de músics que l'acompanyen hi ha la també artista Virts Martos 'OKDW' (Barcelona, 1996). I és que Herlop és una músic sobretot per a melòmans i músics, com demostrava que entre el públic de l'Atlàntida hi fossin també Alba Careta i Pau Vallvé.
   
Una altra formanció que captiva els músics i melòmans és sens dubte b1n0, el trio d'Emili Bosch, Eduard Frigola i Malcus Codolà que es va presentar a Vic el 2022, i on ara incorporen Meritxell Neddermann. I li escau això de ser nova membre dels b1n0 per a alguns concerts, al marge de la seva interessant proposta pròpia en solitari, afegint així veu a un directe que, habitualment, es construeix a partir de sàmplers. 
 
En el tram final de la nit de dimecres, va brillar EnMatu que va presentar el nou disc Jove talismà (Montebello, 2016). El cantant de Premià de Mar Mateu Feliu va qualificar de búnker la Jazz Cava de Vic i va cantar-hi noves cançons com "Gemma roja", on també parla de criatures divines quan diu 'he matat l'àngel amb una bala i ara soc jo qui porta les ales'. 
   
De les 72 propostes artístiques que té el mercat d'enguany, 15 van ser per a la tarda nit de dimecres i a més d'EnMatu, van presentar nous discos Playgrxvnd, Damoridemort, La Publicitat i Nahoomie, així com Pelados, Milkweed, Hist OG, IreneGarry i Il Mago del Gelato. Per avui dijous, les presentacions de discos i estrenes seran disset, entre d'altres, les de Mar Pujol, Henrio, Bikôkô, Badiola i Datzira, Ivan Herzog, Gaia Banfi, Lluki Valverde, Irene Reig Quartet, Gioirgis Pol i Loveang3l. Un molt bon gènere per disposar-se a assistir a Vic, plogui o nevi... o faci sol (que es veu que a partir d'ara, ja en farà). I si fa de tot, doncs que les bruixes es pentinin i es 'dispintinin' (sic), com ho escriu Dolors Miquel a "La que mai no es dispintina".