Amb una declaració d'estima a les tradicions del país, la història d'amor de La Fúmiga va escriure el seu epíleg dissabte al Roig Arena. 18.000 persones van ser testimoni d'una autèntica declaració passional a la cultura popular valenciana i a una escena que queda òrfena dels seus comandants amb un predicament més transversal.
 
Podríem plorar, podríem perdre les formes, podríem seguir lluitant, però algun dia havia de passar, algun dia havies de marxar. I ho vas fer combatent contra els monstres i com un gegant, emocionant-nos amb una cançó que mai s'acabarà dintre dels nostres cors. Perquè La Fúmiga, en el seu grandiós comiat al Roig Arena, fou la veu d'un poble desitjós de cremar per última volta València. Aquella xaranga d'Alzira s'havia transformat en una banda que havia omplit dues vegades seguides el coliseu del València Bàsquet i s'havia endinsat dintre de l'ànima d'un públic heterogeni, sovint allunyat del tradicional seguidor de la música que batega en llengua autòctona.
 
 
“Mediterrània”, un himne incrustat a qualsevol festivitat valenciana, a qualsevol celebració infantil, va ser el tret de sortida del concert de dissabte, d'un homenatge persistent a la cultura popular del país, als seus orígens de músics criats a la immensa escola que són les bandes de música. “Addictes a viure” i “Koales” van servir de preludi fins a l'aparició de Ginestà amb “Tot està per fer”, on arrancaria un reconeixement a l'escena amb la participació de Naina a “Que tia” i “No sé ballar”.
 
“Quan vam començar amb la nostra xaranga, no érem els millors músics, però sí que teníem clar el nostre repertori: la música del nostre País Valencià”, va incendiar Artur Martínez, l'ànima vocàlica dels riberencs, per donar a pas amb “Esbarzers”, un tema de la factoria Arnau Martínez, antic militant de Zoo i La Gossa Sorda. Les pulsacions es van descontrolar fins que un vídeo d'Arturo Valls, qui ironitzava amb el fet que cantant en català no s'arriba enlloc, abaixaria el ritme cardíac. Era temps de tenir el mocador ben preparat. Sonava “Equilibrios infinitos”, “La casa plena” i “Mami”, amb les mares dels components apareixent en pantalla. Els ulls ja estaven ben vidriosos.
 
 
UN POBLE QUE SOMRIU
Amb els cors ben farcits d'amor maternal, La Fúmiga va trencar amb els tòpics de les males llengües i va demostrar que es morien de ganes per sumar-se a les barricades. La marxa mora “Sisco” seria la banda sonora perquè el públic fera la filaeta mentre apareixien imatges reivindicant el combat del Sindicat de Llogateres, les lluites dels docents valencians i les manifestacions multitudinàries de la dana. A l'escenari, van ballar en coreografia la moma, moros i cristians, gegants, muixeranguers i una fallera com a símbols de la cultura que brolla de les entranyes de la terra, com a declaració d'estima a seu país.
 

“Que visca el poble i mori el mal govern!”, irrompria Kiko Tur, veu dels desapareguts Aspencat, per retornar-nos a la nostàlgia d'una dècada enrere amb “Quan caminàvem”. Un vídeo de l'expresident Carlos Mazón empiparia el respectable i enllestiria el Roig Arena per a “Monstres i gegants”. La ràbia contra la infàmia deixaria pas a l'autoafirmació identitària amb “Juguem amb el món”, una exaltació de la pilota valenciana com a esport nacional valencià. Àlex Blat i Esther van acompanyar la banda d'Alzira a l'escenari fins a l'arribada del mestre dels mestres, la veu de tot un país, de l'incombustible Pep Gimeno 'Botifarra'. Junt amb Noelia Llorens 'Titana', van aborronar els milers i milers d'assistents amb una versió de la “Malaguenya de Barxeta” que emulava els muntatges sonors de C Tangana. Van aparèixer estelades i clams a favor de la terra mentre una muixeranga s'apropava al cel de València. Les notes addictives del pasdoble “Amparito Roca” van arredonir aquesta primera conjugació entre cançons de desamor i himnes de tot un poble viu i amb ganes de ser-hi. Tanmateix, encara calia fer dels hiverns primaveres.
 
HAVIEN DE MARXAR
Panxo, icona dels retirats Zoo, va desencadenar la bogeria en aparèixer a “Fotosíntesi” i Samantha Gilabert va sorprendre amb la seua irrupció a “Ja no fa mal”. La reina de les tradicions valencianes, Sandra Monfort, va fer el cim quan la història de La Fúmiga entrava en temps de descompte. “És l'última nit que compartim. No tenim ni idea que serà de nosaltres”, va reconèixer el vocalista en cap dels alzirencs. Xopat de llàgrimes, Martínez va acomiadar-se de tots els integrants de la banda. “Açò s'acaba. Visca el País Valencià sempre!”, va proclamar entre confessions d'amor a la llengua pròpia d'un país allargassat.
 

Va sonar “Gràcies per tant” i el públic cada vegada era més conscient que la sort de La Fúmiga quedava al baül de records de la història. Sonava “Covards” i el Roig Arena s'il·luminava amb les llanternes del mòbil, creant una estampa plena d'ulls vidriosos i cares compungides. “La penúltima”, “Espremedors”, “Ja dormiré” i “Havia de passar” van desterrar les llàgrimes i inaugurar la temporada de pogos a la pista del temple del València Bàsquet. Els gots volarien, les empentes rudes s'erigirien en norma i les ganes d'aturar el rellotge perquè sempre fora el penúltim ball, la penúltima cançó, s'intensificarien.
 
“Les històries boniques no són individuals, sinó col·lectives”, va tancar el teló el comandant dels riberencs. Havia d'arribar el final i el cronòmetre ja havia adquirit una velocitat inabastable. S'havia acabat perquè sempre s'acaba, però quan encara ens agradava, quan encara volíem ballar. Aquesta història d'amor, deien, mereixia un final de pel·lícula i 36.000 persones en foren els afortunats de viure el rodatge en directe.