El mai prou ben ponderat José Mourinho, el traductor que fa d’entrenador blanc a estones, passarà a la història per molts motius. Un podria ser no haver aconseguit cap títol amb el Reial Madrid, tot i que és massa d’hora per afirmar-ho. En canvi sí que passarà a la història per la seva simpatia natural i per una frase. És la famosa sentència “Catalunya és un país de cultura, vosaltres sabeu perfectament què és teatre i del bo”. Al marge d’agrair-li la denominació de país, hem d’acceptar l’evidència: som un país teatral.
El virus s’inocula de ben petits, amb Els pastorets a l’escola, i d’aquí ja no en podem sortir. I anem a pitjor. Teatre del bo al Nacional o al Lliure. Als escenaris dels concerts s’hi practica un teatret pèssim que té la seva culminació amb els bisos. Tot comença a anar malament des del minut 1 quan el grup (vingui d’on vingui) saluda els indígenes amb un “Bona nit, ciutat-amfitriona!” i pretén fer-los creure que són el millor públic del món. Primera mentida. Algú s’ha molestat a anar a veure diversos concerts del mateix artista amb pocs dies de diferència a altres ciutats? La segona serà fer creure al respectable, durant el concert, que és el millor públic de tota la gira. Mateixa comprovació que al punt anterior. Quan sento un músic dir això em costa aguantar-me el riure. Però el pitjor no ha arribat: el moment culminant del teatret (del dolent) es produeix al final del concert. Amb els bisos. Ras i curt.
Els bisos són la sublimació de la hipocresia de la relació entre el músics i el seu públic. Estem parlant d’una seqüència de fets absolutament previsible i evitable. Se suposa que haurien de ser una propina del grup o músic en qüestió, cas que el concert hagi anat molt bé i el públic ho reclami. La realitat és ben diferent. Qualsevol concert té, com a mínim, un bis previst dins la llista de cançons. Normalment són dos. Arribar al tercer és més estrany, però també pot formar part de la previsió inicial. Per acabar-ho d’arrodonir es reserven els temes ‘preferits’ per al final del concert.
El gran Lluís Gavaldà deia irònicament fa unes setmanes a “No me la puc treure del cap” que Els Pets tocaven les millors al final per evitar que el públic marxés abans d’hora. La funció té un punt culminant quan els músics diuen que se’n van i s’acomiaden del públic. Quina poca convicció. El bis hauria de ser una propina que sorprengués. Des d’una versió de clàssics com els Beatles o Leonard Cohen fins a un rearranjament d’un tema del repertori del mateix grup. O la interpretació d’un hit de la competència. Els Amics versionant Manel o viceversa (aplico la propietat transitiva per no patir gaire si em trobo algun dels vuit pel carrer), Sanjosex cantant Llach, Bardagí atrevint-se amb “Creep” de Radiohead, Maria Coma versionant la Pantoja o 4t 1a amb el tema de Nadal de La Pegatina (un tema que va sonar poc per Nadal, oi?).
Gran part dels músics amb qui he parlat d’aquesta qüestió admeten en veu baixa que estan una mica cansats de la comedieta. Però ho accepten com un mal menor i no tenen inconvenient a contribuir així a alimentar la bèstia. Em temo que la majoria del públic es pensa que la seva cridòria es veu recompensada amb més música. Si volen perdre la innocència que vagin a l’escenari acabat el concert i busquin per terra la llista de les cançons, bisos inclosos. Com a molt, només el tercer bis pot ser conseqüència del nostre esforç aplaudint. Normalment, ni això. Senyors músics: facin el favor d’executar el seu repertori dins el cos principal (?) del concert. I atreveixin-se a fer bisos després d’un mínim de cinc minuts d’aplaudiments del públic. A l’òpera hi ha hagut vegades que el públic ha arribat a aplaudir 25 minuts al final d’un concert. Tot plegat només es veu superat per un altra comèdia pitjor. Els estranys saltironets dels actors quan surten a saludar al final d’una obra de teatre. Qui s’ha inventat aquella mena de bots tan característics? I aquella falsa cara de sorpresos, quan moltes vegades ja fa estona que voldrien ser a casa? Allò sí que és teatre, però del dolent.
.gif)
