El concepte ‘màxima sinceritat’, que dóna títol a l’Editorial, va servir també per encapçalar un apunt que la cantant Beth va publicar al seu blog personal el passat mes de gener. En aquell text, Beth va fer constar tota una sèrie de consideracions crítiques amb l’entrevista que es va publicar a la revista de gener, en què ella protagonitzava la portada. Enderrock, així mateix, va emprar el seu Blog de Redacció per desmentir alguns dels punts esmentats per la cantant. El debat digital entre Beth i Enderrock va generar diverses aportacions blogaires –ja fos empatitzant amb una o altra visió del debat– i força debat a Twitter. No és el motiu d’aquest editorial aportar més elements a la qüestió –que considerem tancada– sinó constatar com un tema que fa pocs anys s’hauria resolt d’una altra forma –una carta al director, per exemple– ha generat, en ple auge del fenomen de la ‘piulada’, un debat col·lectiu que ha resultat enriquidor, pensem, tant per a la mateixa cantant, que ha pogut expressar amb tota llibertat el seu parer, com per a la revista, que ha matisat el que ha cregut convenient, com també per tota la comunitat de la música catalana.
El relat públic ja no el construeixen només els mitjans de comunicació, sinó que el que hi aporten els lectors i les mateixes fonts pren cada cop més rellevància. Això, que d’entrada podria semblar que posa en perill els fonaments bàsics del periodisme clàssic (el mitjà com a emissor i filtre a través del qual s’explica la realitat, i el públic com a mer consumidor), en realitat enriqueix el debat i el fa més plural. L’existència de xarxes socials i blogs, a més a més, ens obliga a treballar amb més exigència per oferir productes interessants i rigorosos als nostres lectors. A més, l’àmbit cultural –i en concret el periodisme i la crítica musical–, pel fet de ser un gènere difícil i que pocs professionals són capaços d’executar amb correcció, és un espai massa sensible a la publicació de continguts poc periodístics (per exemple, determinades crítiques poc constructives que proliferen en alguns mitjans: també a la Xarxa). Amb això, però, ja no n’hi haurà prou. Els lectors ja no es conformen amb els típics refregits de fulls de promoció escrits de memòria, o a veure publicades les típiques fotos de promoció que tothom reproduirà al seu blog. Cal fer bones entrevistes, bons reportatges, bones sessions fotogràfiques. I, a més a més, fer-les abans que ningú, però tenint en compte que el fet de ser els primers no ens ha de fer ser pitjors. El periodisme acomodatici, poc pensat i molt repicat, està en via d’extinció. I més val que així sigui, no només per a la salut d’aquest ofici, sinó perquè si no el que s’acabaria extingint són els mitjans que el publiquen. Per això les portades han de ser sempre fonamentades, i les entrevistes fruit d’un debat sobre els interessos més amplis del públic.
Per contribuir a enriquir més aquest panorama, Enderrock es desdobla des d’aquest mes en un nou suport interactiu i multimèdia, el diari musical iMusic.cat, un portal per fer periodisme musical català de primera línia, aprofitant les noves tecnologies: des d’informar de l’actualitat musical plural –del pop al rock, i del jazz al folk passant per la clàssica–, fins a contribuir a la reflexió i l’entreteniment amb apunts gràfics audiovisuals, diversos canals de TV i ràdio i una àmplia selecció de blogs musicals. Des del Grup Enderrock coneixem de prop aquesta realitat perquè hi convivim diàriament. Al mateix temps, el sector es veu cada cop més capaç de connectar amb el públic sense passar pel filtre dels mitjans convencionals. Per això, els periodistes musicals hem de saber renovar les formes i els suports per continuar jugant al paper referencial de dinamitzadors culturals. Els nostres lectors –més de cinquanta mil, segons les dades de la darrera onada del Baròmetre– reclamen un nou estil de periodisme i una nova manera d’accedir a la música. Enderrock 2.0 també hi aposta des del nou diari digital Enderrock.cat.
[Editorial del número 184 de la revista Enderrock. Febrer del 2011]
.gif)
