“El jazz és avorrit de collons!”, exclama la paròdia d’un polític des del púlpit més soporífer de l’Estat, el Congrés dels Diputats. Ja hi som. Deixant de banda la inconsistència que té una expressió d’aquesta mena llançada des d’una tribuna on els seus oradors són autèntics professionals de l’anestèsia discursiva, una vegada més el jazz es converteix en l’ase dels cops.
La gracieta, no obstant això, no és gratuïta i realimenta un tòpic estès entre un corrent d’opinió que considera el jazz una música complexa, estranya, exclusiva, elitista, restrictiva. "És una música per a músics", diuen alguns; "no puc opinar perquè no hi entenc", diuen els que s’autoconsideren profans i avantposen el coneixement a l’emoció. Un tipus de comentari que, curiosament, no es produeix quan es tracta de valorar propostes musicals en clau de rock, funk, pop i múltiples derivats. En aquest cas, quan el que s’està escoltant no els suscita el més mínim interès, els ensopeix sobiranament o fins i tot els provoca migranya crònica, mai no se’ls acut culpabilitzar o demonitzar el gènere que representa. Són molt més curosos a l’hora d’opinar i tenen molt clar que el mal no es troba en el rock, el funk o el pop en genèric sinó en l’ús que en fa aquell grup o artista en concret.
La gracieta, no obstant això, no és gratuïta i realimenta un tòpic estès entre un corrent d’opinió que considera el jazz una música complexa, estranya, exclusiva, elitista, restrictiva. "És una música per a músics", diuen alguns; "no puc opinar perquè no hi entenc", diuen els que s’autoconsideren profans i avantposen el coneixement a l’emoció. Un tipus de comentari que, curiosament, no es produeix quan es tracta de valorar propostes musicals en clau de rock, funk, pop i múltiples derivats. En aquest cas, quan el que s’està escoltant no els suscita el més mínim interès, els ensopeix sobiranament o fins i tot els provoca migranya crònica, mai no se’ls acut culpabilitzar o demonitzar el gènere que representa. Són molt més curosos a l’hora d’opinar i tenen molt clar que el mal no es troba en el rock, el funk o el pop en genèric sinó en l’ús que en fa aquell grup o artista en concret.
Dir que el jazz és avorrit i mantenir aquest injust estigma sobre la música que va revolucionar el segle XX significa no haver escoltat Jelly Roll Morton, Count Basie, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Lester Bowie o, sense anar més lluny, un noi de vint-i-un anys com Bernat Font, que amb el seu piano té la capacitat no tan sols d’excitar els vius sinó de ressuscitar els morts. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
.gif)
