Els diumenges a la tarda, la plaça Espanyola de l’Hospitalet de Llobregat s’omple de veïns i de xivarri. No hi ha prou gronxadors ni tobogans per a tots els nens que corren i s’acacen amunt i avall, ni prou bancs perquè s’asseguin tots els treballadors que viuen al barri i que han acabat la setmana esllomats. S’hi sent parlar sobretot castellà, però també àrab, romanès, urdú, portuguès. Volen les pilotes de futbol i de tant en tant passa un cotxe amb les finestretes abaixades escampant a tota pastilla música popular: reggaeton i bachata. En barris densos i babèlics com aquest tenim realitats menys amables que la que mostren repetidament a la pantalla els anuncis ufanosos d’Estrella, destinats a fer pujar l’autoestima nacional i de passada el consum de cervesa.
El festival Tradicionàrius celebra ara mateix la seva XXIV edició. S’acosta al quart de segle de vida amb el mèrit inqüestionable d’haver recosit un fil trencat i d’haver consolidat el CAT de Gràcia com l’equipament de referència dels aficionats al folk arreu dels Països Catalans. Però em sembla que ara mateix necessita arribar a nous públics, canviar el xip de la resistència pel de l’enriquiment i ocupar nous espais. I no penso ni en la sala Bikini, ni en Luz de Gas, ni en L’Auditori ni en el Palau de la Música. Penso en llocs com la plaça Espanyola de l’Hospitalet de Llobregat, on els nens xalarien amb una bona cercavila de gralles.
Parlant de gralles. A la llista de tòpics musicals encetada aquí pel director de Jaç, Pere Pons, quan comentava aquella frase recurrent que diu que el jazz és avorrit, podria afegir-s'hi aquella altra segons la qual ‘gralles i dolçaines provoquen mal de cap’. Les boques que diuen això acostumen a compartir testa amb oïdes colonitzades i ments mandroses. Ja en parlarem un altre dia, però de moment aquí queda escrit; això també ho havia de dir algú.
.gif)
