Aquest mes, Salvador Cardús reclamava en un article al diari Ara la necessitat de tenir una 'cançó per la independència’, basada en la idea que cada revolució té la seva cançó. Cardús recordava la força que tenen les cançons com a mecanisme de referència, de lluita o de protesta. En la línia del que escrivia en aquesta columna fa una setmana, cada generació té la seva banda sonora. El sociòleg, però, lamentava que la gran manifestació del 10-J a Barcelona no va tenir una melodia i una lletra per ser recordada més enllà de l’institucional himne d’“Els segadors”.
Més d’un cop ens hem preguntat si som un poble que no canta. Es diu que al Camp del Barça, tot i l’excel·lent campanya d’aquestes últimes temporades, no hi ha nous ni suficients càntics col·lectius. Potser només aquell ‘Olelé, olalà, ser del Barça és el millor que hi ha”, que ara readaptat per Els Amics de les Arts –’Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha’– o per un anunci d’una marca d’assegurances... ja ens costa diferenciar quina és la versió original.
De fet, s’han escrit un grapat de cançons sobre la independència; un rànquing que encapçalen: “La flama” d’Obrint Pas –gràcies al Lipdub per la Independència de Vic, amb un milió de visites a Youtube i rècord mundial de participació–; “La presó del Rei de França” de la Dharma –una marxa considerada per més d’un com l’himne no oficial que sonarà per carrers i places el dia de la proclamació d’un Estat català–, i el festiu i reivindicatiu “Cant dels maulets” d’Al Tall. I les darreres que hi podríem afegir són les de Quim Vila (“Ara toca independència”, com a resposta a la conjuntura política contra l’Estatut), Pau Alabajos (“Utòpics, idealistes, ingenus”, al darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria) o Eina (“Rock i política”, inclosa a L’Estat i la revolució), per citar-ne només tres.
Un lector d’Enderrock proposa que escollim la cançó a partir d’una enquesta, un disc o una convocatòria oberta als músics. Els temps continuen canviant, i potser ja no hi haurà una sola cançó que marqui el ritme independentista, sinó que ja són moltes les cançons que donen sentit a un país que sempre està en reconstrucció nacional. No tenim ni volem una sola cançó. Les cançons d’ara són la capacitat que tenim per aprendre i cantar, punxar i descarregar, centenars de temes de grups que fan pop, rock, rumba o mètal. Es diguin manels, amics, pegatines, eines o mazonis... Tots ells canten –encara que sigui sense saber-ho ni voler-ho– en un país que vol ser lliure. Per això, mentre algunes ràdios i televisions nacionals mutilen les cançons, la revolució és a la Xarxa.
.gif)
