No és un fenomen nou. De fet, podríem dir que ha existit des de sempre. Però hem de constatar que darrerament la música tradicional ha viscut una evolució que la fa pràcticament irreconeixible respecte a la de fa poc més de vint anys. Mirem enrere. Quan apareix el festival Tradicionàrius de Barcelona, el 1988, tot està per fer. Des d’aquella barricada s’estableixen prioritats: recuperació d’instruments i repertoris, creació de mètodes d’ensenyament, formació de nous músics, coordinació amb el conjunt dels Països Catalans. Els objectius es van assolint a poc a poc. I arriba un moment, al voltant del canvi de segle, en què aquests objectius queden curts per a molts joves músics que no han conegut les precarietats de la vella resistència, però sí que han assimilat el nou potatge estilísitc i tecnològic que viu la música en tots els seus vessants. En definitiva, el CAT els queda petit. Són gent que fa rock, pop, jazz, clàssica, electrònica, cançó d’autor o que ve d’altres cultures, i que s’ha apropat sense vergonya a les arrels tradicionals. I també són músics crescuts en l’àmbit del folk que s’han obert al rock, al pop, al jazz, a la clàssica, l’electrònica, la cançó d’autor i a altres cultures, a la recerca de nous públics. Les fronteres han caigut. D’una manera o altra, ha triomfat el mestissatge, l’anar i tornar d’una banda a l’altra. I les arrels musicals prenen una nova funció, ara com a substrat inspirador de noves sensacions. Potser és com passar a segon terme. Les entrevistes que apareixen en aquest número de Sons amb Marc Egea, de Kaulakau, i Carol Duran, de La Carrau, són prou aclaridores.
Però quines són les fronteres de la tradició? Perquè, en principi, una tradició no en té, de fronteres. Són els estats, que imposen els límits i jerarquitzen les cultures. I una tradició evoluciona propagant el que fa i assimilant el que li arriba. Als Països Catalans assimilem més que propaguem, importem més que exportem, per causes evidents. Però la penetració del mestissatge en el sentit més ampli de la paraula, que és global, no impedeix que la tradició es mantingui viva. Potser al contrari, com un efecte rebot l’anima a manifestar-se com una música diferent, pròpia d’un lloc concret, amb una sonoritat determinada i identitària.
Tot plegat, és bo, això? És dolent? Ni bo ni dolent. És el que hi ha, ara i aquí. Per entendre’ns, si hi ha cançons escrites fa quaranta anys per Raimon, Serrat, Llach o Sisa que han entrat en la memòria col·lectiva i formen part del patrimoni popular, ja comença a passar el mateix amb, per exemple, Sopa de Cabra, i pot passar en el futur, per exemple, amb Manel. La memòria popular va canviant: incorpora, modifica i descarta, però no s’equivoca. Els noms esmentats, i molts altres, un dia formaran part de la tradició, encara que en el seu moment cap d’ells ho pretengués, de fer tradició. Però la tradició del demà que s’està creant avui, saltant les fronteres físiques i polítiques, és, serà mestissa. I si el mestissatge és només una moda passatgera, si cau com a negoci, si les institucions l’arraconen, si és efímer, què serà de la tradició? Silenci. La solució la coneixeran les properes generacions, potser amb altres fronteres.
[Editorial del número 20 de la revista Sons. Gener del 2011]
.gif)
