La segona l’he trobat en el text que acompanya el disc Último concierto (Discos Melopea / Nuevos Medios, 2008), del gran pianista argentí Horacio Salgán. Preguntat en una entrevista sobre la seva aproximació sempre respectuosa amb les arrels del tango, Salgán mostrava els seus dubtes respecte als renovadors/salvadors del gènere. “¿Quién quedó de los que quisieron cambiar el tango? Nadie, salvo Piazzolla. Porque Piazzolla tenía talento”.
Però el cert és que el talent molesta. I no em refereixo aquí als artistes, a qui el temps i la seva obra ja situen al seu lloc. Em refereixo al concepte i a la gestió que hi ha darrere de molts dels equipaments i de moltes de les empreses (públiques o privades) que es cuiden de la cultura del nostre país. D’un temps ençà, tothom s’omple la boca amb la paraula “innovació” (compte: no es tracta del 2.0), quan aquesta mai no arribarà si no s’obren abans les portes al talent. I el talent fa por. Encara més si, qui té talent, té capacitat de treball.
Perquè aquesta combinació deixa en evidència la comoditat en què la majoria vivim des de fa anys. Perquè aporta novetats que desfan els nostres repetitius esquemes i trenquen els nostres comfortables ritmes. Perquè ens obliga a pensar i canviar per adaptar-nos si volem mantenir el nostre estatus més o menys privilegiat. ¿Qui vol talent, aleshores, en aquestes circumstàncies, amb aquestes conseqüències? Gairebé ningú. Penseu, però, qui serà recordat d’aquí uns anys. Probablement algú com Astor Piazzolla (o Pep Guardiola): talent i treball a la màxima potència.
PD: Nuevos Medios = Mario Pachecho (en pau descansi) = la recerca incansable (amb encerts i errors, no pot ser d’una altra manera) del talent.





.gif)

